Apol·lo i Dafne de Bernini: Anàlisi i Context Barroc

1. Fitxa tècnica

• Nom: Apol·lo i Dafne.
• Autor: Gian Lorenzo Bernini.
• Cronologia: Segle XVII (1622-1625).
• Localització: Galeria Borghese, Roma.
• Estil: Barroc.
• Forma: Exempta, grup escultòric.
• Tècnica: Tallada en marbre.
• Policromia: Monocroma.
• Materials utilitzats: Marbre de Carrara.
• Dimensions: 2,43 m d’alt.
• Tema: Mitològic.

2. Context històric

L’Europa del segle XVII estava enfrontada ideològicament i políticament entre el nord, protestant i iniciant el parlamentarisme, i el sud, catòlic i absolutista. El màxim exponent d’aquestes monarquies absolutes serà la França de Lluís XIV.

A l’Anglaterra parlamentària hi haurà una certa revolució agrícola que posarà les bases per a la Revolució Industrial del segle XVIII, i contrastarà amb la resta d’Europa, on la població s’estancarà, hi haurà menys entrada d’or i plata i es produirà una davallada econòmica.

Els regnes hispànics van entrar en un període de decadència política i econòmica; i França s’endeutarà moltíssim a causa de les creixents despeses en luxes de la Cort. Tot això no es reflectirà en les arts i les lletres, ja que els segles XVII i XVIII són èpoques de grans pensadors com ara Newton, Descartes, Bacon o Kepler.

En l’art, els grans mecenes seran l’aristocràcia, la monarquia i Roma; per això l’art del Barroc serà un art recarregat, luxós i amb tendència a l’adoctrinament popular. Hi haurà diferents focus: a Roma tindrem un art exuberant amb la Contrareforma i, en canvi, a Holanda tindrem un art més burgès. El Rococó serà la culminació d’aquest art aristocràtic europeu, tot i que ja començaran a aparèixer obres i autors que indiquen un canvi d’etapa més revolucionària, com és el cas de Goya a Espanya.

3. Anàlisi formal

• Composició: Observem dues figures, un noi i una noia, que són més gràcils i menys voluminosos que al Renaixement. Formen dues corbes que conflueixen a la base, on la nimfa es comença a convertir en llorer. El déu cobreix el seu cos amb una túnica i Dafne està tapada amb l’explosió del llorer en què s’està convertint.
• Dinamisme: Dafne està situada més amunt que Apol·lo i això li proporciona més sensació d’arqueig del cos, alhora que denota que s’ha quedat immòbil per la transformació. Apol·lo l’atrapa, ja que ella fugia d’ell, i li passa una mà per la cintura, provocant el crit de Dafne, que de moment només ha transformat els seus cabells en fulles, els braços en branques i els peus i cames en escorça. Apol·lo no ha acabat la seva cursa: la cama esquerra i els braços indiquen que encara està corrent.
• Estil: En l’escultura barroca es fan treballs amb gran precisió, fins i tot en els detalls més petits. Es treballa molt l’expressivitat i les textures, observable en el llorer que dona la sensació de ser aspre. La llum també s’utilitzarà com a efecte dramàtic, ja que les obres presenten zones de clarobscurs.

4. Models i influències

Bernini és el mestre de l’escultura barroca. Va superar qualsevol del seu temps i és l’escultor del “moviment dels instants”. La seva herència és directa del Renaixement, ja que recupera els temes mitològics, igual que Giambologna havia fet amb el Rapte de les Sabines. Coneixia les escultures gregues del Vaticà perquè el seu pare havia treballat per a l’anterior Papa. Serà molt influent durant el Barroc, però amb l’arribada del Neoclassicisme serà molt criticat.

5. Interpretació: funció i significat

És una de les escenes de les Metamorfosis d’Ovidi, poema que recull històries de la mitologia que tracten sobre transformacions. Dafne era una nimfa que havia renunciat a casar-se per consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça i la natura. Però el déu Apol·lo es va enamorar d’ella i la va perseguir pel bosc; ella, en no veure escapatòria, va demanar ajuda al seu pare, el déu del riu, i ell la va convertir en llorer en el precís moment en què Apol·lo li posa la mà damunt. El llorer és, des d'aleshores, un dels símbols del déu Apol·lo.

La funció de l’obra era decorar el palau de la Villa Borghese, propietat del cardenal Borghese. El cristianisme ho va considerar un símbol de castedat i a sota de l’escultura hi havia una inscripció: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera, s’omple les mans de fullaraca i cull fruits d’amarguesa”.