Antropologia sociocultural: orígens, mètodes i conceptes clau

Orígens i l'altre

Orígens. L'antropologia apareix com a ciència al segle XIX i, de manera biològica (ens explica l'ésser humà des del punt de vista biològic), coincideix amb l'aparició de la Teoria de l'Evolució de Darwin. Aquesta teoria sobre l'evolucionisme impregna la manera de veure la societat i acaba generant víctimes de l'evolucionisme social.

L'altre. Podem dir que el detonant per a l'antropologia sociocultural és la pregunta per l'altre: la curiositat, fer el tafaner... Aquesta és l'actitud de base o detonant de l'antropologia sociocultural i és molt antiga. Sorgeix amb l'aparició de diferents llocs i indrets a causa de la curiositat per saber, entendre i explicar què té l'altre, on viu, quins costums té…

Si som sincers, al fons podem dir que l'humà ha volgut conèixer l'altre també per interessos pràctics: podré fer negocis amb ell? El seu territori és interessant per a mi? Són rics? Els podríem arrabassar recursos? Podríem esclavitzar-los? D'això se'n diu curiositat amb rerefons d'interessos, i, com hem dit abans, es tracta d'un motor de l'antropologia social.

A partir de la revolució industrial les diferències i percepcions de l'altre s'incrementen dins del mateix territori amb classes socials diferents: apareix la diversitat entre camp i ciutat, la creació de fàbriques genera una divisió de classes socials, entre altres diferències. I apareix el fenomen de l'altrerisme o la construcció de molts altres. Europa experimenta una forta expansió i apareix la divisió: occidental i no occidental.

La pregunta bàsica de l'antropologia és: Per què existeix la diversitat? Per què existeixen altres diferents de nosaltres? Al segle XIX la biologia afirma la idea d'una línia en què perduren les espècies capaces d'adaptar-se i desenvolupar-se; en canvi, l'antropologia suggeria que hi ha societats diferents perquè estan en moments evolutius diferents. L'antropologia moderna busca superar la perspectiva etnocèntrica, ja que aquesta justifica actituds de racisme i sectarisme. Per superar l'etnocentrisme cal conèixer-lo i adonar-nos de la seva existència; per això, l'antropologia contemporània segueix el mètode de l'etnografia.

Etnografia i mètodes

Etnografia. La base és reconèixer que no existeix una mirada completament objectiva de la realitat; per això és una ciència descriptiva que no fa judicis de valor: descriu què es fa i per què es fa per poder interpretar-ho.

L'etnografia busca la visió emic, és a dir, el punt de vista de l'observat. Per poder fer això és important tenir un mètode de registre. S'utilitza el treball de camp com a forma de treball: consisteix a conèixer, entendre i viure amb les societats que es volen estudiar.

Eines de l'etnografia

1. Observació participant: compartir la vida dels observats, participar en la seva societat i mantenir una postura metodològica d'inocència —preguntar-ho tot (inocència metodològica). Exemple: sopar al Senegal per aportar la visió emic.
2. Entrevistes en profunditat: identificar persones informants clau; després de l'observació se'ls pot sol·licitar entrevistes. Avantatges: proporcionen molta informació rica; inconvenient: són font densa que cal treballar (separar opinions, organitzar).
3. Tipologies d'entrevistes:
   • Entrevista oberta: la persona no se sent entrevistada, és una conversa.
   • Entrevista dirigida: amb un guió tancat i previst.
   • Entrevista semidirigida: temes previstos però oberta a afegir-ne.
   • Altres modalitats: entrevistes amb fotografies o objectes (elements mediadors).
4. Grups focals (focus group): entrevistes a diverses persones alhora.
5. Històries de vida: entrevista en profunditat per recollir una trajectòria vital.
6. Eines per registrar la informació:
   • Diari de camp: recull les impressions de l'observador.
   • Notes de camp: el que s'està veient; tendeixen a ser més objectives i es prenen al moment de l'observació.

Teories clau de l'antropologia

(1) Evolucionisme → La civilització evoluciona gràcies a la racionalitat; hi ha un progrés moral i tecnològic que idealitza la civilització europea i nord-americana, determinant que les altres societats encara han d'evolucionar (justificació de la dominació/colonització). A més, l'evolucionisme afavoreix el capitalisme, argumentant que aquells que