Aristòtil: Biografia, Filosofia i Influència

Aristòtil (384-322 aC)

Biografia

• Naixement i Mort: Nascut a Estagira (Macedònia) i mort a Eubea.
• Context Macedoni: Proximitat al poder macedoni, però gaudia de l'ambient culte d'Atenes.
• Formació Privilegiada: Fill de Nicòmac, metge i amic del rei Amintes (avi d'Alexandre el Gran). La seva mare també era metge.
• Etapa a l'Acadèmia: Als 17 anys, esdevé deixeble i col·lega de Plató durant 20 anys, especialitzant-se en retòrica.
• Obres i Coneixements: Autor de llibres tècnics, similars a apunts de classe, que mostren un ampli coneixement en diverses disciplines.
• Sortida de l'Acadèmia: Després de 20 anys, marxa de l'Acadèmia per tensions amb Plató sobre la successió.
• Mestre d'Alexandre: Retorna a Macedònia i esdevé mestre d'Alexandre el Gran durant 3 anys.
• Influència de Filip: La política imperialista de Filip de Macedònia genera incomoditat i amenaça per Aristòtil a Atenes.
• Retorn a Estagira: Torna a Estagira després que Alexandre assumeix el tron.
• Fundació del Liceu: Retorna a Atenes després de la mort de Filip i funda el Liceu o Escola Peripatètica.
• Segon Exili i Mort: Marxa a Eubea després de la mort d'Alexandre per evitar ser jutjat a causa de l'antipatia contra els macedonis. Mor a l'illa.
• Teofrast i l'Obra d'Aristòtil: Teofrast, col·laborador d'Aristòtil, recopila i organitza els seus apunts i els dels seus alumnes, que cobrien temes diversos com lògica, ciències naturals, psicologia, física, metafísica, ètica, política i estètica.
• Evolució del Pensament: Durant el seu segon exili, Aristòtil es dedica a l'estudi de les ciències naturals i s'allunya de les posicions platòniques.

Objectiu

• Plató: Millorar el funcionament de la ciutat a través del coneixement.
• Aristòtil: "Objectiu científic": conèixer la realitat a fons per viure millor i per plaer, sense buscar aplicacions pràctiques.

Crítica a les Idees de Plató

Aristòtil qüestiona la teoria de les idees de Plató amb tres preguntes:

• Hi ha idees de realitats negatives?
• Té sentit que l'essència estigui fora de la realitat?
• Com pot una realitat estàtica explicar el canvi?
• Quina relació hi ha entre les idees i les coses?

Concepció de la Realitat

• La realitat és la substància (individus concrets).
• Només existeix el món sensible, amb realitats individuals independents.
• Tots els individus tenen matèria i forma.
• Matèria: Substrat per a la forma (4 elements).
• Forma: Allò que defineix la matèria (similar a les idees).
• Cinquena essència: Èter, que forma els astres.
• La forma (idees) s'uneix a la matèria al món sensible.
• La realitat substancial sintetitza els dos mons de Plató.
• Substància: Matèria (component físic) + Forma (qualitats específiques).
• Essència: Allò fonamental que dona identitat.
• Accidents: Trets no essencials.
• Teoria Hilemòrfica: Conèixer la forma (essència) proporciona un coneixement potent.

Potència i Acte

• La realitat canvia, existeix el canvi. Hem d’explicar el canvi, i l’explica a través de la teoria.

• Aristòtil està convençut que existeix el canvi, però coneix a Parmènides que no hi creu  no creu en el no ser, llavors el ser és immutable. Aristòtil creu que el que diu Parmènides no és adequat, ni el tractament

  que fa de l’ésser ni de la seva negació del canvi natural de totes les coses:

o Parmènides  qüestionava en el seu famós poema les dades dels sentits i es refermava en

l’evidència lògica: el moviment és impossible, ja que el canvi és el pas de l’ésser a no-ésser o a la inversa i és del tot inacceptable, perquè el no-ésser no existeix i el que és no pot provenir del no- ésser  els nostres sentits ens enganyen i les transformacions que veiem són només una il·lusió (món de les idees).

