Antígona: el mite clàssic i la seva influència en el teatre contemporani

El mite clàssic d’ “Antígona” de Sòfocles i “Els set contra Tebes” d’Èsquil

Els set contra Tebes narra la història de l’atac del poble Cadmeu que desitja prendre control de Tebes. El tema principal és la batalla d’aquests 7 valents guerrers a cada una de les portes de Tebes. Són els 7 millors de Cadmeu contra els 7 millors de Tebes. La tràgedia s’explica des del punt de vista de la darrera porta, defensada per Eteòcles. Que té l’origen en la maledicció posseïda pels quatre fills d'Èdip (Ismene, Antígona, Eteòcles i Polinices), que estan condemnats a una eterna guerra entre ells.

El desenllaç final és la mort d’Eteòcles i Polinices.

El mite d’Antígona comença a partir del final de la tragèdia dels “set contra Tebes”, és a dir a partir de la mort d’Eteòcles i Polinices, que desencadena una serie de fets. Començant per que Creont es proclama rei, i decideix donar-li honors fúnebres només a Eteòcles i no a Polinices ja que és considerat traïdor per la pàtria. Arrel d’això Antígona desafia la llei per rendir-li mort al seu germà.

El tema principal d’aquesta història és la contraposició entre l’ordre civil i el diví. I es plantegen dilemes com la llibertat, els drets de l’individu, i el paper de la dona en la societat.

Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh

S’han descartat possibles influències entre la primera obra d’Espriu i les de Brecht i Anouilh. Tot i això, al fer la revisió Espriu el 1963, sí que es pot considerar una influència en Brecht, degut a la seva posterioritat. Tot i això, sí que hi ha una evident coincidència entre la idea de Brecht i la d’Espriu, ja que Brecht situa la seva Antígona en la Segona Guerra Mundial i Espriu en la Guerra Civil Espanyola.

Les obres dels tres autors tenen l’objectiu de fer una transposició del mite clàssic a un fet d’actualitat.

Antígona en el teatre català

La primera obra d’Espriu d’Antígona (1939) està basada en el mite clàssic que li permet analitzar la lluita fratricida entre les dues Espanyes enfrontades.

L’escriu quan Barcelona és acaba d’ocupar per les tropes dels insurrectes contra la República Espanyola. Per raó del nou ordre imposat (desaparició del català) l’obra no es pot publicar fins el 1955. El teatre en general pateix una opressió específica del règim i se’n prohibeixen les representacions.

L’EADAG fa que neixi el teatre lliure a Barcelona, on els joves escriptors i actors porten a terme un trencament regeneracional. L’objectiu de l’EADAG és la recuperació del teatre clàssic català en què Espriu va jugar un paper important i es va convertir en un referent per mestres i alumnes.

Les dues redaccions de l’Antígona d’Espriu

Espriu escriu la primera versió d’Antígona el 1939, (encara que no és publicada fins el 1955 per l’ordre imposat) és a dir, a finals de la guerra civil espanyola perquè volia utilitzar la metàfora del mite de Sòfocles amb el conflicte bèl·lic espanyol.

En aquesta primera versió estan per tant molt presents els efectes de la guerra.

A càrrec de l’EADAG reescriu el drama el 1969 i li afegeix la figura del lúcid conseller. La gran diferència entre les dues versions es que la primera consta de 2 actes i la segona de 3 actes.

Estructura

-Prefaci: manifesta un desig de perdó i amnistia

-Pròleg: es presenta una veu que exposa la historia i que serveix per situar a l’espectador.

-Primera part: Arriben les notícies de les lluites davant de les 7 portes a dintre del palau de Tebes. Ismene li diu a Antígona que ha vist morir els seus dos germans. (Etèocles va lluitar amb Polinicies i es van donar mort mútuament). Degut a això Creont es proclama rei i decideix donar honors fúnebres només a Eteòcles.

-Segona part: Eumolp porta a Tirèsies al cos de Polinices perquè sap que vindrà Antígona. Efectivament arriba Antígona acompanyada de Ismene i Euriganeia, que venen a ajudar-la inicialment pero acaben marxant amb Tirèsies. Eumolp i Antígona enterren a Polinices, i Eumolp li diu a Antígona de fugir però ella no vol i se’n van davant de Creont.

-Tercera part: (desenllaç) Creont està reunit en una junta amb els seus consellers per analitzar el que ha passat i el que pot passar. Entra Tirèsies anunciant el que ha passat i de seguida entren també Antígona i Eumolp. Creont castiga a Antígona i Eumolp a la mort. I la última part acaba amb el discurs del lúcid conseller amb una visió irònica i escèptica, introductòria del sacrifici inútil d’Antígona.

Personatges principals

-Antígona: (protagonista) sobresurt pel damunt dels altres degut a la seva elevada moral. Representa la llei natural o divina que s’enfrontarà a la llei civil o humana de Creont. És valenta, decidida i no té por, és la germana gran dels quatre fills d'Èdip. Es troba enmig de la violenta relació entre Eteòcles i Polinices pel poder. Mostra inclinació per protegir el desfavorit (Polinices). El seu acte d’heroisme o rebel·lió serviria per equilibrar les forces i la injustícia i restablir la pau.

