Antígona: una tragèdia contemporània

Dues versions i Lúcid conseller

D'una primera comparació de les dues edicions és que l'Antígona de 1955 té dos actes, mentre que la de 1967 en té tres. Llavors cal esmentar que, per una banda, en l'obra de 1955 hi ha un primer acte en què es presenten els fets i els personatges, i un segon acte, dividit en dues parts, on es desenvolupa l'acció i es conclou la tragèdia amb la mort de la protagonista. Per l'altra banda, en l'Antígona de 1967 el que he esmentat anteriorment està distribuït en tres actes ben diferenciats.

D'altra banda, entre la primera i la segona versió s'ha produït un canvi de personatges; alguns han desaparegut, altres s'han convertit en veus secundàries, alhora que també han aparegut de nous, i un summament important: el lúcid conseller. I també es destaca la introducció que fa Espriu del primer acte, el qual en la segona edició comença abans de que esclati la guerra entre els exèrcits d'Etèocles i Polinices, mentre que en la primera versió el primer acte comença amb la mort dels dos prínceps. Per tant, l'autor s'adreça directament al públic una vegada presentat el drama i abans de fer avançar l'acció cap al seu tràgic desenvolupament final.

Tanmateix, cal destacar el nou personatge introduït: el lúcid conseller, el qual sempre va acompanyat d'un altre conseller anònim que no diu res perquè l'escolta, i serveix a l'autor per adreçar-se directament al públic. Ja que aquest representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de ser finalitzada la guerra. Per tant, mentre que en la primera edició fa servir a Eumolp per manifestar el seu pensament, en la segona edició ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona, i ho fa a través d'aquest personatge (Lu cons). Això és perquè el lúcid conseller assenyala amb ironia i fins i tot amb un cert cinisme, la soledat de l'heroi davant dels esdeveniments, alhora que rebel·la el veritable mòbil dels personatges. De manera que aquest personatge s'encarrega de tancar l'obra amb un llarg parlament, representant a través de les seves paraules la reflexió personal de l'autor, la qual ell mateix diu que se la poden estalviar si ho desitgen.

Context i actualitat

Antígona consisteix en una versió de la tragèdia original de Sòfocles, alhora que l'autor Espriu trasllada el mite a la Guerra Civil i la seva immediata postguerra. Aleshores la protagonista, Antígona, representa tots aquells catalans republicans que van desobeir les lleis imposades per Franco, representat per Creont a l'obra, ja que les van trobar injustes, i per això després van actuar seguint les seves pròpies lleis morals, trobant-se al final condemnats a mort. Tanmateix, gràcies al seu coneixement del món clàssic, identifica la tràgica guerra, la qual havia suposat una batalla entre les dues espanyes que va tenir conseqüències tant per la població com per la cultura catalana, amb la guerra contra Tebes. Així doncs, utilitza el mite de Sòfocles com a metàfora de la situació de la seva nació.

En definitiva, Antígona significa l'actual compromís d'Espriu amb la seva època, més que la generació de la guerra, les generacions posteriors, nosaltres i les nostres particulars circumstàncies. A més, el fet que Espriu s'hagi vist obligat a canviar el missatge de la primera Antígona, al cap de vint-i-tants anys, vol dir molt clarament que l'intent d'Espriu ha estat fer temporal el mite, fer-lo especialment vàlid per a la gent que vivim ara. Per això ha introduït un personatge nou, el lúcid conseller, i ha fet que el seu parlament, últim, signi amb una cansada i irònica conformitat del final.

Parts de la hist

Primer acte: Succeeix dins del palau, ens serveix per situar-nos dins l'acció i conèixer els personatges. La guerra està a punt d'esclatar (provoca dolor a les dones de Tebes). Antígona intenta evitar que els seus dos germans Polinices i Etèolces s'enfrontin, intenta fer-los entrar en raó. És inútil i la guerra acaba esclatant i els dos germans acaben morts. Ismene, que també és germana dels altres tres, dona la notícia de les morts. Tot seguit Eumolp anuncia que Creont és el nou rei de Tebes. Les dues germanes li supliquen que tingui pietat amb el cos de Polinices.

