Antiga Grècia: Religió, Filosofia, Art i Cultura Hel·lènica

La Religió a l'Antiga Grècia

La religió grega era politeista. Els déus eren generalment forces de la natura i també divinitats de l’agricultura. Molts d’aquests provenien d’altres pobles i cultures, procés que s’anomena sincretisme.

Característiques dels Déus Grecs

Eren antropomòrfics, és a dir, tenien forma humana i actituds humanes. A diferència dels mortals i dels herois, els déus eren perfectes, sempre joves i immortals. Creien que vivien al Mont Olimp, a gairebé 3000 metres d’alçada, situat al nord de la península grega i a prop de Macedònia. El panteó olímpic estava presidit per Zeus, pare de tots ells.

Fonts de la Mitologia Grega

Al segle VIII aC, dos escriptors van establir les principals característiques dels déus: Homer i Hesíode. Aquest últim va escriure la Teogonia. No hi havia llibres sagrats ni una casta sacerdotal organitzada com en altres cultures; la mitologia complia en gran part aquest paper. Un mite és un relat sagrat que narra les relacions entre els diferents déus i herois. Els mites són una reflexió literària i un aprofundiment sobre temes com la vida, la mort, els dubtes existencials, etc.

Els déus representaven les funcions humanes més importants, com la guerra, el comerç, el treball, així com les forces de la natura. Cada ciutat grega tenia el seu déu protector, al qual rendia culte.

Tipus de Culte a l'Antiga Grècia

Existien dos tipus de culte principals:

Culte Domèstic

Era de caràcter privat i es realitzava a les cases. Es feien ofrenes sobre un petit altar, com ara libacions (vessar un líquid en honor als déus). També se sacrificaven petits animals domèstics.

Culte Públic

Incloïa les grans festes oficials en honor als déus, habitualment celebrades a l’Àgora. S'hi feien sacrificis d’animals, processons, representacions teatrals i concursos literaris. També es realitzaven competicions atlètiques, que van assolir gran importància, especialment les competicions panhel·lèniques. La més important era la que se celebrava a Olímpia en honor a Zeus.

Endevinació i Oracles Grecs

Els grecs creien que els déus coneixien el futur i el destí dels humans. Per això, una mena de sacerdots o intèrprets analitzaven el vol dels ocells i les vísceres dels animals sacrificats (harúspex).

Un oracle era un missatge dels déus. Creien que hi havia llocs concrets a la Terra on es podien comunicar amb ells, i des d'on els déus enviaven missatges als éssers humans. L'oracle més important era el de Delfos. A Delfos es va construir un santuari en honor al déu Apol·lo, déu de les arts, la bellesa i la profecia. A prop del santuari, hi havia una esquerda volcànica per on sortia fum, que interpretaven com a missatges divins.

La Filosofia a l'Antiga Grècia

La filosofia va néixer a Grècia al segle VII aC, a l’època de les polis arcaiques. Va significar el pas del pensament mític (basat en mites i llegendes) al pensament racional (logos). S’intentava explicar les coses a través de la raó i el pensament lògic.

Orígens i Primers Filòsofs Presocràtics

Van aparèixer els primers filòsofs a diferents polis, coneguts com a filòsofs presocràtics, ja que van viure abans de Sòcrates. Aquests savis es van interessar per entendre la natura (physis) i l'origen (arkhé) de l'univers.

• Tales de Milet (c. 624 – c. 546 aC) va posar les bases de la geometria i es va interessar per la natura. Va ser capaç de preveure un eclipsi solar. Va arribar a la conclusió que l’origen del món (arkhé) es trobava a l’aigua.
• Heràclit d'Efes (c. 535 – c. 475 aC) creia que l’origen es trobava en el foc, element que simbolitzava la transformació constant de les coses. Sostenia que la natura està en perpetu moviment, com un foc. És cèlebre la seva frase: “Ningú no es pot banyar dues vegades en el mateix riu”.
• Demòcrit d'Abdera (c. 460 – c. 370 aC) va intentar comprendre l’origen de la matèria i va introduir el concepte d’àtom (partícula indivisible) com a component fonamental de la realitat.

