Àngel Guimerà: El gran dramaturg de les lletres catalanes

Àngel Guimerà (Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) és la figura cabdal del teatre català del segle XIX i un dels dramaturgs més importants, prolífics i representats del teatre català de tots els temps.

Guimerà introduí en l’escena catalana una forma dramàtica ambiciosa i d’aspiracions europeistes. L’èxit d’aquesta fórmula fou immediat: en sols quatre anys i amb tres obres estrenades, Àngel Guimerà s’havia consagrat com el primer autor teatral de Catalunya.

Les etapes de la seva carrera teatral

Quan Guimerà comença la seva carrera com a dramaturg, el panorama teatral estava dominat pel corrent històrico-romàntic: obres en vers, de temàtica històrica i amb personatges que pertanyen a l’alta noblesa.

Guimerà innovarà el gènere i li aportarà novetats com ara el canvi de l’heptasíl·lab pel decasíl·lab. Això dona al discurs dels personatges un to més ampul·lós i acordat amb el sentiment que manifesten. La sobrietat del registre lingüístic és ressaltada per la grandesa declamatòria dels versos blancs. Mar i cel és la millor peça d’aquesta etapa.

L'etapa de plenitud: Els drames realistes

Però la seva etapa més rica i fructífera serà la dels drames realistes, que comprèn 14 obres entre les quals destaca la trilogia formada per La filla del mar, Maria Rosa i Terra baixa; a totes elles els protagonistes són forces passionals sobre els quals actua un atzar fatal i inexorable. Aquesta és considerada l'etapa de plenitud de l’autor. El pas a la prosa i a un llenguatge col·loquial, així com la tria de personatges contemporanis i de classes socials properes a l’espectador, en són els trets distintius.

Terra baixa: El cim de la seva producció

Amb Terra baixa l’autor arriba al cim de la seva producció. La dosificació de les escenes, que passen de còmiques a líriques i intensament dramàtiques, demostra el gran domini del llenguatge teatral assolit per Guimerà. La concepció rousseauniana de Manelic contrasta amb la hipocresia de la gent de la "terra baixa". Darrere la societat industrialitzada del seu temps hi ha una Arcàdia, simbolitzada en altres obres pel món rural i que arriba a la màxima mitificació amb la terra alta, convertida en una “veritat interior”.

Noves vies i darrers èxits

Arriba un moment en què la fórmula màgica s'esgota i Guimerà es veu obligat a intentar obrir noves vies; ho farà en dues línies. La primera serà la del realisme cosmopolita, de moda a Europa, on els protagonistes formen part de l'alta burgesia, però no s'hi acaba de sentir còmode. L'altra serà la del teatre modernista-simbolista on explora el món màgic de les llegendes. Aquestes provatures no aconseguiran repetir els èxits anteriors, i Guimerà deixarà d'escriure durant quatre anys; finalment intentarà reviure els èxits de la seva etapa més brillant sense aconseguir-ho del tot.