Apol·lo i Dafne de Bernini: Anàlisi i Context del Barroc

F.56 Apol·lo i Dafne

FITXA TÈCNICA

Títol: Apol·lo i Dafne

Autor: Gian Lorenzo Bernini

Cronologia: 1622-1625

Tipologia: escultura exempta

Material: marbre

Mides: 2,43 m (d’alt)

Estil: barroc

Tema: mitològic

Localització: Galleria Borghese (Roma)

Biografia de l’autor

Gian Lorenzo Bernini va ser l’escultor més destacat del Barroc italià. Bernini va aprendre l’ofici amb el seu pare Pietro, un escultor manierista de certa anomenada. Aquest, va posar el seu fill en contacte amb mecenes importants.

L’any 1623, Bernini va esdevenir l’arquitecte i l’artista principal de la cort pontifícia i de Roma. En aquest període va realitzar molts encàrrecs, entre els quals, el famós baldaquí de la basílica de Sant Pere del Vaticà.

Context

Malgrat que el papat va impulsar la Contrareforma - en què es promovia la temàtica religiosa per sobre de la mitològica, que es considerava pagana -, l’Església va contractar una bona sèrie d’obres mitològiques. La contradicció queda reflectida en aquesta escultura, ja que fa compatible l’art religiós amb un tema pagà i la representació sensual del nu que, en aquell moment, la mateixa Església considerava pecaminós.

Descripció formal

Damunt una base rocallosa hi ha els cossos juvenils d’Apol·lo i Dafne. El primer, representat just al moment de tocar la seva estimada, i ella, sorpresa en el moment mateix de la seva metamorfosi en llorer. El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal, visible sobretot en la curvatura que pren l’anatomia de Dafne en el moment de la transformació.

El valor principal d’aquesta peça rau en l’habilitat de l’artista, que ha estat capaç de transformar un bloc de marbre fred i estàtic en una imatge de gran tensió i moviment. Aconsegueix que l’espectador intueixi la seqüència completa de la història, on queda reflectit perfectament en la figura de la nimfa, els peus, les cames i les mans de la qual van prenent morfologia vegetal.

El treball escultòric és d’una gran qualitat, i malgrat haver estat dissenyat per ser vist des d’un únic punt de vista, Bernini en va treballar amb precisió fins i tot els detalls més petits. Aquest aspecte es tradueix en una excel·lent representació de l’expressivitat dels rostres i en la diferenciació de textures utilitzant un mateix material: aspres per representar les roques i el llorer que creix, suaus i polides per reforçar la sensualitat de l’anatomia dels dos personatges.

Cal destacar que Bernini va treballar el potencial dramàtic de la llum i també el tractament de les textures del marbre.