La generació i transformació de les coses és aparent: l’ésser és perfecte i etern  no possibilitat

de canvi i de moviment.
o Heràclit  tot és en perpetu canvi i transformació, el moviment és la llei de l’univers (món

sensible)
• No ser  nosaltres no som marcians ni ho podem ser, vosaltres no sou universitaris però ho podeu ser.

Hi ha diverses maneres d’ésser.

o Noser
▪ Absolutnohosóc,nohopucser ▪ Relatiupasdepoderseraser

• Canvi
o Pasdepoderseraser

o Pas de la potència  a l’acte

Teoria actepotencial  la realitat canvia i el canvi és el pas de la potència a l’acte
• Potència  capacitat de la matèria d’una potència de canviar de forma, de convertir-se en un altre realitat.

• Només hi ha un ser que no està en potència, l’acte pur o motor immòvil (realitat perfecta que no pot experimentar possibilitat de canvi). Més endavant es relaciona amb Déu

• Acte  realitat actual de qualsevol substància realització de la potència (situació present). Conseqüència de l’actualització de la potència (consisteix en la forma particular que hagi rebut la matèria)

• Tipus de canvi

o Substancial:moltimportant,enlasubstància.Apariciód’unanovasubstànciaodesapariciód’una

existent.
Hi ha una forma (tronc)  s’elimina la substància (al foc) i el foc és l’element eficient que provoca el canvi, on desapareix el tronc  mateixa matèria però diferent forma

o Accidental
▪ Quantitatius(unnenounaplantaquecreix)
▪ Qualitatius(denoconèixeralgoaconèixer-lo) ▪ Locals(araesticaunllocidesprésaunaltre)

• Acte i potència és el que fa possible l’explicació del canvi, és a dir, de l’adquisició d’una nova forma per part de la matèria. Tot ésser està en acte de tot i té diferents potències: qualsevol canvi consisteix en l’actualització d’una potència. Això explica el dinamisme que regula el món.

3.2 Les4causesdelcanvi

• L’explicació del canvi es completa amb la teoria de les quatre causes.

• Les 4 causes (allò que provoca un canvi)  és tot allò que explica l’existència i el canvi en un ser (lo

  necessari perquè es produeixi un fenomen).

o Material: en l’exemple d’una estàtua seria perquè hi ha marbre o Formal: hi ha forma
o Eficient  l’executor (el foc ha provocat el canvi)o Final (Finalitat. Hem arribat a la cendra perquè algú tenia fred)

Teologismeconvicció de que tots els canvis s’adrecen a un fi a part de la seva causa.
És com si volgués realitzar la seva potència, com si vol arribar a la meta (meta = entelèquia, la plena actualització de la potència)

• Està convençut que tot el que passa en el món persegueix un fi, una causa final.

• Per Aristòtil, tot en la natura tendeix a una finalitat: millorar i perfeccionar-se actualitzant les seves

  potències.

• La felicitat és el coneixement  com més s’acosta a allò que pot arribar a ser, més feliç és.

• Allò que nosaltres entenem per causa és l’eficient o també podria ser la final. Ell considera causa allò que

  li explica l’existència, no només el canvi.

• Finalisme = teologisme: convicció que tots els canvis s’adrecen a un fi.

• L’entelèquiaAristòtil estableix una meta, la plena actualització de la potència, la qual no es produeix mai. Ningú ha aconseguit fer tot allò que ha pogut.Som animals amb capacitats racionals i el producte d’això és el coneixement. Els homes, com més es puguin acostar a aquest objectiu, més feliços són.

