Àngel Guimerà i el Teatre Català: Vida, Obra i Context

Àngel Guimerà: Vida i obra del gran dramaturg

Aspectes biogràfics d'Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife, a les illes Canàries, el 1845. La seva mare, per qui ell sempre mostrà un gran afecte, era canària i d'origen humil, i el seu pare era un comerciant català del Vendrell establert a l'illa. Quan tingué vuit anys, la família es va traslladar a Catalunya i fixà la residència a la vila del Vendrell. Si fins llavors s'havia educat en un ambient totalment castellà, ara havia d'aprendre la llengua catalana i adaptar-se a la cultura d'un altre país.

A catorze anys començà a escriure les primeres poesies en castellà. Durant força temps s'enyorà de la seva terra canària i en un dels seus versos es definia com «oculto en extranjero clima». Però, de retorn al Vendrell, prengué molt d'interès per la Renaixença gràcies a un grup d'amics; es féu seguidor dels Jocs Florals i començà a escriure en català. A Barcelona s'incorpora ben aviat als cercles literaris i intel·lectuals, i el 1871 fou un dels fundadors de la revista La Renaixença, que dirigí a partir de 1874. Per aquells anys, va reprendre les relacions amb Maria Rubió del Vendrell, però el festeig, llarg i accidentat, es trencà al cap de poc d'haver triomfat com a poeta. Després va restar solter tota la seva vida.

Guimerà com a poeta i dramaturg

Gràcies a una posició econòmica benestant, Guimerà es pogué dedicar intensament a la creació de la seva obra literària. Primer es donà a conèixer com a poeta, amb l'ambició de triomfar als Jocs Florals; i el 1877 arribà el seu primer gran èxit literari en guanyar alhora la Flor Natural, l'Englantina i la Viola del famós certamen, i doncs, fou proclamat Mestre en Gai Saber.

La poesia de Guimerà s'inscriu dins del corrent romàntic i es caracteritza per la gran varietat de temes, gèneres i estils. Així, el lirisme més intimista i gairebé col·loquial apareix en els temes de to més personal, dedicats als records d'infantesa, a l'amor de joventut o a la seva mare; l'estil èpic més grandiós i retòric apareix en els poemes narratius de temes històrics de la cultura europea o del passat català, i la poesia de caràcter popular es manifesta en els temes civils i patriòtics, que són els més coneguts per la gent, com «Les fulles seques», «La sardana de les monges» o «La Santa Espina».

La Santa Espina: «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana, sota la capa del sol.»

L'activitat catalanista d'Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va prendre part molt activa en la política per defensar la llengua i els drets nacionals de Catalunya, fins a convertir-se en un dels capdavanters del catalanisme militant. El 1885 col·laborà en la redacció del Memorial de Greuges adreçat a Alfons XII. L'any 1895 va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès, on pronuncià el seu discurs inaugural en català, i el 1924 va morir a Barcelona.

Teatre, vida i pensament de l'autor

Guimerà presenta temes i personatges recurrents, que sovint s'han relacionat amb tensions personals i amb la seva visió del món, en el qual combat entre el Bé i el Mal, sovint amb finals tràgics i inexorables. El que li va succeir en la infantesa o la joventut té un reflex en els personatges de les seves obres.

És un gran creador de personatges i drames. Té un complex d'il·legitimitat per haver nascut fora del matrimoni. Crea personatges marginals, amb cultures enfrontades, nouvinguts i inadaptats. L'altre tema és l'amor, que el representa molt apassionat, tant com li hagués agradat viure'l a ell però que no va ser possible, i per això fa que els personatges el visquin tan apassionadament. També li agrada transformar els personatges marginats: els allibera de la seva condició. Per a Àngel Guimerà, el problema van ser les relacions de poder que afectaven tots els àmbits de les relacions humanes, que per a ell estaven marcades per l'estigma de l'egoisme. Per últim, creava ambients del món de la ruralia, indrets idíl·lics i feliços.

L'obra dramàtica d'Àngel Guimerà

Guimerà va deixar el conreu de la poesia en segon terme i es convertí en un autèntic professional de l'escena. Va optar per renovar el teatre català, dominat per la figura de Soler. Amb la renovació teatral que llavors s'obria a Europa, Guimerà féu un intent de recuperar, amb el nom de tragèdia, una forma de teatre culte que tractés, amb més versemblança, la realitat històrica i que seguís el model dels últims drames de Schiller, per la seva síntesi entre el teatre de Shakespeare i el del classicisme francès del segle XVII. Guimerà va crear una «tragèdia catalana». La seva producció dramàtica es divideix en tres parts:

• Primera etapa (1879-1890): La tragèdia romàntica. (Estrena de Gal·la Placídia). Guimerà introdueix una sèrie d'innovacions decisives per a la consolidació del teatre català romàntic: empra el decasíl·lab, més sonor que l'heptasíl·lab del teatre anterior. Crea personatges i una acció que obeeixen més a la seva imaginació que no pas a la veritat històrica. En aquesta etapa es va escriure el conjunt de «tragèdies» en la mateixa línia que Gal·la Placídia. Les obres se situen en èpoques passades, però ambientades cada cop més a prop de l'època contemporània. L'obra més ben construïda i representativa d'aquesta època és Mar i cel. Guimerà esdevé un dramaturg de projecció internacional.
• Segona etapa (1890-1900): El drama romàntic de caire realista. Etapa de plenitud literària. Guimerà incorpora al seu teatre de base romàntica tècniques i elements realistes: s'aproxima al llenguatge col·loquial, utilitza una estructura més simple i tracta problemes socials del moment. La seva visió del món continua sent romàntica i tendeix a idealitzar la realitat. Aconsegueix un equilibri entre el corrent romàntic i el realista. Escriu una trilogia composta per: Maria Rosa, Terra baixa i La filla del mar.
• Tercera etapa (1900-1924): Nous corrents estètics. A partir de 1900, Guimerà diversifica la seva producció dramàtica amb la voluntat d'arribar a un públic que comença a considerar-lo del passat. Fa un intent d'adaptar-se als nous gustos i tendències, però ja no obté els grans èxits anteriors.

