Anomalies del sistema immunitari: autoimmunitat, hipersensibilitat i immunodeficiència

1. DISFUNCIONS I DEFICIÈNCIES DEL SISTEMA IMMUNITARI

Les respostes immunològiques, lluny de ser beneficioses, poden arribar a ser perjudicials

L’AUTOIMMUNITAT

Per un error en el sistema immunitari no es reconeixen com a pròpies determinades molècules, contra les que es fabriquen anticossos, originant malalties greus. Pot haver un component genètic en el desenvolupament de l’autoimmunitat. Pot venir donada:

• per la presència en el torrent circulatori de proteïnes de determinats teixits que en condicions normals no hi serien presents → autoantígens
• per l’existència de limfòcits autoreactius (no saben distingir els antígens forans de les molècules pròpies) que no han estat en el tim i han aconseguit madurar en altres òrgans limfoides
• com a resultat del mimetisme molecular de bacteris i virus, que formen complexos moleculars molt semblants als de les cèl·lules que infectaran, de manera que el sistema immunitari pot ser enganyat i acaba atacant cèl·lules pròpies.

MALALTIES D’AUTOIMMUNITAT

Totes les cèl·lules animals tenen antígens que identifiquen els teixits als qual pertanyen → ant. d'histocompatibilitat. Els gens que els produeixen formen el complex principal d’histocompatibilitat (MHC), i per això aquests antígens s’anomenen molècules MHC (humans són proteïnes HLA). Aquestes proteïnes són les causants de la identitat biològica de l’individu. Només els bessons univitel·lins les presenten iguals.

Les proteïnes HLA són les que determinen quines porcions de les molècules dels microorganismes infecciosos són presentades als limfòcits T perquè aquests quedi activats i iniciïn la resposta immunitària. Proteïnes HLa anòmales s’uneixen a fragments del microbi molt semblants a les molècules pròpies (mimètics) i els presenten als limfòcits, que seran incapaços de diferenciar les molècules pròpies que són semblants a les mimetitzades → es converteixen en autoantígens. Esclerosi múltiple, artritis reumatoide, diabetis juvenil, psoriasi...

LA HIPERSENSIBILITAT

Reaccions excessives del sistema immunitar davant l’exposició d’un antigen innocu o poc perillós → hipersensibilitat. L’antigen que provoca aquesta hipersensibilitat es denomina al·lergen. Hi ha 2 tipus de reaccions hipersensibles:

hipersensibilitat immediata

els efectes nocius apareixen al cap d’uns quants minuts d’estar en contacte amb l’al·lergen. El 1r contacte, no produeix cap símptoma extern, però si indueix mecanismes bioquímics que resten en estat latent fins al 2n contacte → sensibilització:

• els macròfags capten els al·lèrgens, els degraden i exposen a l’exterior part de les seves molècules unides a complexos MHC
• els limfòcits T reconeixen els fragments presentats i segreguen interlucines
• aquestes activen els limfòcits B, que maduren a cèl·lules plamàtiques i segreguen anticossos del tipus IgE
• aquests anticossos s’uneixen amb els receptors específics de membrana dels mastòcits dels teixits i els leucòcits basòfils de la sang, que queden recoberts d’IgE

El 2n contacte amb l’al·lergen provoca que aquests s’uneixin a les IgE adherides als mastòcits i basòfils, provocant que aquests alliberin els mediadors al·lèrgics que contenen (histamina). Aquests mediadors provoquen efectes perjudicials més o menys greus que poden conduir fins i tot a la mort de l’animal → xoc anafilàctic. Aquests es produeix al cap d’uns quant minuts de la 2a exposició a l’al·lèrgen i ocasiona constricció dels bronquis, obstrucció dels capil·lars pulmonars, insuficiència cardíaca...

hipersensibilitat retardada: els efectes nocius apareixen al cap d’unes quantes hores o dies de la 2a exposició a l’al·lèrgen. En aquest cas, els limfòcits T segreguen interferó “y”, que estimula els macròfags sanguinis a congregar-se a la zona afectada, produint una inflamació per, després, ingerir els antígens o matar els microorganismes invasors. Aquesta reacció s’utilitza per saber si una persona ha estat en contacte amb el bacil de la tuberculosi → prova de la tuberculina.