3.3 De la cosmologia a la teologia (pàg65)

• Hem vist que la natura es compon de substàncies en constant moviment i canvi. o La terra gira està quieta al mig (geocentrisme).
o Hi ha un món sublunar i supralunar.
o Hi ha 55 esferes concèntriques (lluna + 54 més).

o Aristòtil amplia el que diu Leudox.
o L’univers finit és el de les estrelles.
o Tot el que passa és perquè l’esfera exterior (de les estrelles) la mou un motor immòbil.o El moviment de l’univers és pel moviment de l’esfera de les estrelles  moviment per atracció.

• Geocentrisme, geoestatisme

• Aristòtil pensa que és Déu qui fa l’univers com a mostra de la seva omnipotència.

• La realitat hi és des de sempre i ho serà per sempre.

• Els grecs veuen Déu com una unitat dinamitzadora de la realitat, no com a creadora.

• Realitat perfecte que no canvia  la ruta de la realitat se sent atreta per aquesta realitat perfecte.

• L’univers ha de ser perfecte. Els planetes fan el·lipses i quan s’apropen al sol van més de pressa.

• L’univers  és un cosmos finit en l’espai i etern pel que fa al temps i està dividit en dos mons, el lunar

  (terrestre) i el supralunar (celeste)

• En tots dos mons, el moviment necessita un motor que el produeixi  existència d’un Primer Motor

  Immòbil  és acte pur

o Referència d’una realitat que no pot canviar ni té moviment. És perfecte. És forma pura sense

matèria, perquè la matèria comporta potencialitat i moviment.  acte pur i motor immòbil
o Déu (pels autors cristians, l’acte pur i el motor immòbil acaba sent Déu).o Mou com a causa final i no com a causa eficient, perquè l’univers es mou i es transforma per

l’atracció d’apropar-se a la perfecció.

RESUM: El conjunt de tot allò que existeix, de tota la realitat.Al centre se situa la Terra. Al voltant d’aquesta hi ha l’esfera de la Lluna. Aquesta marca la delimitació entre el món sublunar i el món supralunar. A partir d’aquesta esfera parlem del 5è element: éter.Diu que hi ha 55 esferes concèntriques a la Terra. La més externa, la que marca el límit, és la de les estrelles. Tot el què passa en aquest univers és perquè el motor immòbil (forma pura sense matèria) mou aquesta esfera (mou com a causa final i no com a causa eficient). La resta d’esferes es mouen per l’efecte en cadena, per l’atracció cap a la perfecció d’aquest motor.Aristòtil està pensant en un Déu que està movent la realitat. Els grecs, al contrari que els cristians, veuen el déu com a organitzador i dinamitzador de la realitat, no com a creador.

• Ptolomeu
o Ptolomeu, per canviar la teoria d’Aristòtil, diu que el planeta fa un epicicle (el planeta recula). Això

salva la teoria d’Aristòtil. o S2dC

o El que diu ell és el que es creu durant tota l’Edat Mitjana.
o Pensa que tot el que es belluga al voltant de la Terra ha de tenir moviments perfectes: circulars i

a la mateixa velocitat.
o Tant Aristòtil com, més endavant, Ptolomeu, parlen de cercles perfectes, sempre a la mateixa

velocitat. Aquest segon, més endavant, diu que els planetes es mouen en espirals, teoria que continua vigent durant l’Edat Mitjana amb algunes modificacions.

4. TEORIA DEL CONEIXEMENT (pàg66)

• Estava convençut que l‘ànima no existia abans que el cos i no existirà.

• Coneixement a partir de la percepció (no coneixement innat).

• Tot el que sabem és a partir dels sentits  empirisme.

• Es contraposa a la teoria de plató (conèixer = recordar). Si no ens ensenyen res, no sabem res.

• Coneixement racionalista (raó molt important, coneixement que ja sabem)  Descartes.

• Un nen petit, sense esforç aparent, aprèn sobre la realitat a través dels sentits.