Segon acte: L'acció se situa als afores del palau i en una nit de tempesta. Eumolp fa anar a Trèsies (endeví) al lloc on es troba el cos de Polinices, per tal de convèncer a Antígona que no ha d'enterrar al seu germà. Aquesta no fa cas a l'endeví, finalment Eumolp decideix ajudar-la. Els guàrdies descobreixen a Antígona, però no fuig, es queda per rebre les conseqüències. Antígona i Eumolp decideixen sacrificar-se pel que creuen que és just.

Tercer acte: Succeeix dins del palau, l'endeví anuncia un mal futur per Tebes si Creont no enterra el cos de Polinices tal com diu la tradició. El poble es posa de part d'Antígona i l'acompanyen cap al palau, juntament amb Eumolp. Antígona i Creont mantenen una conversació i finalment Eumolp és exculpat, però ella és condemnada a partir la pena màxima. Ella i Eumolp finalment acaben morint.

Personatges

Antígona: És la protagonista. És un personatge superior als altres i per això el públic s'hi identifica, té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Llavors, ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo.

Ismene: Germana d'Antígona. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans, però quan veu que Antígona és preocupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont, però en l'últim moment defalleix. Simbolitza la indecisió i l'oblit. La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel·lar-se per por a les conseqüències.

Euriganeia: Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.

Astimedusa: Nodrissa dels fills d'Edip. Representa l'esperit positiu. Té esperança en la salvació de la ciutat.

Eurídice: Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.

Tirèsies: És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur.

Creont: Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. Ell és el culpable de desencadenar la tragèdia, i la seva crueltat és magnífica amb el seu nebot Polinices a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. De manera que no fa més que imposar la seva autoritat.

Eumolp: Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona. Representa la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Decideix ajudar Antígona perquè és l'única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor tot just el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

Comentari 1 primer acte

Aquest fragment correspon a la part final del primer acte de l'Antígona de Salvador Espriu. Els germans Polinices i Etèocles han mort al camp de batalla, sota la setena porta de la ciutat de Tebes. Sense saber que són ells, la seva germana Ismene ha presenciat la lluita aferrissada i la mort dels seus germans, i corre a explicar el que ha vist a les altres dones que esperen al palau. Antígona li confirma que els que ha vist morir són els seus germans i Ismene s'horroritza.

Les altres dones exclamen el seu dolor, cadascuna des de la seva pròpia història. Euridice no dóna crèdit al que ha passat. Euriganeia recorda el triomf dels déus damunt dels homes, l'oracle que preveia aquest final tràgic per a la nissaga del rei Edip. I recorda també la mort dels seus propis fills, esdevinguda també a la guerra, «un corrent on es varen negar els seus fills», és a dir, un fluir continu, perquè els homes sempre fan la guerra. I fa tants anys d'això que el dolor acaba enterbolint l'enteniment de la mare fins al punt que gairebé no recorda que ha tingut fills. Astimedusa, que va criar els joves prínceps, donaria la vida per ells si fos possible. Antígona confirma que els dos germans han corregut la mateixa sort. I, finalment, Ismene qualifica l'acció de crim: els germans han comès el pitjor dels crims possibles, s'han mort entre ells.

Aquest fragment és especialment revelador perquè el públic coneix els fets que passen fora de palau a través de la conversa entre les dones. El decurs de la guerra és explicat per Ismene, i el punt culminant, la mort dels dos prínceps, és el que farà avançar l'acció quan Creont dicti la seva injusta llei sobre els cossos dels guerrers.

Un detall important del text és una acotació de l'autor. Una acotació que ens revela l'estat d'Antígona, que pregunta a Ismene «Amb molta angúnia» què passava al camp de batalla, sota la setena porta de la ciutat de Tebes. L'angúnia d'Antígona respon, òbviament, al fet que ella té una informació que Ismene no coneix. Antígona sap qui són els guerrers que lluiten a la setena porta perquè ha estat present en una conversa entre Etèocles i Creont, quan Etèocles va prendre la decisió de lluitar contra el seu germà, Polinices. Per tant, amb aquesta acotació l'autor està recordant al públic la informació que li cal en aquell moment, i que Antígona és la protagonista que farà avançar l'acció quan reveli la identitat dels guerrers.