El teatre romàntic europeu

Els dramaturgs romàntics eren contraris a sotmetre's a les rígides normes que imposava el teatre neoclàssic. A la primera meitat del segle XIX sorgeix un nou gènere teatral, el drama romàntic, que es caracteritza per la llibertat formal i per l'expressió de la nova sensibilitat romàntica.

El drama romàntic es basa en un joc de contrastos: combina elements tràgics i còmics, el vers i la prosa, el to grandiloqüent i el senzill, els fenòmens sobrenaturals i els fets reals, el sublim i el grotesc. D'altra banda, trenca amb les tres unitats clàssiques: la de temps i la d'espai, tot i que de vegades manté la d'acció. Així doncs, el teatre romàntic no respecta la separació dels gèneres ni les regles teatrals que ordenava la preceptiva literària neoclàssica.

Dels aspectes que caracteritzen el drama romàntic, podem destacar-ne els següents:

• a) Presenta una intriga amorosa complicada i plena d'obstacles extrems (raptes, empresonaments, baralles, duels, morts), que acaben donant a aquest gènere un aire tempestuós i truculent.
• b) L'acció és dinàmica i es desenvolupa en espais i ambients misteriosos (convents, castells, cementiris), en els quals els personatges viuen escenes que pretenen commoure vivament l'espectador.
• c) La intensitat dels sentiments i les passions dels personatges és potenciada per una escenografia espectacular i per la sorpresa dels cops d'efecte; tot plegat amb l'objectiu de crear una atmosfera d'apassionament i misteri, i provocar en l'espectador un fort impacte emocional (terror, pietat, compassió, admiració...).
• d) Els protagonistes encarnen l'heroi romàntic. Són personatges apassionats, misteriosos i sovint d'origen obscur. La tristesa i la melancolia envaeixen el seu esperit, ja que viuen insatisfets cercant una llibertat i un amor absoluts. És per això que, perseguits per un destí dissortat, des del principi s'encaminen cap a la catàstrofe (desenllaç tràgic).
• e) Els temes dominants són l'amor i la llibertat, que es converteixen en uns ideals que no admeten cap limitació ni condició. Per aquesta raó, els protagonistes no poden sotmetre's a les lleis i les normes morals de la societat i, per tant, es veuen forçats a enfrontar-se al món que els envolta, que acaba per destruir-los, i no troben altra sortida que la mort.

El drama romàntic va desenvolupar dos gèneres temàtics:

• El melodrama: Persegueix satisfer la sensibleria d'un públic no gaire exigent i provocar la llàgrima fàcil. Els trets més importants són la simplificació dels caràcters dels personatges, dividits en bons i dolents, la grandiloqüència declamatòria, els cops d'efecte i la inconsistència d'unes situacions rebuscades que presenten un seguit de tòpics.
• El drama històric: Gènere més emblemàtic del teatre romàntic. L'acció se sol situar en el passat, sobretot medieval, del qual fa una recreació nostàlgica. Sovint els personatges i els arguments dramàtics es basen en fets històrics autèntics.

Els inicis del teatre català contemporani

La tradició teatral en català provinent de l'Edat Moderna es fonamentava en els gèneres populars de caràcter còmic (els entremesos o sainets) i en els gèneres de caràcter religiós (el cicle de Nadal, el de Setmana Santa, els Misteris...).

A mesura que avança el segle XIX, l'afició d'anar al teatre va en augment, la qual cosa permet la creació de companyies teatrals, tant de professionals com d'aficionats, i l'aparició de dramaturgs dedicats plenament a la creació teatral. Entre 1850 i 1870 es construeixen teatres a totes les ciutats importants.

Tot i que el teatre còmic o burlesc té un paper important en els escenaris del segle XIX, de mica en mica s'hi va imposant el drama romàntic, primer representat en castellà i, en la segona meitat del segle, en català. Frederic Soler (amb el pseudònim de Serafí Pitarra) i Àngel Guimerà són els dos grans autors del teatre català del segle XIX.

Frederic Soler (Serafí Pitarra)

En la creació teatral de Frederic Soler (1839 – 1895) podem diferenciar dues etapes: la primera, fins al 1866, consta d'obres de caràcter còmic, bàsicament paròdies dels drames romàntics; la segona, a partir del 1866, consta de drames romàntics.

Les obres de la primera etapa foren representades per la companyia La Gata, d'aquí que fossin anomenades gatades. Les gatades de Serafí Pitarra són divertides paròdies que ridiculitzen les actituds heroiques i grandiloqüents dels drames romàntics, mitjançant la caricatura, la sàtira i la burla. N'és un bon exemple El castell dels tres dragons.

Les obres de la segona etapa foren representades per la companyia Teatre Català, creada pel mateix Frederic Soler que, a partir de 1867, es va establir al teatre Romea de Barcelona. En aquesta etapa, Soler va escriure drames històrics medievals, com Batalla de reines (1877), i sobretot drames de tema contemporani, com La dida (1872). En aquestes obres, adaptà els recursos expressius del melodrama i el costumisme amb l'objectiu d'obtenir el favor del públic.

Frederic Soler consolidà l'escena catalana amb un públic i uns gèneres orientats cap a la concepció més comercial. Àngel Guimerà fou l'autor encarregat de renovar la tradició inaugurada per Frederic Soler.