Antígona de Salvador Espriu: Moral, Política i Destí a la Postguerra

Característiques morals i polítiques de l'enfrontament entre Creont i Antígona

Creont és un personatge pla que es manifesta amb una descripció física molt semblant a Franco, incloent aspectes de personalitat similars. No tem els déus, ja que està presoner dels seus partidaris i prefereix acontentar el poble. Es caracteritza com un manipulador amb ànsia de poder, maniobrant políticament per aconseguir el poder absolut. Actua segons els desitjos d'aquells que el mantenen al poder i per conservar-lo, perd la capacitat de decidir per si mateix, a diferència d'Antígona, qui manté la seva llibertat de pensament.

Creont no perdona i castiga els perdedors amb crueltat per preservar el poder, especialment amb Polinices, a qui nega honors fúnebres. A diferència d'Etèocles, a qui honra. Creont arriba al poder després de la mort d'Edip, quan els seus fills, Polinices i Etèocles, governen Tebes a torns fins que Etèocles trenca l'acord i expulsa el seu germà Polinices. Aleshores, Polinices forma un exèrcit per recuperar Tebes, fomentant Creont l'odi entre els germans.

Finalment, amb la mort dels dos germans, Creont es converteix en rei, un fet que el vincula directament amb Franco per la seva manera d'arribar al poder.

Antígona és un personatge que es destaca per la seva superioritat ètica i moral sobre els altres. Segueix les lleis divines o eternes i prioritza l'amor i la pietat en lloc de l'odi o l'ànsia de poder. Representa la llei natural enfront de la llei civil imposada per Creont.

En la seva relació amb els seus germans, tot i estimar-los a tots dos, Antígona sent una inclinació a protegir Polinices, el germà més desfavorit. Durant la seva infantesa, veia la injustícia en la preferència d'Etèocles per part de la mare, Iocasta, i jugava amb Polinices en reconeixement d'aquesta injustícia.

Durant l'obra, Polinices es troba desvalgut per la manca de suport del poble. Antígona no considera que la justícia civil sigui la mateixa que la justícia moral, i per això decideix honorar a Polinices, en consonància amb els codis naturals i l'obligació de venerar els difunts a l'antiga Grècia.

Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller

El Lúcid Conseller en "Antígona" de Salvador Espriu és un personatge que desafia l'autoritat i qüestiona les decisions de Creont, el monarca de Tebes. La seva actitud crítica i la seva visió corrosiva del poder el converteixen en un personatge intrigant que exerceix un paper fonamental en el desenvolupament de la trama.

Destaca per confrontar obertament a Creont, expressant el seu descontentament amb les decisions del rei i posant en dubte la moralitat de les seves accions. La seva presència aporta un contrapunt important a la dinàmica política i moral de l'obra, representant la veu dissident i crítica dins de la cort.

El Lúcid Conseller és un símbol de resistència i oposició al poder establert, enriquint la complexitat moral i política de l'obra amb la seva postura desafiadora i la seva visió única. En resum, és un personatge crucial que desafia l'autoritat i aporta una perspectiva crítica enriquidora a la trama.

El Lúcid Conseller és un personatge innovador afegit per Espriu a "Antígona" en les versions de 1963 i 1964. Representa una crítica contundent al règim de Creont, similar a les característiques de Franco. Tot i ser un dels consellers de Creont, el Lúcid Conseller no està d'acord amb les seves accions i critica obertament la irracionalitat i l'avarícia dels altres consellers.

Apareix al tercer acte, durant la condemna d'Antígona, expressant el seu desacord amb les decisions de Creont i els altres consellers. Malgrat no intervenir directament en l'acció, és un espectador crític que ens presenta el punt de vista d'Espriu 25 anys després de la guerra civil.

Espriu utilitza el Lúcid Conseller com a veu autorreflexiva, modificant el seu punt de vista respecte a edicions anteriors de l'obra. A través del Lúcid Conseller, Espriu desmunta els discursos dels altres personatges i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona per salvar el poble.

L'obra es tanca amb les reflexions del Lúcid Conseller sobre la conveniència social de la mort d'Antígona i la indiferència amb què és rebuda, revelant una indiferència gairebé més horripilant que la mateixa condemna a mort. En resum, el Lúcid Conseller és un personatge fonamental que aporta una perspectiva crítica i reflexiva sobre els esdeveniments de l'obra i el context polític de l'època.

Dissolució del destí i responsabilitat: La pietat i el perdó

Antígona és una obra on els personatges estan subjugats al seu propi destí, el qual és la causa subjacent de tots els conflictes. La maledicció que ha caigut sobre els Labdàcides, condemnant tots els membres de l’Estirp d’Èdip a una sèrie de desgràcies, il·lustra clarament aquest element crucial en la trama. Espriu planteja la contradicció entre les lleis divines i humanes, destacant com els homes són meres marionetes en mans del destí, que decideix el tràgic desenllaç de l'obra. El poder autoritari de Creont també emergeix com un factor determinant, però el destí ja havia escrit el desenllaç des de la maledicció dels déus, provocant una reflexió sobre la llibertat humana.

