Aqüeducte de Tarragona: Història i Arquitectura

Aqüeducte de Tarragona: Context Històric

La societat romana era una gran demandant d’aigua. A les necessitats bàsiques s’hi afegien uns hàbits culturals de tipus higiènic que implicaven un consum important. La romanització va implicar l’extensió arreu de l’Imperi dels usos econòmics i socioculturals de l’aigua. L’enginyeria de l’aigua va assegurar la multiplicació d’infraestructures de captació, transport i distribució de l’aigua arreu de l’Imperi i va esdevenir un dels elements fonamentals de l’intervencionisme romà sobre els territoris que dominava. Els romans van incorporar els coneixements de tecnologia hidràulica heretats del proper Orient i del món hel·lenístic i hi varen afegir la seva pròpia experiència. Finalment, s’assoliren uns resultats notables que permetien el subministrament d’aigua de qualitat i en quantitat suficient per a permetre un estil de vida força homogeni arreu, almenys per a la població urbana romanitzada. Quan Juli Cèsar va elevar Tarraco a la dignitat de Colònia (mitjans segle I a. C.), la romanització duia ja 200 anys actuant. Una de les preocupacions dels magistrats locals va ser la dotació d’importants recursos hidràulics que la dignitas de ciutat romana implicava. L’estada de dos anys d’Octavi August a Tarraco, per a completar la definitiva pacificació d’Hispània, va accelerar les infraestructures de subministrament.

Un dels fets importants d'aquest temps és l'aparició del cristianisme, que actualment dóna la cronologia. En política, destaca el domini absolut de l'Imperi Romà, instaurat per August, que assoleix la seva màxima expansió dominant gran part d'Europa, el nord d'Àfrica i l'oest d'Àsia. Aquest període es coneix com la Pax romana, ja que va ser autènticament una època de pau, de progrés a tots els aspectes, tant culturals com econòmics, en la qual les poblacions indígenes van assumir amb rapidesa la cultura romana i la van superposar a la seva pròpia cultura.

Estil i Característiques

És un exemple d'arquitectura pública a cavall entre els finals de l’estil Romà Republicà i els inicis de l’estil Romà Imperial.

L’estil Romà Imperial es caracteritza per:

• L’art al servei de l’ostentació del poder.
• Construcció de grans edificis públics i privats a totes les ciutats conquerides.
• Art eclèctic hereu de la civilització grega i etrusca.
• Ús de l’arc de mig punt, volta de canó i volta d’aresta romana.
• Ús de dos ordres arquitectònics nous: toscà i compost.
• Funcionalitat i tècnica per damunt dels aspectes estètics.
• Decoració de les cases amb pintures (tercer i quart estil) i mosaics.
• Noves tipologies arquitectòniques: basílica, amfiteatre, termes…
• Arquitectura de serveis: ponts, aqüeductes, vies, clavegueres…
• En escultura, potenciació del monument: arcs de triomf, columnes commemoratives, estàtues eqüestres.
• Realisme idealitzat en els retrats.

Estructura

L’obra està feta amb carreus de pedra calcària del país, de color daurat ataronjat.

Els carreus són encoixinats, fet que li dóna aparença de gran solidesa. Estan assentats en sec, sense cap tipus d’argamassa o aglutinant.

Els pilars inferiors de la part central tenen una forma troncopiramidal, visiblement més ampla a la base. Aquest fet sembla confirmar la teoria que l’aqüeducte de les Ferreres va ser el primer assaig que els romans van realitzar per intentar superposar dos pisos d’arqueries, ja que desprèn una certa mostra d’inseguretat per part dels arquitectes.

Una vegada superat el nivell de la vall, el camí seguia i entrava a la ciutat per l’actual avinguda de Catalunya fins a la torre de l’aigua (castellum aquae) on aquesta era depurada i distribuïda per tota la ciutat, per canonades de plom.

El Pont del Diable salva la vall d’un petit barranc i és l’únic tram sobre pont de tot l’aqüeducte, que tenia 18 km.

El pont té una llargada de 249 m i una alçada màxima de 26 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, avui destruïda, que devia fer uns 2 metres més.

Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior.

Els arcs tenen una amplada de 6,30 m, una alçada de 5,70 m i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m.

Significat i Funció

L’aqüeducte és un dels trams que queden dels tres aqüeductes que tenien com a principal funció proveir aigua a la ciutat de Tàrraco i va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

Aquesta obra és una mostra del nivell d’enginyeria que van assolir els romans.

També ens indica la importància que va assolir la ciutat de Tàrraco durant l’època d’August i formaria part de les estratègies utilitzades pels romans en el procés de romanització que duien a terme en els territoris que incorporaven al seu imperi i que reforçaven el programa polític imperial que consistia a dotar el món romà d’una nova i sòlida estructura política.

Tot i els problemes de conservació i l’abandonament que va patir durant molts anys, actualment és un monument fonamental de l’arquitectura romana a Catalunya, probablement el més antic dels construïts a la Península Ibèrica, i la seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

Models i Influències

La importància de l’aqüeducte de Tarragona rau en què va ser el primer assaig dels enginyers i constructors romans per superposar dos pisos d’arqueries.

Això sembla demostrar-ho el fet que empressin grans pilars troncopiramidals a la base de la part central de l’obra i ve a demostrar una certa inseguretat tècnica dels seus arquitectes.

Aquesta obra va ser antecedent de l’aqüeducte de Segòvia, de construcció més tardana (90 – 105 dC), considerat el més important de la Península Ibèrica i un dels més rellevants d’Europa, on ja no hi veiem inseguretat.

Tipologies Arquitectòniques Romanes

Teatres, amfiteatres, circs, basíliques, termes, temples, ponts, aqüeductes.