L'Anarquisme, el Socialisme i la Restauració Borbònica (1874-1900)

Anarquisme i Socialisme (1874-1900)

Els Corrents Anarquistes i l'Acció Directa

El 1881, la FRE (Secció Espanyola de la Internacional) va canviar el seu nom per FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola). Aquesta adaptació es va fer per esquivar la prohibició d’organitzacions internacionals dirigides des de l’estranger. La seva implantació es va centrar a Andalusia (jornalers) i Catalunya (obrers).

L'anarquisme es va caracteritzar per l'acció directa. Els desacords interns i la repressió constant van afavorir que una part de l’anarquisme optés per l’acció directa i l’organització de grups autònoms revolucionaris. L'objectiu era atemptar contra els fonaments del capitalisme:

• L'Estat
• La Burgesia
• L'Església

L'Etapa de Violència (1893-1897) i la Repressió

Aquesta etapa va estar marcada per la violència, incloent-hi atemptats contra polítics (Cánovas, Martínez Campos) i actes simbòlics com les bombes del Liceu (dirigides a la burgesia barcelonina) o la processó de Corpus de Barcelona.

A Andalusia, l'associació clandestina La Mano Negra va ser objecte d'atribució d’assassinats, incendis de collites i edificis. La repressió va ser constant: els atemptats o revoltes anarquistes eren seguits d’una gran repressió indiscriminada, creant una espiral de violència: acció / repressió / acció.

El moment culminant van ser els Processos de Montjuïc (1897) a Barcelona, que van acabar amb l'execució de cinc anarquistes.

Aquesta violència va provocar una divisió dins l’anarquisme entre els partidaris de l’acció violenta i els de l’acció de masses. Hi va haver un rebuig de la violència per part d'anarquistes i intel·lectuals (com A. Lorenzo i F. Urales), i amplis grups obrers a Catalunya. Això va generar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical, donant lloc a la tendència anarcosindicalista. A inicis del segle XX, es fundarien Solidaritat Obrera (1907) i la CNT (1910).

El Socialisme Obrer i el PSOE

El 1879 es va fundar l’agrupació socialista madrilenya per Pablo Iglesias, nucli del PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol). El partit tenia un programa de reformes immediates:

• Dret d’associació, reunió i manifestació.
• Sufragi universal.
• Reducció de les hores laborals.
• Prohibició del treball infantil.
• Altres mesures socials.

El PSOE va crear el seu òrgan de premsa (El Socialista) i es va afiliar a la II Internacional Socialista (1889).

La Creació de la UGT (1888)

El 1888 es va crear la UGT (Unió General de Treballadors), que seguia un model de sindicalisme de masses. La UGT no depenia de cap organització política i tenia un caràcter reivindicatiu, buscant la millora de les condicions laborals dels obrers i la defensa de la negociació col·lectiva.

L’àrea d’influència del socialisme es va centrar a Madrid, el País Basc i Astúries, mentre que l’anarcosindicalisme predominava a Catalunya i Andalusia.

La Restauració Borbònica: El Nou Sistema Polític

El Lideratge de Cánovas del Castillo

El líder polític Cánovas del Castillo va vertebrar el nou sistema polític amb l'objectiu de superar els problemes del liberalisme anterior, com el caràcter partidista i excloent dels moderats, la intervenció militar en política i la proliferació d’enfrontaments civils.

Els seus dos objectius principals van ser:

1. L'elaboració d’una Constitució i un sistema polític basat en el bipartidisme.
2. La pacificació del país: posar fi a la Guerra de Cuba i al conflicte carlí.

Es van convocar Corts constituents, les primeres amb sufragi universal, tot i que posteriorment es va tornar al sufragi censatari.

La Constitució de 1876: Caràcter Conservador

La Constitució de 1876 era de caràcter marcadament conservador i es basava en els valors tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.

El Sufragi i la Sobirania

Inicialment, es va establir el sufragi censatari (Llei de 1878), limitant el vot als contribuents més grans (aproximadament el 5% de la població). No obstant això, el 1890, el Partit Liberal va introduir el sufragi universal masculí.

La Constitució establia la sobirania compartida entre el Rei i les Corts, atorgant amplis poders al monarca:

• Dret de vet.
• Nomenament de ministres.
• Potestat de convocatòria, suspensió o dissolució de Corts sense comptar amb el govern.

La Monarquia era considerada la institució superior, permanent i al marge de les decisions polítiques, exercint un poder moderador sobre la vida política.

Estructura de les Corts i Confessionalitat

Les Corts eren bicamerals:

• Congrés dels Diputats: Electiu.
• Senat: Membres per dret propi o vitalici (nomenament pel Rei o el govern).

Es va declarar la confessionalitat catòlica de l’Estat, mantenint el pressupost de culte i clero. Tot i que la Constitució incloïa una àmplia declaració de drets, aquests van ser posteriorment restringits mitjançant lleis ordinàries (llibertats d'impremta, expressió, associació i reunió).

Bipartidisme i Torn Pacífic: L'Estabilitat Institucional

Cánovas del Castillo va ser el propulsor del sistema de govern basat en el Bipartidisme: l'alternança al poder del Partit Conservador i el Partit Liberal. Aquests eren els Partits Dinàstics, que reunien totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina i renunciaven als pronunciaments per accedir al govern.

El Torn Pacífic es va establir per garantir l’estabilitat institucional i posar fi a la intervenció militar en la vida política.

L’Exèrcit va esdevenir un gran pilar del règim, subordinat al poder civil i reial. La seva missió era la defensa de la seguretat i independència del país. A canvi, se li va concedir autonomia per als seus afers interns i un pressupost elevat.

La Fi dels Conflictes Bèl·lics (1876-1878)

La Guerra Carlina (1873-1876)

Entre 1873 i 1874, els carlins van obtenir victòries i avenços a Catalunya. No obstant això, el 1875, l’ofensiva de l’exèrcit liberal va provocar la derrota carlina a Catalunya, València i Aragó. La rendició total es va produir el 1876 al País Basc i Navarra.

Aquesta derrota va comportar l'abolició del règim foral, tot i que el 1878 es va establir un nou concert econòmic que atorgava una certa autonomia fiscal.

La Guerra dels Deu Anys a Cuba (1868-1878)

El conflicte va finalitzar amb la negociació de la Pau de Zanjón, que incloïa:

• Amnistia.
• Abolició de l’esclavitud (aconseguida el 1888).
• Promesa de reformes polítiques i administratives (com la representació a Corts).

L’incompliment d’aquestes promeses va portar a un nou conflicte el 1879 (la Guerra Chiquita) i, finalment, a la insurrecció de 1895.