Sòcrates i el Gir Antropològic

Sòcrates (Atenes, c. 470 – 399 aC) va marcar un canvi fonamental en la manera d’entendre la filosofia. Va desplaçar l'interès principal de la natura cap a l'ésser humà i la vida a la ciutat (ètica i política). Afirmava: “No m’interessa la natura, sinó la vida dels homes de la ciutat”. L’interessava la conducta dels humans i la recerca de la veritat i la virtut.

Sòcrates va néixer a Atenes i va ser hoplita, participant en la Guerra del Peloponès. No va escriure res, ja que considerava que la filosofia era principalment diàleg i pensament viu. Es va passar tota la vida a l’Àgora d’Atenes, fent preguntes (mètode maièutic) i intentant arribar a la veritat, envoltat dels seus deixebles. Defensava que la veritat es troba a l’interior de cadascú: “Coneix-te a tu mateix”.

Va acabar tenint problemes, ja que era molt crític amb la realitat política i social de la seva època. El van jutjar per, suposadament, corrompre la joventut i introduir idees perilloses. Va ser condemnat a mort. Va tenir la possibilitat de fugir, però va preferir morir en defensa de les seves conviccions i de la veritat.

Plató i Aristòtil: Filòsofs Sistemàtics

Al segle IV aC, van destacar a Grècia Plató i Aristòtil. Plató (c. 428 – c. 348 aC) va ser deixeble de Sòcrates, i Aristòtil (384 – 322 aC) va ser deixeble de Plató, tot i tenir maneres diferents d’entendre la filosofia. Són considerats filòsofs sistemàtics, ja que es van interessar per gairebé tots els àmbits del coneixement, tant la natura com l’ésser humà.

Plató va fundar l’Acadèmia a Atenes i va escriure nombroses obres, principalment en forma de diàlegs, on sovint Sòcrates n'és el protagonista. En les seves obres explicava la vida i el pensament de Sòcrates. Una de les seves obres més importants és La República, on descriu una utopia política sobre com s’hauria d’organitzar la societat perfecta. Plató és conegut per la seva teoria de les Idees (idealisme) i va establir les bases de gran part del pensament filosòfic occidental.

Aristòtil, a diferència de Sòcrates i Plató (considerats idealistes), creia que la veritat s’ha de buscar a l’exterior, a través de l’observació i l’experiència (empirisme). Va fundar el Liceu i va escriure sobre una gran varietat de temes, des de la lògica i la metafísica fins a la biologia i la política.

Filosofia Hel·lenística i Ciència

Durant els segles III i I aC, va florir la filosofia hel·lenística. Destaquen dos corrents principals:

• L'epicureisme, fundat per Epicur, cercava la felicitat (eudaimonia) en el plaer moderat, l'absència de dolor físic (aponia) i la tranquil·litat de l'ànima (ataràxia), valorant l'amistat i una vida senzilla.
• L'estoïcisme, fundat per Zenó de Cítion, proposava assolir la felicitat a través de la virtut, l'acceptació del destí i viure en acord amb la raó i la natura. Els estoics creien que cada ésser humà havia de buscar el seu propi camí interior i no deixar-se afectar per les causes externes per assolir la serenitat.

A l’època hel·lenística es comença a produir una separació més marcada entre la filosofia i la ciència, sobretot a Alexandria (Egipte), una ciutat fundada per Alexandre el Gran que esdevingué un important centre cultural. A la famosa Biblioteca d’Alexandria hi van treballar científics destacats com:

• Euclides, considerat el pare de les matemàtiques (geometria euclidiana).
• Arquimedes, pare de la física i gran inventor.
• Aristarc de Samos, pioner de l'astronomia heliocèntrica.
• Eratòstenes, un important geògraf que va calcular amb notable precisió el diàmetre de la Terra.
• Hipòcrates de Cos (anterior a aquest període, però la seva influència va perdurar), considerat el pare de la medicina. El jurament hipocràtic encara és un referent ètic per als metges.

