Anàlisi de 'La Vicaria' de Fortuny i 'Le Déjeuner sur l'herbe' de Manet

La Vicaria

Títol: La Vicaria; Autor: Marià Fortuny i Marsal; Cronologia: 1867-1870; Estil: Realisme; Tècnica: Oli; Suport: Taula (60x94cm); Localització actual: Museu d'Art Modern, Barcelona; Tema: Representa la signatura d'un contracte matrimonial a les oficines eclesiàstiques.

Elements plàstics: La pinzellada de Fortuny destaca per la llibertat i pel preciosisme. El color és desbordant en vitalitat i riquesa, hi predominen les tonalitats càlides per damunt de les fredes. La llum es reparteix homogèniament per tota la superfície del quadre.

Composició: Les figures estan disposades de manera asimètrica, hi ha una concentració de personatges a la dreta. L'acció, la signatura del nuvi sota l'atenta mirada del vicari i del testimoni, transcorre desplaçada cap a l'esquerra del centre del quadre. Els convidats semblen més interessats a parlar entre ells que en l'esdeveniment. El fet que no s'observi a l'esquerra cap paret que delimiti la sala impedeix de fer-se una idea real de les seves dimensions. La verticalitat de la majoria dels assistents, del respatller de la cadira, del llum que penja del sostre i del quadre en un cantó de la paret predomina per damunt de l'horitzontalitat de la taula i dels bancs. A la dreta hi ha un grapat de personatges que semblen esperar el torn. La catifa groguenca contrasta amb el terra més marró de la resta de la sala i serveix d'element distintiu entre ambdós grups. La presència d'una de les dames en un racó de l'estora podria simbolitzar una certa condescendència cap als menys afortunats.

Estil: Combinà una tècnica virtuosa amb temes anecdòtics i jovials, lluny de tota crítica social. Per aquest motiu, malgrat enquadrar-lo dins del realisme, se l'ha considerat un membre de la pintura preciosista. La crítica de l'època arribà a relacionar-lo, per la llum i el cromatisme dels seus quadres, amb els impressionistes, però l'ús del clarobscur l'allunyava d'aquesta concepció. De manera semblant a Delacroix, un viatge al nord d'Àfrica per tal de pintar un quadre per a la Diputació de Barcelona, inspirat en la guerra entre Espanya i el Marroc, representà una revelació per a Fortuny per la llum, l'orgia de color i els temes pintorescos. En la seva estada al Prado, copià i estudià els venecians, El Greco, Velázquez i Goya, i en fou un continuador per la seva sensibilitat colorista, la seva passió per la llum i l'ús de la tècnica de la taca aïllada. La gran acceptació de les seves obres i el renom de Fortuny queden demostrats pel fet que a Roma, en vida de l'artista, hi hagués nombroses falsificacions amb el seu nom.

Contingut: La Vicaria és un quadre costumista inspirat en els tràmits burocràtics que el mateix Fortuny va haver de fer per casar-se amb Cecilia Madrazo, filla del pintor Federico de Madrazo. La raó de ser de La Vicaria cal cercar-la en la pintura del seu temps; aquesta mostrava ja poca predisposició per la grandiloqüència i, com a conseqüència, s'abocà a la tècnica detallada i pacient dels quadres de mesures més reduïdes. Imposà la moda dels tableautins, pintures de gabinet de dimensions petites. Un altre motiu del canvi fou l'aparició de la burgesia com a nou client dels artistes. Per La Vicaria van arribar a pagar-se 70.000 francs, més de 140.000 pessetes de l'època.

Funció: La seva destinació havia de ser la llar d'algun personatge adinerat que desitgés decorar alguna estança amb una obra de tema costumista i amable com aquesta.

Le Déjeuner sur l'herbe

Títol: Le Déjeuner sur l'herbe; Autor: Édouard Manet; Cronologia: 1863; Estil: Impressionisme; Tècnica: Oli; Suport: Tela (2,08x2,64m); Localització actual: Museu d'Orsay, París; Tema: Una dona completament nua, acompanyada de dos homes vestits, probablement artistes, seuen a la gespa.

Elements plàstics: Els verds, predominants en el conjunt de l'obra, envolten els negres, blancs, ocres i blaus morats dels personatges i els seus vestits. La combinació de les diverses tonalitats verdoses del quadre proporciona la sensació de transparència a l'aigua del rierol. Les figures estan dibuixades sense les línies dels contorns. La llum es fon en els colors. Les ombres són simples taques de color juxtaposades a les altres.

Composició: Tres figures humanes ocupen l'espai central de l'obra: una dona completament nua i dos homes vestits. Els dos personatges de l'esquerra giren el rostre vers l'espectador, encara que solament ella busca la mirada d'aquest; el seu company té un aspecte distret. L'altre home està retratat amb el braç dret alçat i un gest de la mà que indica que ha pres la paraula. Més al fons es veu, en un rierol, una altra dona refrescant-se i una barca. A la banda esquerra inferior hi ha un cistell amb fruites i els vestits d'elles. Tota l'escena està envoltada d'arbres.

Estil: Malgrat que Manet no va accedir mai a formar part del grup dels impressionistes, aquests el consideraren el seu guia i establiren Le Déjeuner sur l'herbe com un model per imitar. El trencament amb l'art de l'època i un estil pictòric ple de força féu que els impressionistes el consideressin el cap de l'avantguarda artística de París. La influència d'aquests es féu notar: la passió per pintar a l'aire lliure i els estudis sobre la llum. Un art de colors plans i simples que influí en Manet. Le Déjeuner sur l'herbe inspirà molts artistes, com Picasso.

Contingut: “Una dona ordinària, llicenciosa i completament nua descansa sense cap tipus de vergonya entre dos dandis vestits de dalt a baix”. Així descrivia l'obra un crític de l'època, ja que no va tenir una acollida gaire bona. No tant per la nuesa de la noia, sinó pels colors plans, la renúncia a utilitzar el clarobscur i el fet que les figures no semblessin mantenir cap relació entre elles. Manet tenia per costum inspirar-se en obres d'altres pintors. En aquest cas les fonts foren El concert campestre de Ticià i El judici de Paris, de Rafael. En aquesta tela l'artista francès féu posar en idèntica actitud que els joves de Ticià, però a la moda de l'època. Els models retratats en primer pla són el seu germà, l'escultor holandès Ferdinand Leenhoff, i la seva model favorita, Victorine Meurent. No fou acceptat per ser exposat al Saló oficial del 1863.

Funció: La intenció de Manet en pintar el quadre era aconseguir exposar-lo al Saló, que era la millor manera d'atreure els possibles clients abans que fossin habituals els marxants d'art.