La protagonista, Antígona, connecta el seu destí inmutable amb la seva humanitat i compromís històric a través d'una moral de pietat i reconciliació, buscant una salvació en un món absurd i desolat. La seva mort s'interpreta com un acte de reconciliació i redempció per al poble. Espriu expressa el desig d'amnistia i perdó, subratllant la superioritat de la llei divina sobre la civil i la necessitat de evitar la divisió del poble. A Antígona, la pietat i el perdó són temes centrals que reflexen la responsabilitat i la decisió individuals, enfrontant valentament el destí i desafiant les lleis humanes per obeir les divines.

La pietat impulsa l'acció d'Antígona, demostrant la seva devoció cap a la família i els déus, mentre que el perdó, especialment en la relació amb Creont, es planteja com una via cap a la redempció i la pau, fomentant la reflexió sobre la compassió i la tolerància.

En conclusió, a Antígona, la dissolució del destí i la responsabilitat es manifesten a través de la pietat i el perdó, recordant-nos la importància de la consciència i la compassió davant els conflictes morals, i inspirant-nos a reflexionar sobre la dignitat humana i la llibertat de consciència.

Significació d'Antígona en la Postguerra Espanyola

Espriu, mitjançant la caracterització d’Antígona, denuncia la problemàtica social i política que sofreix Catalunya i l’Estat espanyol i reivindica la lluita per la justícia, per damunt de lleis concretes, lluita pels drets no escrits, no legislats, però inherents en les persones.

L’obra presenta un clar paral·lelisme entre la situació bèl·lica d’una tragèdia grega basada en l’aniquilació de la dinastia del rei d’Èdip, conseqüència directa de la mort dels seus dos fills que s’enfronten en una guerra entre germans, i la situació produïda per la Guerra Civil Espanyola, amb l’enfrontament de les dues Espanyes.

Contextualització Històrica: 1939, Any d'escriptura:

Les tropes franquistes ocupen Barcelona i Franco guanya la guerra. Inicia la dictadura i es comencen a imposar lleis opressives pel bàndol republicà. Amb l’obra pretén centrar tota l’atenció en els esdeveniments contraris a la lògica i la raó, com són la lluita fratricida, l’obediència cega en el poder i la imposició brutal del poder de governar, ja que són els que dimensionen el conflicte que vehicula l’obra: la Guerra Civil Espanyola.

Significat dels personatges d'Antígona en la Guerra Civil:

• Creont representa la figura de Franco durant la Guerra Civil, ja que imposa la llei civil sobre la llei natural (dicta, és a dir, decideix el destí dels altres). No perdona, castiga.
• Eumolp és la visió de la mort d’uns pocs que servirà per salvar tot un poble (edició inicial). La mort d'Eumolp significa la mort de la Guerra Civil.
• L’enfrontament de Polinices i Etèocles simbolitza la lluita entre germans. Cadascun d’ells (Etèocles i Polinices) representa un dels bàndols de la Guerra Civil i amb la mort de tots dos germans vol indicar que cap bàndol n’ha sortit vencedor.
• Lúcid conseller apareix després de 25 anys mostrant el punt de vista d'Espriu. És la visió objectiva sobre la guerra, que actua com a coneixedor del final de la història abans que s’acabi. Aquest és irònic, nihilista i assenyala, amb ironia i cinisme, la solitud de l’heroïna Antígona davant dels esdeveniments: “ningú no mourà ni un dit per emparar Antígona (p.98) i destapa les veritables intencions del sanguinari Creont: “Mentre visqui, és probable que ens mantinguem quiets, perquè està disposat a esclafar sense miraments el que se li oposi” (p.94).
• Els cants de les veus estan basats en el plany de les dones durant la guerra.
• Ismene representa la gent contrària a Franco i a la dictadura, tenia por a les represàlies.
• Euriganeia era la gent pessimista de l'època a causa del que havia provocat el conflicte
• Astimedusa mostra una visió relativament optimista sota la condició de la ignorància i la sorpresa. En els moments crítics es mostra pàmfila i representa la societat ignorant, estàtica i passiva.

Antígona:

La protagonista de la novel·la, Antígona, representa els valents afusellats que van lluitar per la seva pàtria (com per exemple, Lluís Companys).

Considera que la llei, per estricta que sigui, no s’ha d’anteposar mai a determinats preceptes morals: “tots ens devem primerament a les lleis eternes” (pàg. 85), i la convicció d’aquests principis fan que Antígona, tot i saber el càstig que li espera, decideixi enterrar el seu germà deixant en evidència la injustícia que el tirà Creont aplica als seus ciutadans (simbolitzant la brutalitat que els vencedors apliquen als vençuts després de la Guerra Civil Espanyola, ja que els desposseeixen de qualsevol dret, inclòs el de negar a les seves famílies un enterrament digne dels familiars considerats contraris al règim dictatorial).

Conclusió:

El tema principal del paral·lelisme amb el mite és que tothom té dret a ser honorat, ja que tothom té els mateixos drets, tot i haver fet coses malament.

• Fa el paral·lelisme realitat propera.
• El mite reflexiona sobre la naturalesa humana.
• També tracta la mort de la gent estimada.

La referència inicial de la lluita entre els germans Polinices i Etèocles per a aconseguir el poder de la ciutat de Tebes s’ha d’entendre com una al·lusió a la divisió i lluita que es produeix en territori espanyol i català a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola; una divisió carregada de gran contingut polític que fins i tot, en moltes ocasions, confronta els membres d’una mateixa família.