Aqueducte de les Ferreres i Santa Sofia de Constantinoble

Aqueducte de les Ferreres

Aqueducte de les Ferreres: Nom: aqueducte romà de les Ferreres (o Pont del Diable). Autor: desconegut. Cronologia: probablement segle II (època de Trajà). Localització: Tarragona. Estil: romà imperial. Materials utilitzats: pedra. Dimensions: 813 m (longitud), 27 m (altura), 217 m (amplada).

Elements de suport i suportats

El sistema de suport és bàsic: els pilars sostenen els arcs de mig punt i l'acuració inferior sosté l'acuració superior. Es completa amb una graderia de conducció d'aigua que devia fer uns 2 metres d'alçada. L'aqueducte consta de 11 arcs al pis inferior i 255 al superior.

Espai interior i exterior

L'aqueducte està construït a base de carreus rectangulars lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense argamassa. Els pilars inferiors s'organitzen en fileres de carreus esglaonats que esdevenen piràmides truncades. Els pilars superiors són prismes rectangulars. Els arcs tenen una arrencada comuna per a dos arcs alhora, cosa que enforteix l'estructura. L'arcuació superior se situa en el canal per on circula l'aigua. El canal fou construït amb morter impermeable fet amb calç i ceràmica.

L'aqueducte no era només el pont que salva el barranc, sinó tota la conducció en conjunt, des del riu o la font que el proveïa d'aigua fins que desguassava a la ciutat. Al punt d'origen de l'aqueducte, l'aigua passava al canal des d'un dipòsit de capçalera. A partir d'aquí, la conducció s'adaptava al terreny de tres maneres:

• Soterrada: s'excavaven els turons i les muntanyes. En aquest cas, es feia una estructura de blocs paral·lelepípedes impermeabilitzada que es ventilava per mitjà de pous situats cada 20-30 m, que servien també per a les tasques periòdiques de manteniment.
• A cel obert: en canals construïts sobre un mur a nivell de terra, s'hi construïen clavegueres.
• En forma d'actuacions: quan calia salvar una depressió, acostumaven a ser construccions complexes que sostenien el canal i mantenien el desnivell adequat.

L'aqueducte de les Ferreres era un dels que abastia la ciutat de Tarraco. La captació de l'aigua es feia en una resclosa del riu Francolí, a uns 4 km de la ciutat. Primer, l'aqueducte seguia paral·lelament al riu; després se'n separava i, aprofitant els pendents naturals, arribava al barranc dels arcs, que és el lloc on es va construir el pont aeri. A partir d'aquí, el canal ja continuava amb normalitat fins a la ciutat, on l'aigua era recollida i depurada en un gran dipòsit i després distribuïda per mitjà d'una xarxa de canonades de plom fins a la zona residencial de Tarraco.

Estil

Va procedir a la romanització global dels territoris que havia conquerit. Per fer-la possible, va construir una xarxa de vies de comunicació i d'obres públiques, entre les quals es trobava l'aqueducte. D'aquí prové la frase: "Tots els camins porten a Roma".

Contingut i significació

La llegenda del Pont del Diable de Tarragona comença quan el constructor ja havia aixecat les dues rengleres d'arcades. Un fort temporal i unes ventades mai vistes van fer caure el viaducte. El constructor, en veure aquell desastre, va invocar l'ajuda del dimoni, perquè només amb les seves arts malignes podria fer-se un pont capaç de resistir tots els temporals durant centenars d'anys. De seguida va comparèixer davant d'ell Satanàs, que li va proposar un pacte: ell aixecaria el pont en una sola nit amb la condició que es quedaria l'ànima del primer que begués l'aigua que transportava l'aqueducte. L'endemà, el pont estava construït i el dimoni esperava a l'altra banda que li fos lliurada la víctima en compliment del pacte. Però el constructor va fer beure a un ase la primera aigua del pont, i el pobre animal va ser la recompensa que va obtenir Satanàs.

Santa Sofia de Constantinoble

Santa Sofia de Constantinoble: Nom: basílica de Constantinoble. Arquitectes: Antemi de Tràl·les i Isidor de Milet. Cronologia: 532-537. Localització: Constantinoble, avui Istanbul (Turquia). Estil: bizantí. Materials utilitzats: maó i marbre. Sistema constructiu: arquitravat i voltat. Dimensions: rectangle de 69,70 m x 80,90 m.

Elements de suport i suportats

La planta de la basílica de Santa Sofia és un rectangle en el centre del qual hi ha quatre pilars enormes que delimiten un quadrat de 31 m de costat. Aquests pilars són els encarregats de suportar una bona part del pes de la cúpula que corona el quadrat. Damunt d'aquests quatre gegantins, arcs de mig punt ajudats per un enginyós sistema de petxines (triangles esfèrics) defineixen el cercle sobre el qual s'aixeca la cúpula semiesfèrica de dimensions inaudites. No hi havia prou per absorbir-ne la pressió desmesurada i es van col·locar a la part est i a l'oest de la cúpula dues mitges cúpules o semicúpules adjacents que eren sostingudes per pilars disposats octogonalment. Els problemes de la cúpula van anar més enllà; la primera cúpula es va ensorrar i això va obligar els artífexs a construir-la més alta.

Espai exterior i interior

A l'exterior, el que més destaca és la gran cúpula assentada sobre un tambor de finestres. A l'època otomana, la basílica va ser convertida en mesquita; és flanquejada per minarets i uns edificis annexos que contribueixen a accentuar la sensació de desori de volums. L'espai interior és format per una àmplia sala longitudinal coronada per la cúpula que ocupa el quadrat central. Juntament amb les dues cúpules, constitueix un eix longitudinal que va des de l'entrada fins a l'absis. A cada costat d'aquest eix hi ha una nau lateral molt compartimentada i separada de la nau central per un doble pis d'arcades sobre columnes. Això és possible perquè aquests murs no tenen una funció de suport, de manera que algunes parets de les naus estan perforades amb multitud d'obertures que contribueixen a crear una lluminositat única a l'interior. L'altra gran font de llum és la cúpula a la seva base, un tambor. La volta de la cúpula ha estat considerada com el símbol de la volta del cel. Dins de la sala, cada element decoratiu estava pensat perquè entrés la llum. Quan al segle XV Santa Sofia passa a mans turques, els musulmans iconoclastes taparen amb una capa d'estuc tots els mosaics i hi col·locaren plafons amb inscripcions coràniques.

Estil

La basílica de Santa Sofia pertany a l'edat d'or de l'art bizantí. Avui dia, crida l'atenció d'aquest edifici arquitravat i voltat; és la cúpula i les empremtes de les influències posteriors del cristianisme ortodox i de l'Islam. Se la considera la síntesi de la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva de l'Àsia Menor. La planta basilical rectangular, el suport sobre uns pilars principals i la gran escala del conjunt remeten a l'arquitectura voltada erigida durant l'Imperi Romà. En canvi, l'espai central de la cúpula la porta directament a les cobertes corbes de l'Àsia Menor.

Contingut i significació

Aquesta basílica va ser construïda sobre les restes d'un temple del segle IV que Constantí havia consagrat a la saviesa divina. Justinià, per mostrar el seu poder, va aixecar de nou aquest temple i va consagrar la saviesa divina. Segons Procopi, aquesta església es convertí en un producte inusitat de bellesa superior a la capacitat de qui la contemple.