Antígona i la Censura Teatral Catalana sota el Franquisme
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,83 KB
Antígona i la Repressió Cultural Franquista
La Repressió Cultural sota la Dictadura Franquista
La Repressió Cultural i el Teatre
La repressió cultural sota la dictadura franquista no afecta igual totes les formes de transmissió cultural.
El teatre pateix una opressió específica per part del règim. L'assaig i la poesia, en canvi, són gèneres considerats minoritaris i, per tant, aconsegueixen escapar-se de la censura en alguns casos.
El teatre s'escriu per ser representat, per tant, necessita el contacte directe amb el públic. És un mitjà de comunicació de masses i això el fa susceptible d'exercir una certa influència en l'opinió pública. El seu caràcter transmissor d'idees és el que fa que el teatre es consideri especialment perillós i, conseqüentment, se'n prohibeixin les representacions.
El Teatre i la Censura
Els primers anys de la postguerra, la prohibició de representar obres en català és total. La censura és la que decideix quins són els autors representables i quins no ho són.
En canvi, existeix un teatre oficial, un teatre banal que ofereix comèdies de costums i potencia una visió folklòrica i esbiaixada (retorçada, que no representa la realitat), no reflecteix la societat que el genera, és un producte artificiós.
En l'època que va des del final de la Guerra Civil fins a 1946, la presència del teatre català als escenaris es redueix a les clàssiques representacions populars nadalenques d'Els Pastorets.
Els primers escriptors autoritzats pel règim són els de signe costumista i popular, com Frederic Soler, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà o Santiago Rusiñol. Però no tota la producció d'aquests autors és autoritzada per ser representada dalt d'un escenari; només s'accepten les obres considerades inofensives, les d'entreteniment.
És en aquest context quan neixen arreu de l'Estat els grups de teatre independent, petites companyies, majoritàriament d'aficionats, que pretenen oferir un teatre de qualitat que sigui una alternativa al teatre oficial.
La primera companyia organitzada que destaca especialment en la dècada dels cinquanta és l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), fundada el 1955 per un petit nucli d'intel·lectuals.
Posa en escena per primera vegada una obra teatral de Salvador Espriu, la Primera història d'Esther, que s'estrena el 1957 al Palau de la Música Catalana.
La segona obra dramàtica d'Espriu que es duu als escenaris als anys cinquanta és Antígona, estrenada el 1958 per l'ADB en un petit teatre de Barcelona, el Teatre Candilejas.
L'altre grup que sobresurt en l'escena d'aquells anys neix el 1960 com una divisió de l'ADB. És una formació amb unes característiques una mica diferents: l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG).