Aqüeductes Romans: Enginyeria i Subministrament d'Aigua

Aqüeductes Romans: Subministrament d'Aigua Essencial

Les cases romanes no tenien aigua corrent, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant, una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. Al punt d'origen de l'aigua que abastia una ciutat se l'anomena caput aquae.

L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades.

Construcció, Tècniques i Manteniment

La major part de l’aqüeducte anava sota terra. El canal per on fluïa l’aigua es deia specus. Aquest estava fet, normalment, amb maçoneria (és a dir, pedra), que podia ser de diverses mides i portar argamassa (el ciment dels romans). A l'interior, per tal que fos impermeable, aplicaven una capa d'opus signinum, una combinació de morter de calç, sorra o, a vegades, pols provinent de ceràmica.

Es feien pous, a partir dels quals s'excavaven galeries que després es feien servir com a vies d'inspecció i aireació.

Quan s'havia de salvar un desnivell, com un camí a un nivell una mica més baix que el de l'aqüeducte, s'utilitzaven sifons. El sistema s'anomena sifó invertit (o vasos comunicants) i és una tècnica basada en el principi físic simple que l'aigua sempre troba el seu propi nivell. Un sifó romà constava d'un tub llarg d'argila, sovint amb una secció corba al mig, que feia una forma d'U. Aquesta estructura connectava dos dipòsits d’aigua. El dipòsit d’origen estava ple d’aigua, mentre que el dipòsit al final de l’estructura estava buit. La pressió atmosfèrica al dipòsit d’origen creava una força de succió que feia que l’aigua es mogués a través del tub d’argila cap a l’altre dipòsit. L’alçada de la columna d’aigua al dipòsit superior creava una pressió suficient per empènyer l’aigua a través del tub d’argila i cap al dipòsit inferior.

També hi havia túnels, construïts per superar el relleu positiu (com ara una muntanya o un puig), i els ponts, que servien per superar elements de desnivell negatiu. Aquests estaven conformats, normalment, per una sèrie d'arcades (que podien tenir un màxim de tres pisos) i servien per superar obstacles com ara valls no gaire profundes.

A més dels pous d'inspecció que els romans utilitzaven per als trams subterranis, també construïen punts de control al llarg del recorregut. Aquests permetien, en cas d'avaria, parar el flux de l'aqüeducte per fer la reparació pertinent. En aquests punts de control, normalment, també construïen una piscina llimària, que servia per netejar l'aigua dels sediments que transportava. Aquestes piscines llimàries funcionaven de manera molt senzilla: mitjançant la força de la gravetat, els elements més pesants queien en aquesta piscina (més profunda que el canal) i l'aigua neta continuava fluint, deixant els sediments enrere.

Distribució a la Ciutat: El Castellum Aquae

En arribar a la ciutat, l'aigua anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on es filtrava d'impureses. Des d'allà es distribuïa en tres receptacles:

• Un per a les fonts públiques.
• Un altre per a les termes.
• Un tercer per a les cases privades.