Antígona: Estructura i personatges principals

Estructura

Pròleg de l’obra → per posar el públic en antecedents i refrescar el coneixement del mite clàssic. Ho explica un personatge que no torna a aparèixer més. Està dividit per tres parts.

Primera Part

És la part més llarga. Transcorre dins el palau. Està narrat pels personatges des de l’interior. Serveix per presentar els fets i els motius dels personatges. La guerra està a punt de desencadenar-se, les dones de Tebes es lamenten i el seu dolor esdevé el dolor de tot el poble. Abans de que s’acabi l’acte, Eumolp li dóna la nova a Creont dient que és rei. S’acaba amb quatre veus anònimes que se sumen a la veu de les dones.

Segona Part

En aquesta part és canvi d’escenari, l’acció es trasllada a les afores del Palau, als voltants de la ciutat de Tebes, en una nit de tempesta, just a l’erm on està assegut el cos de Polinices. Eumolp porta a Tirèsies amb el cos i intenta convèncer-lo del seu propòsit d’enterrar el cadàver. Però finalment no l’aconsegueix convèncer, ja que diu que Antígona ho ha fet tot per ella. Antígona és descoberta pels guàrdies. Eumolp és l’únic que acompanya a Antígona.

Tercera Part

En l’última part l’acció retorna a l’interior del Palau de Tebes. Apareixen nous personatges com ho és Sòfocles (conseller que fa un paper similar al d’Eumolp). Eumolp serveix de contrapunt amb els altres personatges. Apareixen els primers problemes de Creont → solitud de poder. El poble s’acabarà posant a favor d’Antígona, per aquesta acció que fa.

Personatges Principals

L'Antígona d'Espriu tracta de convèncer Etèocles de que faci les paus amb Polinices, mentre que a la de Sòfocles aquesta escena no té lloc i per tant no troba l'oportunitat. Tot i això el seu caràcter, en les dues obres, es manté força intacte.

• Ismene d'Espriu tracta de convèncer Antígona de no enterrar el cos de Polinices, com a la versió original. Però cal dir que Espriu mostra en Ismene un gran rebuig cap a Tirèsias perquè li recorda el seu pare Èdip per la seva ceguesa, és a dir, poder deduir que la relació entre Ismene i Èdip no era gaire bona. Sòfocles en cap moment parla d'aquesta relació familiar.
• Creont que descriuen Sòfocles i Espriu és força semblant. El dramaturg català només afegeix algun detall en el personatge que pot recordar el dictador falangista amb una intenció crítica cap aquest últim.
• Eurídice és el personatge que més es diferencia entre una versió i una altra. Espriu mostra una dona supersticiosa, fidel al seu espòs Creont i que odia la família d'Antígona. Al final de l'obra, prediu una gran desgràcia sobre el seu llinatge i sent compassió per Antígona, encara que no fa res per impedir la seva mort. En canvi, Sòfocles mostra una dona que encara que és fidel al seu marit, dubta sobre si les seves lleis són justes. Des del primer moment, Eurídice tracta de convèncer Creont que perdoni Antígona, però no ho aconsegueix. Conseqüentment, Hèmon es suïcida i més endavant Eurídice també es treu la vida.
• Tirèsias: Igual que Eurídice, Tirèsias també és força modificat respecte el seu paper inicial. A la versió d’Espriu, l'endeví es posiciona al costat de Creont i quan s'assabenta que Antígona vol donar sepultura a Polinices, s'oposa a ella. Encara que més endavant, quan els guardes entreguen Antígona i Eumolp a Creont, Tirèsias demana pietat al rei. En canvi, a la tragèdia de Sòfocles, Tirèsias des del primer moment defensa l'actuació d'Antígona perquè així ho volen els déus.
• Polinices: germà d’Etèocles, amb qui s’enfronta i mor. Havia marxat de Tebes per formar un exèrcit i enfrontar-se al seu germà. Acaba mort resultat de la lluita contra Etèocles.

