Aqüeducte de les Ferreres: Pont del Diable a Tarragona

Aqüeducte de les Ferreres (Pont del Diable)

Introducció

Títol: Aqüeducte de les Ferreres.
Autor: Desconegut.
Cronologia: Primera meitat del segle I d.C.
Estil: Romà republicà tardà.
Tipologia: Aqüeducte.
Materials: Pedra calcària local (saldó).
Localització: Barranc dels Arcs (Tarragona).

Context

La ciutat romana de Tarraco (Tarragona) té l’origen en la creació, per part dels germans Escipió, d’un petit assentament militar l’any 218 a.C., durant la Segona Guerra Púnica. Amb el temps, Tarraco va anar adquirint importància estratègica en el procés de conquesta de la península Ibèrica. L’any 45 a.C. li va ser concedit l’estatut de colònia romana i, sota el govern d’August, el de capital de la província de la Tarraconensis, moment en què s’inicià un important procés d’urbanització.

En aquest procés, és significatiu que Tarraco va arribar a disposar, en època romana, de fins a tres aqüeductes que abastien d’aigua la ciutat, tot i que tan sols se n’ha conservat un tram, l’anomenat aqüeducte de les Ferreres, que recollia l’aigua del riu Francolí.

Aquest aqüeducte, que va ser utilitzat fins a l’època medieval, és avui un dels monuments més significatius de l’arquitectura romana a Catalunya. La seva conservació depèn del Museu d’Història de Tarragona.

Descripció formal

L’aqüeducte té el punt d’origen a uns 15 km de Tarragona, a l’actual localitat de Puigdelfí, on pren aigua del cabal del riu Francolí. Des d’aquí surt un canal que avança en paral·lel al riu fins al pont del Codony. Aprofitant els pendents naturals del terreny, la canalització arriba fins al barranc dels Arcs, on s’aixeca la part visible de l’aqüeducte, que salva el desnivell de la vall. El pont consta de dues fileres d’arcades de mig punt superposades. La filera superior presenta vint-i-cinc arcs, mentre que la inferior en presenta onze. L’alçada dels arcs és de 5,70 m on no s’han d’adaptar al desnivell de la vall. La longitud total de l’obra és de 217 m i l’alçada màxima de 26 m.

El conjunt està construït amb carreus en sec, és a dir, ensamblats sense utilitzar cap tipus d’argamassa o material aglutinant. Els carreus presenten forma d’encoixinat, excepte les dovelles dels arcs. D’altra banda, convé destacar la importància de les impostes, el punt d’on arrenca l’arc, que, juntament amb les cornises que separen els dos pisos i la canal de l’aigua, remarquen l’horitzontalitat i la solidesa de la construcció.

La canal (specus) per on circulava l’aigua, situada a la part superior de la segona arcada, ha patit nombroses modificacions, si bé es creu que originàriament devia estar coberta. La seva amplada és de 80 cm.

Una vegada superat el desnivell de la vall, el canal seguia per l’antic camí de l’Àngel i entrava a la ciutat per l’actual avinguda Catalunya fins a l’anomenat castellum aquae (torre de l’aigua), on l’aigua era depurada i distribuïda per tota la ciutat per mitjà de canonades de plom.

Entorn i integració urbanística

L’aqüeducte i les seves arcades són testimoni perenne i excepcional de l’enginyeria i l’urbanisme romans, però també una mostra del desenvolupament cultural, artístic i tecnològic assolit. Alhora, acrediten la importància que va adquirir la ciutat de Tarragona durant l’època romana imperial i ens proporcionen un exemple de les grans obres urbanes que van transformar la ciutat a partir del moment que esdevingué capital de la Tarraconensis.

Funció, contingut i significat

L’aqüeducte de les Ferreres fou un dels tres aqüeductes construïts per abastir d’aigua Tarraco i va estar en funcionament fins a l’edat mitjana.

Com ha succeït amb altres obres d’enginyeria d’època romana, una llegenda d’origen medieval n’atribueix la construcció al diable; per això és anomenat Pont del Diable. Segons la tradició, el constructor de l’aqüeducte ja havia aixecat les dues rengleres d’arcades, però un fort temporal les va fer caure. Desesperat, el constructor va invocar el diable perquè l’ajudés a reconstruir-lo.

Llucifer li va proposar un pacte: construiria el pont en una sola nit a canvi de l’ànima del primer que begués l’aigua que transportava l’aqüeducte. L’endemà el pont estava construït, però el constructor va fer que el primer a beure-hi fos un ase i, d’aquesta manera, l’animal va ser la recompensa obtinguda pel diable.

Models i influències

Els aqüeductes foren una innovació característica de l’enginyeria romana i estigueren presents a la majoria de les grans ciutats de l’antic Imperi. L’aqüeducte de les Ferreres és un dels més ben conservats i una de les restes arqueològiques més importants de tot el conjunt monumental de Tarraco.

A banda d’això, la seva importància rau en el fet que els estudis semblen concloure que fou el primer assaig dels enginyers i constructors romans per superposar dos pisos d’arqueries. Així sembla demostrar-ho el fet que empressin grans pilars troncopiramidals a la base de la part central de l’obra, que palesa una certa inseguretat tècnica en els arquitectes.

Aquesta inseguretat, en canvi, ja fou superada en l’aqüeducte de Segòvia, de construcció més tardana i considerat el més important de la península Ibèrica i un dels més rellevants d’Europa.