Destaca també en aquest text el paper de les dones de Tebes, que han de restar a 'l'espera, patint del palau estant la sort dels seus marits, dels seus fills, dels seus germans, però també per la sort de la ciutat, que els afectarà a elles per igual que als homes, malgrat que no intervinguin en la batalla. Les dones són, doncs, les portadores del dolor de la humanitat, les que assumeixen les conseqüències del que fan els homes, sense poder intervenir ni opinar. Precisament els problemes d'Antígona vindran perquè contravé la llei dels homes, perquè opina i actua.

Comentari 2 tercer acte

Aquest fragment correspon a la part final del tercer acte de l'Antígona de Salvador Espriu. L'endeví, Tirèsies, esta recomanant a Creont que l'escolti, que rectifiqui les seves ordres. Euridice, la dona de Creont, se suma al prec del vell Tirèsies. Però Creont, implacable, els recorda que el rei ha parlat i la seva paraula és llei i s'ha de complir. Un missatger arriba amb la nova que Antígona, ajudada per Eumolp, ha donat sepultura al cadàver de Polinices i que, immediatament després, s'ha lliurat als guardes de Creont. Aleshores entra en escena el lúcid conseller, que té un apunt sobre els fets per fer notar que Antígona hauria pogut fugir, o com a mínim intentar-ho. Per tant està remarcant l'actitud de l'heroïna que avança decidida cap al seu destí.

El Missatger, en una nova intervenció, comenta l'altitud del poble, que acompanya en multitud la princesa davant el rei. El lúcid conseller intervé novament i explica al seu amic la seva particular visió dels fets que vindran i, com si fos ell mateix un endeví, avança el que succeirà i destaca de manera irònica i distant que Antígona haurà d'assumir les conseqüències de les seves accions, sense que ningú l'ajudi, i que Creont començarà a patir la soledat del qui mana.

Apareixen, doncs, Antígona i Eumolp en escena, i Antígona discuteix amb Creont, que li demana explicacions sobre la seva actitud, sobre per què ha contravingut les seves ordres. Antígona respon sense embuts i l'acusa d'haver intrigat per aconseguir el tron, d'haver provocat així la mort dels seus germans. Creont s'excusa esgrimint el mateix oracle, la maledicció que pesa damunt la nissaga del rei Edip, i es considera a si mateix un instrument més perquè s'acompleixi el que havia

estat predit per l'oracle. Li retreu a Antígona la seva actitud, se sent sol perquè ni tan sols ella, princesa, filla de reis que sap què és el govern, no el pot entendre. L'acusa finalment de pertànyer a una família sense mesura. Antígona recorda que la seva família no ha pogut viure mai segons les lleis humanes, que el destí imposat pels déus ha pesat sobre les seves vides.

En aquest fragment, com en l'anterior, els fets ocorren fora del palau, i el públic s'assabenta del que ha passat indirectament, per boca del missatger. Antígona ha violat la llei de Creont i ha estat presa. Eumolp se sacrifica amb ella i l'acompanya. Però els fets narrats per aquest missatger son objectius, i l'autor ens vol fer veure les veritats ocultes, les motivacions íntimes dels personatges, per això fa entrar en escena el Lúcid conseller, que ens dóna un punt de vista mes perspicaç i profund sobre els fets. 

És especialment interessant un comentar que fa el Lúcid conseller tenint en compte el sistema de govern, la monarquia. El personatge fa esment de la soledat del qui governa, la repulsió que desperta en el poble l'acompliment del poder executiu (el que executa les ordres) en contra del legislador (qui legisla, és a dir, qui fa les lleis), i que en aquest cas és el mateix Creont. La unió dels poders legislatiu i executiu en la mateixa persona és el que possibilita la tirania del rei. I és també el que justifica la rebel·lió d'Antígona, perquè la llei dictada per Creont és injusta, és un atemptat contra la moral i l'ètica humanes. Per això Antígona menysprea el rei i el desobeeix, alhora que, assumint el seu destí, se sacrifica i accepta la mort com una heroïna. Eumolp, l'esclau cansat de viure una vida de la qual han disposat els altres, un home al qual han negat la voluntat, es rebel·la també i se sacrifica igualment, acceptant la mateixa sort que Antígona.