Aqueducte de Tarragona: Context Històric i Importància

Aqueducte de Tarragona:
Context Històric:
L’origen de la ciutat romana de Tàrraco (Tarragona) va ser un petit assentament militar romà, creat pels germans Escipió l’any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica (Roma contra Cartago). Amb els anys, Tàrraco va anar adquirint importància estratègica en la conquesta del territori de la Península Ibèrica i l’any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l’estatut de colònia romana. Sota el govern d’August, va passar a ser capital de la província de la Tarraconensis i va iniciar un important procés d’urbanització. Quan Juli Cèsar va elevar Tàrraco a la dignitat de Colònia (mitjans S I aC), la romanització duia ja dos cents anys actuant, però una de les preocupacions dels magistrats locals va haver de ser la dotació d’importants recursos hidràulics que el nou nivell de la nova ciutat implicava. Si fins aquell moment les reserves freàtiques havien estat suficients per abastir la ciutat, aviat el creixement de la ciutat i l’estada de dos anys d’Octavi August a Tàrraco, per completar la definitiva pacificació d’Hispània, va accelerar el completar les infraestructures de subministrament.

Tàrraco va arribar a tenir fins a tres aqüeductes que abastien d’aigua la ciutat. D’aquests, només es conserva un tram, l’anomenat “aqüeducte de les Ferreres” o “Pont del Diable”, que pertanyia a l’aqüeducte del Francolí, d’on captava l’aigua uns 10 km riu amunt de la ciutat i que es creu que es va construir a finals del segle I aC, coincidint amb el temps que August va estar a la ciutat, o durant la primera meitat del segle I dC. Actualment es considera un dels monuments romans més significatius de Catalunya i la seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

Un dels fets importants d'aquest temps és l'aparició del cristianisme, que actualment dóna la cronologia. Aquest va créixer amb força passant de Judea a diversos territoris imperials des de la mort de Jesús (el 33) i va suposar una alteració de la cultura grecollatina. En política, destaca el domini gairebé absolut de l'Imperi Romà, instaurat per August, que assoleix la seva màxima expansió dominant gran part d'Europa, el nord d'Àfrica i l'oest d'Àsia. Aquest període es coneix com la Pax Romana, ja que va ser autènticament una època de pau, de progrés en tots els aspectes tant culturals com econòmics, en la qual les poblacions indígenes van assumir amb rapidesa la cultura romana i la van superposar a la seva pròpia cultura.

La primera meitat del segle I dC va estar protagonitzada per la dinastia Júlio-Clàudia (Cèsar August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró), que van governar l'Imperi Romà des del 27 aC fins al 68 dC. La ciutat de Roma va assolir el milió d'habitants i es va configurar com la capital del món occidental. Roma va imposar el seu estil de vida als pobles conquerits (procés de romanització). Això es va plasmar en l'adopció del llatí com a llengua oficial, l'expansió del dret romà i el seu model urbanístic, marcat per l'enginyeria civil, cases estructurades al voltant del fòrum o plaça pública i un governant designat directament per la metròpoli. L'as romà va esdevenir la moneda de referència per als intercanvis comercials, claus en el contacte dels diferents pobles, assimilats a províncies de l'Imperi.