LA IMMUNODEFICIÈNCIA

Incapacitat del sistema immunitari d’aturar les infeccions microbianes. Pot tenir una causa genètica, produir-se errors en el desenvolupament dels òrgans limfoides, o degut a infeccions víriques. Algunes immunodeficiències es tracten de manera satisfactòria amb el trasplantament de medul·la òssia.

LA IMMUNODEFICIÈNCIA CONGÈNITA

Anomalia de tipus genètic que pot originar limfòcits B que no produeixen anticossos o en la quantitat necessària, errors en la síntesi de proteïnes del complement o limfòcits T que no funcionen correctament. Qualsevol microorganisme, fins i tot els no patògens, poden originar malalties molt greus.

LA IMMUNODEFICIÈNCIA ADQUIRIDA

Es desenvolupa al llarg de la vida d’una persona. Pot tenir el seu origen en una infecció o en malalties autoimmunes. Molts càncers en estat avançat també la poden induir, sobretot leucèmies i limfomes.

ELS TRASPLANTAMENTS I ELS FENÒMENS DE REBUIG

Tipus de trasplantaments segons la procedència de l’òrgan: 

• autoempelt: procedeix de la mateixa persona 
• isoempelt: procedeix d’una altra persona però de la mateixa constitució genètica
• al·loempelt: procedeix d’una altra persona
• xenoempelt: procedeix d’una altra espècie

EL REBUIG DELS TRASPLANTAMENTS

Quan es realitza el trasplantament d’un òrgan s’esdevenen una sèrie de fenòmens en el receptor que condueixen sovint a que l’empelt sigui rebutjat → el sistema immunitari del receptor reconeix com a estranyes molècules de l’empelt i les ataca.

TIPUS DE REBUIG

rebuig primari: el sistema immunitari del receptor entra en contacte per 1a vegada amb els teixits trasplantats i la resposta provoca que no aconsegueixin  inserir-se en el receptor.

rebuig secundari: a causa de la memòria immunitària, si amb posterioritat es duu a terme un 2n trasplantament de teixits procedents del mateix donant, el rebuig és més ràpid i amb efectes més greus que el 1r.

Segons els efectes i el moment en què es produeix el rebuig es classifica en:

• rebuig hiperagut: té lloc al cap d’uns quants minuts d’efectuar-se el trasplantament i és degut a la preexistència d’anticossos a la sang del receptor → rebuig secundari
• rebuig agut: té lloc d’uns quants dies fins a un mes després del trasplantament
• rebuig tardà: té lloc al cap de 3 mesos o més. És degut a reaccions d’hipersensibilització contra els teixits trasplantats.

SÈRUMS I VACUNES. IMPORTÀNCIA DE FABRICAR-NE.

La immunització passiva per mitjà de sèrums que porten anticossos tan sols s’efectua en casos extrems:

• si s’administren sèrums heteròlegs (procedents d’una altra espècie animal) el receptor pot formar IgE contra aquests anticossos i originar un xoc anafilàctic
• la injecció d’IgG humanes comporta menys riscos d’hipersensibilitat

VACUNES

L’administració de vacunes és una immunització activa i preventiva → es genera una memòria immunològica contra un determinat patògen.

L’obtenció de vacunes: les vacunes actuals estan constituïdes per:

• microorganismes atenuats: alt poder immunogènic i s’administren en una sola dosi: per contra, tenen el risc que es poden convertir virulentes → tuberculosi, xarampió, rubèola.
• microorganismes morts però que encara tenen capacitat antigènica: mai seran virulentes, però s’han d’administrar unes quantes dosis perquè produeixin els efectes desitjats → còlera, poliomielitis, ràbia.
• macromolècules antigèniques del microorganisme: la dificultat radica en disposar d’una quantitat suficient del component purificat → meningitis, diftèria, tètanus.
• Actualment també disposem de vacunes recombinants → s’aïlla el gen que codifica el determinant antigènic en el microorganisme, s'introdueix en un bacteri i es cultiva es un medi adequat, obtenint-se gran quantitat del determinant antigènic específic per elaborar la vacuna corresponent.

¡