L'Oratòria al Món Grec

L’oratòria era l’art de saber-se expressar en públic correctament i de manera persuasiva. Era una de les branques del coneixement més importants a l'antiga Grècia. Tota l’educació estava, en gran part, dirigida a formar bons oradors, ja que la capacitat de parlar correctament era essencial per a la vida pública. Tots els polítics havien de ser bons oradors, i l'oratòria era una de les bases de la democràcia, especialment a Atenes.

Pèricles va ser un dels millors oradors del seu temps. Tanmateix, el més important i reconegut va ser Demòstenes (384 – 322 aC), polític i orador atenès. Va viure al segle IV aC, en un moment en què Grècia estava amenaçada pels macedonis. Va pronunciar les Filípiques, cèlebres discursos dirigits contra Filip II de Macedònia. Es diu que, quan era nen, era tartamut i molt tímid, però amb gran voluntat i esforç va poder superar aquests problemes fins a arribar a ser considerat el millor orador de l'antiguitat.

La Història a l'Antiga Grècia

La disciplina de la història, entesa com una investigació racional del passat humà, va néixer a Grècia. Els tres primers grans historiadors van ser Heròdot, Tucídides i Xenofont.

Heròdot: El Pare de la Història

Heròdot d'Halicarnàs (c. 484 – c. 425 aC) és considerat el “pare de la història”. Va néixer a Halicarnàs (Àsia Menor) però va viure durant un temps a Atenes. Va viure durant el segle V aC. Va ser el primer a utilitzar la paraula “història” amb el sentit d'“investigació”. Se’l considera també un dels primers grans prosistes de la llengua grega. Va escriure les Històries, on narra les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, analitzant les causes que les van provocar. Va arribar a la conclusió que va ser un enfrontament entre dues cultures i formes de veure el món: Orient i Occident. La seva obra està plena de descripcions geogràfiques, etnogràfiques i també d'explicacions que avui consideraríem fantàstiques o llegendàries.

Tucídides: Història Política i Científica

Tucídides (c. 460 – c. 400 aC) va ser un historiador atenès del segle V aC. Va ocupar càrrecs polítics i militars. Va fracassar en una expedició militar i se’l va desterrar d’Atenes; durant aquest període va escriure la Història de la Guerra del Peloponès. A diferència d'Heròdot, Tucídides va intentar ser més objectiu i racional, sense tenir en compte llegendes ni intervencions divines. La seva obra és considerada la primera amb un enfocament històric rigorós i analític, i per això se'l considera el creador de la història política i científica. Creia que les persones es movien principalment per tres motivacions: l’honor, el temor i el seu propi interès.

Xenofont: Història i Literatura

Xenofont (c. 431 – c. 354 aC) va ser deixeble de Sòcrates. Era crític amb la democràcia d’Atenes. Va escriure diverses obres, algunes de caràcter històric com l'Anàbasi o les Hel·lèniques (continuació de l'obra de Tucídides), i d'altres que barregen història, biografia i ficció, semblants en certs aspectes a les novel·les actuals.

L'Art Grec: Bellesa i Perfecció

L’art grec, juntament amb el romà, forma l’art clàssic, que ha estat un referent fonamental per a la cultura occidental. Els artistes grecs buscaven aconseguir l’ordre, la proporció, la simetria i l’equilibri. Pretenien assolir la perfecció i la bellesa ideal (kalokagathia). Era un art racional i estudiat, basat en cànons i mesures.

