Aristòtil, Alexandre Magne i la Polis Grega: Anàlisi

El moment en què viu Aristòtil està marcat ineludiblement per una figura històrica com és Alexandre Magne i el seu imperi Macedònic. Macedònia era un país bàrbar superficialment hel·lenitzat situat a la frontera nord de Grècia. I si bé els macedonis foren considerats hel·lens per part d’alguns historiadors grecs, la tradició grega clàssica els va veure com a estrangers fins al segle IV a.C., moment en què Macedònia esdevingué la potència econòmica i militar més important de Grècia. Aquest èxit es va deure a l’acció de Filip II, rei de Macedònia, el qual inicià l’expansió d’aquest regne motivat per la voluntat de dotar-lo d’una sortida al mar. L’any 336 a.C. Filip morí i fou succeït pel seu fill Alexandre, conegut com “el Gran”, qui continuà amb el projecte patern i anant més enllà d’aquest, ja que conquerí tot l’imperi Persa i constituí l’abans anomenat imperi Macedònic. El projecte d’Alexandre va incloure l’intent d’integrar les diferents ètnies i cultures dels distints territoris de l’imperi, unificant-les sota una cultura sincrètica, amb la voluntat de generar una identitat col·lectiva que garantís la unitat de tots els territoris sense la necessitat de sotmetre’ls permanentment. Aquest projecte identitari unificador tenia tres línies d’acció:

• Unificació monetària: una sola moneda per a realitzar transaccions en tot el territori de l’imperi.

• Unificació lingüística: una sola llengua, en aquest cas el grec, per a tots els seus habitants.

• Mescla ètnica familiar: foment dels matrimonis interculturals persa-grec, per tal que els fills fossin la personificació d’aquesta unitat territorial i cultural amb la identitat formada per la mixtura de les tradicions culturals dels seus pares.

Les conseqüències primerenques d’aquesta nova situació foren diverses:

La destrucció del marc polític tradicional, això és, l’estructura de la polis grega independent; La nova realitat imperial absorbia les polis i la seva autonomia política i econòmica dins la macroestructura de l’imperi; Lligat amb l’anterior, una creixent desconfiança en l’activitat política com a via per a garantir les condicions per a la felicitat humana, doncs ara ja no es podia més que dependre en major o menor mesura de les decisions de l’imperi, no dels ciutadans de la polis; Una creixent mentalitat individualista, doncs si la política no podia garantir res, cadascú

havia de cercar-se la vida com pogués; L’aparició d’una mentalitat cosmopolita, doncs els grecs hagueren de sortir del reduït àmbit de la polis i es veieren abocats a la influència d’altres cultures de territoris llunyans. Davant aquesta realitat que suposà un canvi essencial i de gran envergadura en la manera de viure i pensar dels grecs, Aristòtil es presentarà com un pensador conservador que defensarà: contra l’estructura de l’imperi, a la polis com l’estructura social més perfecta i elevada de la civilització; contra l’individualisme resultant, la naturalesa social humana i la política com l’art d’articular la convivència amb l’objectiu de la felicitat col·lectiva.

Alexandre morí l’any 323 a.C., i dos anys després ho va fer Aristòtil. Sembla que la

influència d’aquest sobre el seu alumne, al manco en qüestions d’estructura política, no va ser precisament molt pronunciada.