Les Antígones d'Espriu: De la Tragèdia Clàssica a la Guerra Civil

La tragèdia clàssica d'Antígona: origen i precedents

La tragèdia clàssica d'Antígona, escrita per Sòfocles, no és cap excepció; és el mite més revisat de tots, i en la nostra literatura té un precedent en l'escriptor mallorquí Guillem Colom, que en va escriure una versió el 1935 que tampoc pogué estrenar-se fins al 1951.

La primera versió d'Espriu: context i estrena (1939-1957)

Espriu va escriure la primera versió entre l'1 i el 8 de març del 1939, encara afectat per l'impacte de la desfilada de les tropes franquistes per la ciutat de Barcelona, que havia tingut lloc el 26 de gener. Espriu escriu la seva obra en català malgrat que la prohibició de l'ús de la llengua catalana és una de les primeres mesures preses pel nou govern feixista. Sap que ni s'editarà ni es podrà representar. Més tard, ja iniciada tímidament la represa cultural del país, opta per revisar-la. S'estrena el 1957, dirigida per Frederic Roda, al Teatre Candilejas de Barcelona. L'obra presenta un clar paral·lelisme entre la situació bèl·lica d'una tragèdia grega basada en l'aniquilació de la dinastia del rei Èdip, conseqüència directa de la mort dels seus dos fills, i la situació produïda per la Guerra Civil Espanyola amb l'enfrontament de les dues Espanyes.

La segona versió definitiva d'Espriu (1963-1967)

Anys més tard, la proximitat d'Espriu amb l'EADAG, Ricard Salvat i Capmany, demanen a l'escriptor que revisi una altra vegada la seva obra per fer-ne una representació amb els alumnes. Havien passat 25 anys, s'havia produït un canvi important en la societat, el públic seria diferent. Espriu hi accedeix i escriu una nova versió a finals del 1963. L'Antígona de la present edició és la del 1967, la que el seu autor considera definitiva.

La influència de Brecht i les coincidències

L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht és un cas que mereix especial importància, encara que no es pot detectar cap influència en la primera versió, ja que Brecht és posterior: es publica el 1947 i s'estrena el 1948. Les coincidències entre els dos autors són evidents.

Comparativa de les versions: 1955 vs. 1967

D'una primera comparació resulta evident: l'Antígona del 1955 té dos actes i la del 1967 en té tres. L'Antígona de 1967 està diferenciada en tres actes, s'ha produït un canvi de personatges: n'han desaparegut alguns i n'han aparegut de nous. També és destacable la introducció, al final del primer acte, d'una darrera escena en forma de cor, que és l'únic fragment escrit en vers. D'altra banda, el personatge introduït, el lúcid conseller, serveix a l'autor per adreçar-se al públic.

Estructura de l'obra: pròleg i tres parts

L'obra s'estructura en tres parts i va precedida d'un pròleg que actua com a personatge. Aquest té una doble funció: disculpar l'atreviment de l'autor per desenvolupar un clàssic com Antígona i també explicar d'una manera resumida la història d'Antígona.

Primera part: el palau de Tebes i la lluita fratricida

L'autor situa la primera part a l'interior del palau dels reis de Tebes. Aquesta part concentra l'acció de la lluita fratricida que enfronta fins a la mort els dos germans. Acaba amb la proclamació de Creont com a rei de Tebes. Apareix el tema de la guerra entre els germans que, sens dubte, s'ha de relacionar amb la Guerra Civil del nostre país.

Segona part: la desobediència d'Antígona i la pietat

Es situa de nit, en un camp al voltant de Tebes. Aquí es troba el veritable nus de la tragèdia: la culpa tràgica d'Antígona, la desobediència de la noia a la llei del dictador, ja que no té por a la mort. La rebel·lia de l'heroïna per la pietat dels morts és el tema vertebrador d'aquesta segona part.

Tercera part: l'enfrontament final i la mort d'Antígona

La part final de l'obra ens situa a l'interior del palau del rei de Tebes. L'acció se centra en el lliurament dels rebels al tirà i en l'enfrontament de la noia amb Creont. La mort d'Antígona és ja inevitable malgrat els vaticinis i el rebuig de Tirèsies. Creont no creu en el perdó i així Antígona es converteix en l'heroïna severa que camina amb dignitat cap a la mort.

Personatges: arquetips i rols

Els personatges acostumen a ser esquemàtics i sintètics i esdevenen arquetips, donant densitat a les diverses actituds de l'home.

• Antígona
• Ismene
• Eurídice
• Euriganeia
• Astimedusa
• Etèocles
• Creont
• Tirèsies
• Eumolp
• El lúcid conseller

Llenguatge de l'obra: contenció, precisió i senzillesa

El llenguatge presenta una elevada contenció i austeritat; hi destaca un lèxic molt precís i esquemàtic que abunda en elements significatius. És una llengua força senzilla si la comparem amb la llengua clàssica.

Possibles lectures d'Antígona: mística i històrica

Es pot llegir de dues maneres: en clau mística i en clau històrica. Si fem una lectura mística, els temes principals són:

• La tensió entre els principis cívics i els morals.
• La tensió entre les lleis i els lligams de sang.
• La justícia.
• La influència de les lleis dictades per Creont.