Anàlisi de 'Un entre tants' de Vicent Andrés Estellés

Anàlisi del poema "Un entre tants"

Referents de la realitat i marc espaciotemporal

En aquest poema no trobem referències temporals ni espacials explícites. S'insisteix en la idea de la identificació del poeta amb el poble i, lògicament, atenent al seu context, s'al·ludeix a tots aquells que tenen vivències idèntiques a les seves en el mateix context: la postguerra. El poeta repeteix verbs significatius que podem relacionar amb la vivència de la postguerra i la dictadura franquista, com ara callen, esperen, preguen, gemeguen.

Aquest poema pertany a la primera part del Llibre de meravelles. S'hi presenta el protagonista com un membre anònim representant d'una col·lectivitat que espera contínuament alguna cosa i que, mentrestant, roman en silenci. Ell és un membre més entre tots aquells que comparteixen les mateixes vivències en el context de la postguerra. El podríem enquadrar dins de l'àmbit de la poesia cívica.

La temàtica cívica i altres eixos de l'obra

El poema s'inscriu en la temàtica civil, a través de la qual Estellés aporta una visió real i, moltes vegades, dura i crua de la realitat de la postguerra a València. El Llibre de meravelles és el poemari més conegut de l'autor i els seus tres àmbits temàtics principals són:

• Poesia amorosa: És idil·li, fidelitat i sentiment, però també sensualitat, erotisme i sexe, com una vivència íntima i alhora col·lectiva en un moment històric de repressió.
• Poesia cívica: Té les seves arrels a la terra pròpia, el seu lligam directe amb el poble i el seu horitzó en la pàtria. Estellés es compromet profundament amb la realitat nacional del seu país.
• Poesia quotidiana: És la plasmació hedonista dels instants feliços i de les sensacions de les petites coses, primàries i satisfactòries perquè són essencials. Però també, i sobretot, és la fixació escrita del caos dominant en un temps de crisi: la fam, el dolor, la misèria, la solitud i, de manera determinant, la pena i la mort, tant personal com col·lectiva.

La veu poètica: l'individu i la col·lectivitat

En aquest poema, la veu poètica és el jo. A través del vers «un entre tants», el poeta aconsegueix barrejar-se i fondre’s amb la col·lectivitat. Esdevé un més, comparteix vivències i sensacions amb «tants» i, en realitat, es converteix en la veu del poble.

Anàlisi de la mètrica del poema

El poema, de vint-i-un versos, alterna decasíl·labs i tetrasíl·labs. Presenta nou parells de versos organitzats en una estructura de 3+3+3. Entre cadascuna d'aquestes agrupacions, intercala la repetició en un vers sol de la frase que és, alhora, el primer hemistiqui de cada vers decasíl·lab (4+6). Aquesta frase funciona com a retronxa del segon vers de cada parell i com a tornada. A més, es tendeix a crear una rima assonant interna (ee/ae, ee/ee i ee/ae) entre els verbs de la segona part dels decasíl·labs.

Aquesta mètrica es troba a la primera part del llibre, on trobem metres variats (tetrasíl·labs, octosíl·labs i decasíl·labs). No obstant això, la forma mètrica predominant en la part central del Llibre de meravelles, i en vuit dels deu poemes seleccionats, és l'alexandrí (6+6), un metre culte amb el qual Estellés testimoniava el present. També trobem l'octosíl·lab en poemes com «Assumiràs la veu d’un poble», de l'última part del llibre.

Figures retòriques i estil d'Estellés

El poema s'articula amb un seguit de paral·lelismes, acompanyats d'una isotopia sintàctica: «Un entre tants com esperen» + verb en present d'indicatiu. L'estructura (versos de 10 i 4 síl·labes) recorda una lletania, una súplica amb invocacions breus respostes amb una tornada. En aquest sentit, «un entre tants» equivaldria a l'«ora pro nobis» (resa per nosaltres). És una variació de la construcció discursiva de la postguerra franquista, però desproveïda del rerefons religiós i orientada a la presa de consciència del jo poètic com a membre del col·lectiu.

En el Llibre de meravelles són habituals diversos recursos formals que Estellés domina a la perfecció:

• La metàfora
• L'al·literació
• La comparació
• L'anàfora
• El joc d'imatges
• L'enumeració
• L'encavalcament
• La hipèrbole
• L'adjectivació (geminada, anteposada i postposada: llarg clamor unànime, assaonades rodonors benignes...)
• La paradoxa
• La sinestèsia
• El polisíndeton
• Les citacions

Estellés escriu una poesia amb un estil molt expressiu, basat en la fusió de diversos registres, amb un predomini de la llengua col·loquial i referències directes a les petites coses quotidianes, així com a les desgràcies, als secrets prohibits, a la vida i a la mort. La seva llengua poètica és pròxima als lectors, entenedora i directa, i alterna un llenguatge líric amb un altre de més narratiu.