Anàlisi de 'Les xiques de l'entresòl' d'Escalante

Resum i context de "Les xiques de l'entresòl"

Argument: Tres xiques volen canviar de parella per a ascendir socialment.

Personatges: Els personatges, amb les característiques típiques del sainet d'Escalante, són:

• Els pretendents
• La cosina
• Les xiques
• El pare
• Les parelles actuals

Temes principals a "Les xiques de l'entresòl"

• El masclisme: Relacionat amb la dona com a objecte, concretat en:
  • El culte al físic i a la joventut.
  • La subordinació a l'home.
  • Les tasques domèstiques.
  • El matrimoni i la família com a institució social.
• L'ascens social: Relacionat amb el desclassament lingüístic, el prestigi i el poder, concretat en:
  • L'exèrcit.
  • La propietat privada.
  • Els diners.
• L'ociositat burgesa: Relacionada amb la festa i la diversió, concretada en:
  • Balls.
  • Actes socials.
  • Passejos.

Caracterització dels personatges d'Escalante

Escalante caracteritza els personatges des de fora, mitjançant:

• El diàleg: De què parlen.
• Les accions: Com actuen, què fan.

Aquests personatges presenten els següents trets:

• Són personatges plans, és a dir, es defineixen amb un sol traç i les seues característiques no varien en tot el relat.
• Tendeixen a la caricatura.
• Són tipus socials molt ben caracteritzats.
• Són fàcilment reconeixibles pel públic, la qual cosa va contribuir al seu èxit comercial.

El teatre popular del segle XIX

El teatre popular del segle XIX presenta les següents característiques:

• És un teatre popular que reflecteix la societat de l'època.
• Està dirigit a les classes populars i a la petita burgesia.
• Utilitza un llenguatge popular, amb trets com col·loquialismes, castellanismes i vulgarismes.
• Té el seu origen en l'entremès, una peça curta que es representava en castellà entre els actes de les obres llargues.

Característiques del sainet d'Escalante

• Excel·lent domini de la tècnica i els recursos teatrals (economia de recursos).
• Creació de tipus molt ben caracteritzats i situacions reconeixibles, que faciliten la identificació del públic.
• Domini i deformació de la llengua popular, amb ús de col·loquialismes, castellanismes i vulgarismes.
• Caràcter satíric i còmic, que va contribuir al seu èxit comercial.
• Intenció de moralitat i crítica als personatges que volen ascendir socialment i que per això parlen castellà (concepte de "coentor" i "bufar en caldo gelat").

Normalització i normativització lingüística

Normalització

És un procés que té com a objectiu l'extensió social d'una llengua minoritzada, és a dir, recuperar els àmbits d'ús fins aleshores reservats a una altra llengua. Per a aconseguir-ho, necessita:

• Una política lingüística concretada en lleis que afavoresquen l'ús públic de la llengua en àmbits com els mitjans de comunicació, l'ensenyament, la literatura i l'administració pública.
• Una consciència lingüística per part dels parlants per a evitar l'autoodi.

Normativització

És el procés de fixació de la norma lingüística, dut a terme per especialistes, que es materialitza en eines com:

• Diccionari normatiu
• Ortografia
• Gramàtica normativa

Relació entre normalització i normativització

Ambdós processos són interdependents:

• La normativització és inútil si no s'utilitza la llengua en els àmbits d'ús per als quals s'ha creat la norma (p. ex., disposar d'una ortografia que ningú utilitza o de vocabularis especialitzats quan la llengua només s'usa col·loquialment).
• La normalització no es pot desenvolupar si no hi ha una normativa que permeta la diversificació dels àmbits d'ús (p. ex., el lèxic culte d'una altra llengua substitueix el propi o cadascú escriu la llengua com vol en els mitjans de comunicació).