Àngel Guimerà, Narcís Oller i el Realisme al Teatre Català del Segle XIX

Àngel Guimerà i el Teatre Català

A mitjan del segle XIX, l’estrena de les primeres tragèdies d’Àngel Guimerà va actuar com un revulsiu en el teatre català, que estava dominat per obres populars de caràcter còmic i pels melodrames romàntics de Frederic Soler. De la mateixa manera que Jacint Verdaguer havia prestigiat la literatura catalana amb la incorporació de la poesia èpica, Guimerà és l’únic dramaturg català destacat del segle XIX.

Obres de Guimerà

Les primeres obres de Guimerà, Gal·la Placídia (1879) i Judith de Welp (1883), són drames històrics en vers a la manera de Victor Hugo. Amb Mar i Cel (1888), que va obtenir un èxit sense precedents, l’autor va iniciar la seua etapa de plenitud, que s’estendrà fins l’any 1900. En aquesta etapa, Guimerà va crear unes constants temàtiques que aprofundirà en la seua obra posterior, recorrent sovint al plantejament de conflictes passionals que impliquen una relació de poder. Un altre tema recurrent de la seua obra és el de l’inadaptat, causa de l’orfenesa o del mestissatge. Aquesta temàtica va tenir la millor expressió en els drames en prosa, sobretot en Maria Rosa (1894), Terra baixa (1896) i La filla del mar (1900). En aquestes obres, l’autor s’aproxima a la realitat contemporània a l’hora que presenta amb força passions psicològicament complexes.

Discussió sobre el Model de Llengua

Els poetes d’espardenya utilitzaven el valencià col·loquial únicament per a difondre l’ideari liberal a una població que era monolingüe en valencià, i no tenien cap propòsit de restaurar-ne l’ús culte. Els poetes de guant o llemosinistes van reduir la restauració literària a la composició ocasional d’una poesia artificiosa i arcaïtzant.

Els poetes parlaven de la poesia i utilitzaven la llengua de la poesia, però en el teatre i en la novel·la era diferent. En el teatre hi havia teatre popular i teatre culte, on la llengua s’utilitzava d’una manera o d’altra. En la novel·la hi havia grans dificultats perquè no hi havia novel·la popular.

El Realisme i Narcís Oller

Realisme

El realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible. Prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall. Estava lligat a la revolució industrial, l’auge de la burgesia i a l’interès pel coneixement del món. Considera la raó com l’únic instrument vàlid per plasmar la realitat. Descriu tant els aspectes positius com negatius de la societat.

Narcís Oller

Narcís Oller contribuí a crear un model de prosa literària que no existia, i tampoc hi havia una tradició d’una narrativa realista catalana, però ho va omplir amb els models novel·lístics d’altres literatures. També va haver de superar la seua tendència al sentimentalisme i al moralisme, que es contradiuen amb el realisme naturalista que pretenia seguir. Destaquen La Papallona (obra de transició, esquemes romàntics, amb aspectes de la novel·la realista: transcripció de diàlegs i antecedents biològics i psicològics del protagonista); L’escanyapobres (una parella d’avars té passió pels diners i això els porta a tancar-se en ells mateixos i a la mort tràgica del protagonista; pròpia de la novel·la naturalista); La febre d’or (descriu estrictament la vida contemporània i una societat obsessionada per l’especulació financera); La bogeria (estudi de malaltia psicològica de les causes i conseqüències socials possibles; trobem un narrador testimoni amb un paper secundari encara que destacat; també conté diàlegs); i Pilar Prim (abandona la fórmula realista i quasi la naturalista; se centra en les reaccions dels personatges i tracta principalment d’una novel·la psicològica, i introdueix el modernisme).