• Percepcions  les perdem.

o Memòria  som capaços de tenir percepcions i aprenentatges (captació passiva de la realitat, sense esforç)

• A més a més, tots tenim un coneixement actiu gràcies a la raó, la qual ens permet interpretar al realitat de manera ordenada.

• Nosaltres tenim percepcions i a partir d’aquestes en creem un magatzem (la memòria) i en fem aprenentatges. Modifiquem el nostre omportament per repetició, som capaços d’aprendre coses noves. No suposa un esforç per nosaltres, per tant, així com els animals, es tracta d’una captació passiva de la realitat.

• Gràcies a la raó tenim un coneixement.

• Importància al coneixement de la causa formal: l’essència.

• Obtenció de coneixements universals: necessaris gràcies a la captació de l’essència de les coses (causa formal), allò que defineix les substàncies i que comparteixen tots els individus amb aquella essència  optimisme epistemològic

• Segons Aristòtil el coneixement pot ser segur, i diu que allò que hi ha és el coneixement de les formes. Si coneixes la forma ja tens un coneixement potent. Ell no creu en l’existència de les idees.

• Idees innates, no naixem amb coneixement però hi ha certes idees que les tenim, que ningú ens les ha d’ensenyar.

• Tenim moltes percepcions, guardem algunes d’aquestes a partir de les quals podem aprendre.

o Saber tècnic  coneixement de l’elaboració d’objectes (oficis, arts...)
o Saber pràctic  coneixement de l’actuació correcta (saber el terme mig)

És el saber actuar en qualsevol situació (ètica, política).
o Saber teòricconeixement de les causes de les coses (ciència), de tot allò que explica el canvi i

l’existència.

5. L’ÀNIMA Concepció de l’home

• Homesubstància amb forma (ànima) i matèria (cos). Aquests són els dos ingredients de què estan fetes les coses.

• Per Aristòtil, l’ànima no és una realitat espiritual (Plató), ni una realitat material (Demòcrit), sinó un principi vital.

• L’ànima és la causa formal, eficient i final d’un ésser viu.

o Causa formal: em defineix a mi com a dona
o Causa eficient: em fa viure
o Causa final: vol arribar tan lluny com pugui en la seva capacitat

• Ànima com a principi vital, com allò que ens fa viure. És la causa formal, el que a mi em defineix com a dona.

• És racional.

• Psicologia  l’estudi de l’ànima, la forma dels éssers vius, sense cap contingut religiós. L’ànima és només

  principi vital.

• Diu que l’ànima és mortal, però les espècies, no els individus, són eternes i conserven la seva forma de

  generació en generació.

o Fixisme (no evolucionisme)  concepció de les espècies com immutables al llarg del temps.

Déu crea les espècies, totes, definides i no hi ha diferència entre el primer home i l’actual.• Els diversos éssers vius viuen de diverses maneres. Per tant, hi ha diversos tipus d’ànima, amb diverses

funcions:
o Ànima vegetativa (plantes)  nutrició, reproducció o Ànima sensitiva (animals)  percepció, moviment

o Ànima racional (home)  raó
Cadascuna d’aquestes té les propietats de l’anterior.

6. ÈTICA

• Com hem de viure? Quin és l’objectiu de la nostra vida? La felicitat. Nosaltres el que perseguim és la felicitat.

• Aristòtil: “Quin és l’objectiu de tot allò que fem?” La felicitat = pau esperit, situació de satisfacció i de benestar per nosaltres; però per alguns, la felicitat és plaer, fama, riquesa, poder... Aristòtil vol el mateix de significat de felicitat per a tothom  “Si jo em realitzo (faig la meva potència) seré feliç” i “jo seré feliç en la mesura que desenvolupi la raó” = adquirir coneixement.

• Ell vol trobar, d’acord amb el que pensa de la realitat, una concepció de la felicitat que serveixi per a tothom, i diu, i què millor que l’autorealització  desenvolupar la màxima potència, és a dir, la raó per als humans, la qual ens proporcionarà coneixement.

