Anàlisi de Vicent Andrés Estellés i Mercè Rodoreda: Poesia i Narrativa Catalana

Vicent Andrés Estellés: Poeta Apasionat

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. El situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són: l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona. En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables.

La Pàtria i la Llengua en Estellés

La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres. És un poeta de descripcions detallistes, en plena postguerra, època de misèria i repressió. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. A més, la seua poesia narra la seua vida.

Influències i Temes Personals

Fidel a les seues arrels, Estellés forjà el seu llenguatge literari basant-se en Ausiàs March, l'estil de la poesia del s.XX i la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort, està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, o bé parla amb la mateixa mort. Però al costat de l’atractiu de la mort, també sent una atracció obsessiva per l'amor, on l'expressa explícitament amb sexe i poderosos sentiments.

Mercè Rodoreda: L'Univers de l'Exili i la Feminitat

La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola.

L'Exili i el Realisme Literari

L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari; l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el de Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard.

Obres Clau i Tècniques Narratives

Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra.

Temes Recurrents en la Prosa de Rodoreda

En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les:

• Viatges i flors (1980)
• Quanta, quanta guerra... (1980)
• La mort i la primavera (1986)

Apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular.