Apol·lo i Dafne — Bernini (1622–1625): anàlisi i significat

Documentació general

• Títol: Apol·lo i Dafne
• Autor: Gian Lorenzo Bernini
• Cronologia: 1622–1625
• Escola o país: Itàlia
• Estil: Barroc

Ens trobem davant d'una escultura de Bernini, titulada Apol·lo i Dafne, esculpida en marbre al segle XVII, dins l'estètica barroc.

Quant al context històric, aquesta escultura neix a Itàlia al segle XVII en plena època barroca. És un període de grans contrastos: monarquies absolutes (representades per figures com Lluís XIV), la noblesa i la burgesia enfrontades en alguns països i la ruptura entre catòlics i protestants. En l'àmbit artístic, l'activitat es concentrava sovint en la ciutat, que es convertia en símbol del nou món; els elements més visibles eren la presència de temples i places.

Anàlisi formal

Temàtica

Font literària: Mitologia clàssica — Ovidi, Les Metamorfosis.

Segons la mitologia clàssica, la nimfa Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, decidí, com ella, renunciar a casar-se. Apol·lo se n'enamorà apassionadament i, malgrat que els seus requeriments foren rebutjats, la perseguí pel bosc. En no veure cap altra escapatòria, Dafne demanà l'ajut del seu pare, que la transformà en llorer («daphne» en grec) en el precís moment en què Apol·lo li posava la mà al damunt. A partir d'aquell moment, Apol·lo feu del llorer el seu arbre sagrat.

Està basada en un dels poemes d'Ovidi (Les Metamorfosis).

Elements tècnics

Grup escultòric fet en marbre, de forma exempta i esculpit amb la tècnica pròpia del taller de l'època.

Elements formals

Les formes són obertes i orientades en un sentit d'elevació: lleugerament corbades i obertes cap a fora. La direcció predominant és vertical, cap amunt i cap enfora, conferint dinamisme a l'obra. És una escultura dinàmica; les figures estan captades en un instant congelat, just en el moment de la conversió de Dafne en arbre. Hi ha grans dosis de gestualitat, especialment en Dafne, que és molt més expressiva; el déu resulta una mica menys dramàtic en la seva expressió.

L'obra fa 243 cm d'altura. La sensació que transmet no és de monumentalitat sinó de proporció humana, amb múltiples punts de vista. Tot i que hi ha diversos angles interessants, destaca el lateral dret respecte a l'escultura, que mostra l'essència del moviment i la transformació. Bernini pensava en termes de corbes: dues corbes paral·leles que neixen de la mateixa base i s'allunyen cap amunt. L'element més destacat és l'expressivitat; l'obra impressiona i emociona.

Estil

En l'art barroc apareixen sovint àngels i arcàngels, sants i verges, déus pagans i herois mítics, que s'agiten a les aigües de les fonts o s'aboquen des dels seus nínxols en les façanes, i sovint formen part de la decoració arquitectònica interior i exterior. Els materials que millor expressaven aquests sentiments eren el marbre blanc i el bronze. A diferència de les escultures equilibrades i axials del Renaixement, les figures barroques semblen viure sobre la base de pedra, a punt de sortir-ne en qualsevol moment. Els rostres mostren patiment o esforç —apreten els llavis o els obren per gemegar—, els músculs es troben en tensió i les venes semblen bategar sota la pell; fins i tot els cabells i les barbes, desordenats, plasmen un estat d'ànim intens.

Significat i funció

El mite de Dafne també al·ludia a la família Maffeo Barberini, el futur papa Urbà VIII, amic i mecenes de Bernini; l'escut d'armes Barberini incloïa fulles de llorer.

La representació del mite simbolitza l'origen de la corona de llorer, vinculada a Apol·lo. Dafne —nom que en grec significa 'llorer'— era una nimfa, filla del déu-riu Peneu, que habitava la regió de Tessàlia. Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Èros, s'enamorà d'ella, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió, Apol·lo la perseguí; ella fugí cap a les muntanyes i, en encomanar-se al seu pare Peneu, fou transformada en llorer. Dels seus peus sortien arrels i les extremitats es convertiren en frondoses branques; des d'aquell moment el llorer fou consagrat a Apol·lo i passà a representar-lo.

La transformació és narrada per Ovidi a les seves Metamorfosis. Aquest mite il·lustra l'origen d'un dels atributs típics del déu: la corona de llorer.

[3]