Alguns personatges que només formen part de l'acció dramàtica d'Espriu són:

• Euriganeia i Astimedusa: Són dues serventes d'Eurídice que són fidels a la reina i també a Antígona durant tota l'obra. A la primera escena del primer acte es planyen del destí tràgic de Tebes, sobretot Euriganeia, qui ha perdut els fills a la guerra.
• Eumolp: És el fidel esclau d'Antígona. Des del primer moment, vol convèncer-la que no contradigui les lleis de Creont pel seu bé, però com que Antígona no n'estava disposada, Eumolp va oferir-li la seva ajuda a l'hora d'enterrar Polinices. És condemnat a mort juntament amb Antígona.
• Etèocles: Tot i que és esmentat a la versió de Sòfocles, no hi apareix a diferència de la d'Espriu. Etèocles realment no desitja fer la guerra amb el seu germà, de fet el rebria en privat, però les seves obligacions com a rei no li permeten fer-ho. Creont representa una gran influència en Etèocles i l'influeix en les seves decisions: va ser Creont qui va aconsellar-li que no cedís el poder a Polinices i també va ser ell qui va incitar-li a lluitar contra el seu germà.
• Els consellers de Creont: Sempre afirmen i veneren les paraules i decisions del seu rei, i diuen allò que Creont vol sentir. Els consellers només volen guanyar-se la confiança de Creont per portar una vida plena de luxes, sense tenir en compte les necessitats del poble.
• El Lúcid Conseller: És un dels consellers de Creont, però a diferència dels altres, no està d'acord amb les paraules de Creont, encara que mai no el contradigui. Apareix al tercer acte, durant la condemna d'Antígona i critica l'actuació de Creont i els altres consellers, que es mouen per la irracionalitat i l'avarícia. Les acotacions de l'obra expliquen que el Lúcid Conseller parla a un amic, però aquest amic mai no diu res. El Lúcid Conseller és un alter ego d'Espriu, doncs a través d'aquest personatge critica el règim de Creont, que té les mateixes característiques que les de Franco.

Antígona en el teatre català. Les dues redaccions de l'Antígona d'Espriu

En l’obra “Antígona” de Salvador Espriu hi ha dues versions. Una d’elles és de l’any 1955 i l’altra versió és del 1967.

Diferències

En la primera redacció de l’obra hi ha dos actes, en els quals hi ha un primer acte en el qual s’exposen i s’introdueixen els personatges, els fets... El segon acte, però, es va dividir en dues parts. En aquestes dues parts se situa la trama del llibre, el desenvolupament molts els fets importants d’Antígona. En canvi, en la versió de 1967 hi ha tres actes. En el primer acte hi surt la presentació de cada personatge. En el segon acte hi ha l’efectuació de la trama, de fets molt importants. I finalment, hi ha un tercer i últim capítol en el qual apareixen també fets significatius de l’obra, com per exemple, la mort del personatge principal, la mort d’Antígona. Una altra diferència a destacar fa referència als personatges. Entre les dues redaccions es veu que han aparegut i desaparegut certs personatges. El personatge la qual li passa això en les dues redaccions és el lúcid conseller. A més a més, en la primera edició de 1955, es nota que Espriu encara té presents molts fets i efectes de la Guerra Civil Espanyola. Això es pot veure reflectit amb el personatge anomenat Eumolp, que representa el personatge que reflectia la visió de Salvador Espriu. En l’àmbit del llenguatge i l’estil, pel que fa a la versió de 1955, Espriu utilitza un llenguatge més simbòlic i poètic. L'obra està influïda per l'estètica del simbolisme i la poesia modernista. En canvi, a la segona versió (1967) mostra un estil més directe i un llenguatge més accessible. Espriu va simplificar algunes expressions i va aclarir cert passatge per facilitar la comprensió del text. Evidentment, hi ha una gran diferència en les dates en què es va publicar cada versió. La primera versió de l’obra va ser publicada el 1955, que coincidia amb el règim de Francisco Franco. Aquesta es va veure influïda per la situació social i econòmica de l’època. La segona versió, però, va ser publicada el 1967, que el context històric era diferent. Espriu va decidir incloure-hi elements que reflectissin l’oposició i la resistència davant la dictadura franquista. A més a més, Espriu en teoria, va escriure la segona versió d'“Antígona” l'any 1939. El que va passar va ser que degut a la dura repressió del franquisme, hi va haver una prohibició de l’ús públic del català. Això va provocar que la segona versió no pogués ser publicada fins al 1955. En general, l’esperit inicial d’Espriu es veu molt més fort en la segona versió d’Antígona, de 1955.