-Creont: (oncle d’Antígona) simbolitza la tirania i Franco en la guerra civil espanyola (1936-1939). És despectivament descrit pel lúcid conseller. S’amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. I aconsella a Eteòcles que mati al seu germà per a que morin els dos i poder ser rei.

-Ismene: (germana petita d’Antígona) simbolitza la indecisió, inseguretat i oblit. Es vol implicar amb la seva germana però al final defalleix, i degut a això fa que Antígona la rebutji. Equival a la gent esporuguida que no gosava enfrontar-se a Franco.

-Eumolp: (esclau) És un personatge nou que introdueix Espriu i inexistent en el mite de Sòfocles. Representa els pensaments de l’autor quan escrivia l’obra i faltava poc per acabar la guerra. Només és respectat per Antígona, i per això l’ajuda. Representa la inclusió del grotesc i la rebel·lió contra Creont.

-Lúcid Conseller: És introduït per Espriu en la segona versió de l’obra. Representa el punt de vista de l’autor 25 anys després de la guerra. A través d'aquest personatge l’autor reflexiona i posa en dubte el valor del sacrifici d’Antígona.

La progressió dramàtica

La història comença amb la lluita entre Polinices i Etèocles, la qual acaba en la mort dels dos germans. Posteriorment, Creont surt com a successor de la corona, i decideix no enterrar a Polinices com és degut, cosa que Antígona no veu bé. Com creu que el seu cos ha de descansar, Antígona decideix enterrar al seu germà en contra de les instruccions de Creont, fent així que la matin.

Característiques morals i polítiques de l’enfrontament entre Creont i Antígona

L’obra ens mostra dos personatges amb postures molt diferents. Per una banda, Creont està caracteritzat per la seva manipulació i ànsia de poder a través de la qual fa que Eteòcles mati al seu germà i acabin morint els dos. Creont no perdona, i castiga als perdedors amb crueltat. En canvi, Antígona és un personatge guiat per l’amor i la pietat, i el seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil.

Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller

El lúcid conseller ens obliga a fer una lectura crítica i reflexionar sobre la realitat dramàtica de la guerra i postguerra a Espanya. La seva visió converteix l’acte d’Antígona en sacrifici estèril: no hi ha solució possible. Ens mostra la doble tragèdia de la mort de l’heroïna (Antígona) i la col·lectivitat enfrontada a un esdevenir mediocre representat per Creont (dictador). En aquest personatge trobem a l’Espriu pessimista.

Dissolució del destí i responsabilitat. La pietat i el perdó

Creont representa la dissolució del destí i la responsabilitat quan deixa el cos de Polinices sense enterrar. Per l’altra banda, Antígona té pietat per Polinices i vol fer justícia, es veu amb la responsabilitat d’enterrar-lo. Amb aquest fer aconsegueix el perdó i la pietat del poble de Tebes, que la recolzen quan Creont la condemna. Ella accepta el seu destí i per tant la mort

Significació d’Antígona en la postguerra espanyola

El que singularitza aquesta Antígona de les altres és que la tragèdia s’ha de llegir com una conseqüència de la guerra civil. El que pretén Espriu amb la seva “Antígona” és acostar un mite clàssic i universal a una realitat propera, tot creant un paral·lelisme entre la Guerra Civil i la guerra fratricida d’Antígona, sent aquesta una metàfora de la guerra fratricida entre les dues Espanyes de què parlava anteriorment. D’aquesta manera, el tirà Creont té una connexió directa amb Franco, ambdós autoritaris, amb una passió per manar i castigar tot aquell que no segueixi les seves lleis; la mort estèril d’Antígona es podria comparar amb les morts de la guerra civil espanyola, que tanmateix només van causar dolor al país. Espriu, doncs, en temps de censura, va poder publicar una obra amb una forta crítica de la situació que vivia a través d’un simbolisme mitològic, gràcies al qual va poder reflectir clarament la seva època i plasmar, a més a més, la seva opinió.

Altres mites en el teatre d’Espriu: Esther i Fedra.

- Mite d’Esther: el rei persa Assuer busca una dona després d’haver repudiat a la seva. Esther (jueva) és presentada a Assuer de manera camuflada i el sedueix. Però un envidiòs de la cort planteja la idea de matar a tots els jueus i el rei accepta sense saber que la seva propia dona és jueva. El seu oncle avisa a Esther, que intercedeix davant el rei arriscant la seva vida i aconsegueix que s’anul·li el decret.

- Mite de Fedra: El germà de Fedra (Deucalió) la ofereix al rei d’Atenes (Teseu) per casar-se, tot i estar casat amb Antíope. Però Fedra s’enamora del fill de Teseu i Antíope (Hipòlit), al refusar-la, tota espantada de que Hipòlit li expliqui a Teseu, s’inventa que la va intentar violar. Llavors Teseu demana a Posidó que mati a Hipòlit. I Posidó envia un monstre marí quan Hipòlit està passejant per la vora de la mar amb un carro i el monstre espanta als cavalls. Hipòlit acaba morint. I Fedra, pels remordiments es penja.