• Entelèquia  meta (fer efectiva la teva potencialitat, ser feliç)  passar de poder saber a saber  màxima autorealitació

• Aristòtil entén la felicitat com la plenitud de la vida, la completa autorealització de l’individu, la consecució de l’objectiu de la seva vida (entelèquia), la completa actualització de la potència i el desenvolupament de la capacitat pròpia de l’home: el coneixement racional.

o Les virtuts dianoètiques del coneixement
▪ prudència(saberpràctic),quèhedeferencadamoment
▪ art(sabertècnic),saberfabricarlescoses
▪ ciència(saberteòric)
Les tres virtuts formen la saviesa: sinònim de coneixement, com més saviesa, més felicitat

• L’obtenció de la felicitat és difícil i exigeix:o condicions materials  salut, seguretat, educació, amics i diners.

Aquestes condicions només les puc trobar a la polis, diu que necessitem els altres, sóm animals

polítics (de polis)
o un comportament virtuós, equilibrat, que eviti els excessos, que controli les emocions i els desitjos

(com Plató)
La prudència és la capacitat per saber actuar equilibradament, amb mesura, evitant els excessos.

– timidesa+ amabilitat o simpatia (equilibrat, terme mig) virtut ètica- desvergonyiment

Els extrems no són bons.

• Necessitem virtuts ètiques i condicions materials

• “Res en excés”, com deia Tales.

• L’ésser humà actuarà correctament i serà virtuós si els seus desitjos i els seus costums són sota el domini de la racionalitat, la qual en cada circumstància tria segons un terme mitjà òptim entre dos extrems de conducta que són negatius”

7. LA POLÍTICA

• Home = animal polític. Racional.

• Només en la polis pot trobar les condicions per a la felicitat. Cal buscar la felicitat amb els altres. El

  llenguatge reforça la relació amb els altres, enfortint els lligams familiars i ciutadans, i és una eina bàsica

  per a la educació i el saber.

• No té un plantejament tan limitat com Plató, té una concepció més generosa:

o Els governants han de promoure el bé comú, han de proporcionar unes condicions materials aptes per a la felicitat dels ciutadans (sobretot la seguretat i l’educació).

• Quin és el tipus de govern que afavoreix més el bé comú?
o L’estat és sempre un mitjà, no un fi en sí mateix. Dóna més importància al ciutadà que no pas a

l’estat.
o No hi ha una forma de govern perfecta i sempre s’ha d’adaptar al lloc i al moment (hi ha ciutats

que tenen rei i van molt bé i d’altres que tenen democràcia i funcionen igual de bé)
o Aristòtil diu: m’agrada la monarquia, l’aristocràcia i al democràcia. El que marcaria la diferència entre la forma de govern seria que governés per interès propi i no pel bé comú. Li és igual que

mani un grup o 1 ciutadà. El problema seria que:

▪ Monarquiatirania
▪ Aristocràciaoligarquia
▪ Democràciademagògia(aprofitarl’anarquiaperabeneficiar-se)

o Ell diu que escolliria una barreja entre aristocràcia i democràcia: preocupació en triar persones que siguin preparades i bones.

Gran diferència respecte Plató!  veu la democràcia com una cosa bona

8. INFLUÈNCIA POSTERIOR

• Liceu (escola d’Aristòtil)  Teofrast (successor d’Aristòtil al Liceu)

• St Tomàs d’Aquino (Filosofia Escolàstica - entusiastes d’Aristòtil) s13: la gent es va aficionar a Aristòtil i

  l’estudiaven en escoles que podem determinar com a primeres universitats.

• Empirisme modern  el coneixement procedeix dels sentits. Reaccionen sobre el que diuen els

  racionalistes com Descartes.

o Descartes  hi ha coses que no les sé a través dels sentits, però les sé. Idees innates.

(un nen petit no sap què és la paraula permanència per exemple perquè no es veu, no es percep pels sentits, però sap què és)