Arquitectura Grega: Harmonia i Mesura

L'arquitectura grega estava feta a la mesura de l’ésser humà. No hi havia enormes construccions destinades a impressionar per la seva mida, sinó que eren edificis equilibrats i proporcionats, integrats en el paisatge.

Ordres Arquitectònics Grecs

Els ordres arquitectònics eren un conjunt de regles i elements formals que s’havien d’aplicar a l’hora de construir un edifici. Els principals eren:

• Dòric: El més antic i senzill, sorgit durant els “segles obscurs”. Es caracteritza per la seva austeritat i robustesa.
• Jònic: Procedent de Jònia (Àsia Menor), més elegant i esvelt que el dòric, amb capitells decorats amb volutes.
• Corinti: El més recent i ornamentat, procedent de Corint. El seu capitell està decorat amb fulles d’acant.

Característiques de l'Arquitectura Grega

Era una arquitectura arquitravada, és a dir, no utilitzava arcs ni voltes, sinó que es basava en estructures de línies rectes (columnes verticals i llindes horitzontals). Els materials més utilitzats eren la pedra (calcària o marès) i el marbre. Les construccions eren policromades amb colors molt vius (vermell, blau, daurat), tot i que aquesta policromia s’ha perdut amb el pas del temps. L’aspecte més important per als grecs era la façana i la seva relació harmònica amb els edificis del voltant i la natura.

Els Temples Grecs

La construcció més important va ser el temple, considerat la casa del déu. Hi havia també estadis, teatres, gimnasos i edificis civils (com el bouleuterion o la stoa), però no grans palaus per a governants. Els temples eren majoritàriament de forma rectangular i es dividien generalment en tres parts:

• Pronaos: Un pòrtic o vestíbul d'entrada que comunicava l’exterior amb l’interior del temple.
• Naos o cel·la: La sala principal, on es trobava l’estàtua de culte del déu o deessa al qual estava dedicat el temple.
• Opistòdom: Una sala posterior, sovint destinada a guardar el tresor del temple o les ofrenes valuoses, i que no tenia comunicació directa amb la naos.

L’element més característic i important dels temples eren les columnes, classificades segons l'ordre al qual pertanyien i el seu nombre i disposició. Les columnes es dividien en tres parts principals: base (excepte en l'ordre dòric), fust (cos de la columna, que podia ser llis o acanalat) i capitell (part superior que corona la columna i la connecta amb l'arquitrau).

El Partenó: Joia de l'Acròpolis

El Partenó, construït al segle V aC, està situat a l’Acròpolis d’Atenes i estava dedicat a la deessa Atena Pàrtenos (Atena Verge). Va ser construït entre el 447 aC i el 432 aC. Els arquitectes van ser Ictí i Cal·lícrates, sota la supervisió general de l'escultor Fídies. Va ser reconstruït després de la destrucció persa durant les Guerres Mèdiques. Pèricles va decidir reconstruir l’Acròpolis, i per a fer-ho es van utilitzar, en part, els fons de la Lliga de Delos. Era d'ordre dòric, perípter ( envoltat de columnes per tots costats) i octàstil (amb vuit columnes a la façana principal). Originalment era policromat.

A la naos hi havia la monumental escultura criselefantina (d'or i ivori) de la deessa Atena, obra de Fídies. Al segle XVII dC, durant la dominació de l'Imperi Otomà, el Partenó es va convertir en un polvorí i va patir greus danys per una explosió. Al segle XIX dC, part dels seus relleus escultòrics (els “marbres d'Elgin”) van ser arrencats i portats a Londres per Lord Elgin. Per a construir el temple, els arquitectes grecs van utilitzar subtils correccions òptiques (com la curvatura de l'entaulament i l'èntasi de les columnes) perquè des de lluny l'edifici es veiés perfectament recte i harmoniós.

L'Escultura Grega: Realisme Idealitzat

Els escultors grecs buscaven la bellesa ideal i la perfecció formal. El tema més important era la representació de l’ésser humà, especialment el cos masculí nu, sovint representant atletes o déus. Els grecs practicaven un realisme idealitzat: representaven les coses no exactament com eren, sinó com haurien de ser per assolir la perfecció. Van utilitzar principalment el bronze (moltes obres originals s'han perdut, ja que el metall es fonia) i el marbre. Les escultures eren policromades amb colors molt vius. S’han conservat poques escultures originals gregues, però en coneixem moltes gràcies a les còpies de marbre fetes pels romans, que eren grans admiradors de l’escultura grega.

L'escultura grega va passar per tres fases principals:

Fases de l'Escultura Grega

Període Arcaic (segles VII i VI aC)

És el període de formació de l’escultura grega. Les escultures són molt rígides, hieràtiques (amb expressió solemne i distant) i poc expressives, amb una característica “somriure arcaic”. Destaquen els kuroi (singular kuros), imatges que representen nois joves nus, en posició frontal i amb un peu avançat; i les korai (singular koré), imatges de noies joves vestides.

Període Clàssic (segles V i IV aC)

En aquest període s'assoleix el ple domini tècnic i expressiu, caracteritzat pel realisme idealitzat. Es busca la representació naturalista del cos humà, l'expressió serena (ethos) i, més endavant, també les emocions (pathos), el moviment i les proporcions perfectes (cànon).

Escultors Destacats del Segle V aC

• Miró: Considerat un dels primers escultors del període clàssic, va destacar per ser un escultor de transició. Es va interessar especialment per la representació del moviment i la tensió just abans d'una acció. Va dedicar-se a representar principalment atletes. La seva escultura més coneguda és El Discòbol (llançador de disc), originalment de bronze, del qual s’han conservat còpies romanes de marbre.
• Policlet: A diferència de Miró, no es va centrar tant en el moviment dinàmic sinó en l'equilibri i les proporcions ideals del cos humà. Representava principalment atletes nus en repòs o en posicions equilibrades (contrapposto). Va establir un cànon de bellesa (les set testes). Escultures conegudes seves són el Dorífor (portador de llança) i el Diadumen (atleta cenyint-se la diadema). S’han conservat còpies romanes de les seves obres.
• Fídies: Considerat el gran escultor clàssic per excel·lència del segle V aC. Va ser un personatge polifacètic: escultor, arquitecte i pintor, i també va participar activament en la vida política d'Atenes. Va ser amic de Pèricles, qui li va encarregar la direcció artística de la reconstrucció de l’Acròpolis. Les seves obres eren grandioses i transmetien majestuositat i idealisme. En destaquen dues grans escultures criselefantines (avui perdudes): l'Atena Pàrtenos per al Partenó i el Zeus d'Olímpia (una de les Set Meravelles del Món Antic).

Escultors Destacats del Segle IV aC

Al segle IV aC, l'escultura evoluciona cap a un major naturalisme, elegància i expressivitat de les emocions.

• Praxíteles: Les seves escultures humanes són més elegants, sensuals i delicades. No representen tant atletes en tensió, sinó déus joves i figures mitològiques en actituds més relaxades i quotidianes. Va introduir la famosa “corba praxiteliana” (el cos forma una suau essa), que dóna a les figures gràcia i suavitat. Obres destacades són l'Hermes amb Dionís infant o l'Afrodita de Cnidos.
• Lisip: També es va interessar per les proporcions i el naturalisme. Va modificar el cànon de Policlet, fent les figures més esveltes i allargades (el cap representava una vuitena part del cos), la qual cosa els conferia més lleugeresa. Va ser l'escultor de cort d'Alexandre el Gran. Una obra coneguda és l'Apoxiòmenos (atleta raspant-se amb l'estrígil).
• Escopes: Va destacar per la seva capacitat de representar la intensitat dramàtica i les emocions humanes (pathos), com l'angoixa o el patiment.