Anàlisi de La Vicaria de Fortuny al MNAC
Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,52 KB
La Vicaria de Marià Fortuny
- Nom:
- La Vicaria
- Autor:
- Marià Fortuny i Marsal
- Cronologia:
- 1867-1870
- Tècnica:
- Oli sobre fusta
- Estil:
- Realista i preciosista
- Tema:
- Escena costumista o de gènere
- Localització:
- MNAC (Barcelona)
Context Històric de La Vicaria
A l’Europa del segle XIX, la burgesia consolida el seu poder i demana governs constitucionals i representatius, mentre els camperols i obrers, empobrits pels excessos del capitalisme, s’apleguen al voltant del socialisme i l’anarquisme. Els avenços científics i tecnològics es multipliquen. Es desenvolupa la filosofia Positivista d’August Comte, que només accepta l’experiència i l’observació com a mitjà de coneixement. Una nova visió que cerca l’objectivitat, anomenada Realisme, desplaça l’estètica romàntica. És l’època convulsa de les grans revolucions burgeses i la industrialització.
L’Espanya decimonònica es caracteritza pels continus enfrontaments entre les dues espanyes, la tradicionalista i la reformista, que radicalitzen les seves posicions i donen lloc a les successives guerres carlistes. Es perden també les colònies americanes. Per tot això, Espanya no experimenta el ràpid creixement econòmic i industrial que té lloc a la resta d’Europa. Catalunya, lloc d’origen de Marià Fortuny, viu una major expansió industrial que la resta d’Espanya, a través de la indústria tèxtil.
Anàlisi Formal de l'Obra
Estil: Realisme i Preciosisme
Amb aquesta nova sensibilitat analítica envers la realitat, sorgeix a França el Realisme com a moviment artístic. Daumier, Courbet i Millet seran els pintors més significatius d’aquest corrent, mentre que a la literatura destaca el naturalisme de Zola. Els artistes rebutgen tota idealització i mostren la realitat tal com és, posant especial atenció en temes contemporanis, per vulgars o quotidians que siguin, protagonitzats per personatges corrents i classes desfavorides, amb més o menys marcada voluntat de denúncia. En tot cas, els artistes trenquen amb la grandiloqüència de la pintura d'arrel neoclàssica amb els seus grans quadres històrics, emfàtics i teatrals.
A Espanya, el realisme es tempera amb components anecdòtics i pintorescos, allunyats de tot contingut social reivindicatiu. És el cas de Fortuny, que destaca per la seva tècnica virtuosa i preciosista, atenta als detalls, que concilia la precisió de dibuix acadèmica amb la llibertat de pinzellada de la tradició barroca espanyola i de Goya.
Elements Tècnics: Oli sobre Fusta
Es tracta d’una pintura a l’oli sobre fusta, que és un procediment gras que utilitza com a aglutinant l’oli de llinosa i l’essència de trementina com a diluent. En assecar-se per oxidació, es forma una pel·lícula elàstica i resistent. Al contrari de l’aquarel·la, la pintura a l’oli és més pastosa i cobrent, i tarda a assecar-se, la qual cosa permet fer correccions i esfumats. Amb més diluent, admet també les veladures. Se sol protegir amb un vernís.
Elements Pictòrics: Pinzellada i Color
La pinzellada de Fortuny destaca per la llibertat i pel preciosisme. El color és desbordant en vitalitat i riquesa. Hi predominen les tonalitats càlides, sobretot al primer terme, tractat amb tota nitidesa i profusió de detalls, sense establir jerarquies evidents.
La llum es reparteix homogèniament per tota la superfície del quadre on apareixen els personatges. Només l’últim pla queda a les fosques i amb tonalitats més fredes, tot destacant els primers plans. És un fons neutre on s’observen unes poques formes desdibuixades. Tot i així, no és potser gaire escaient parlar de perspectiva aèria perquè dels quatre plans frontals de profunditat que es poden determinar, els tres primers (braser i gitanos, cos central amb la resta de personatges i, finalment, reixat) reben un mateix tractament. L’últim pla no ens mostra cap paisatge ni espai definit, sinó que és essencialment neutre.
Composició: Format i Plans
El format marcadament rectangular i horitzontal, tot i ser de petites dimensions, expressa adequadament l’amplitud de l’espai representat, més gran que el propi format del quadre, ja que la paret de l’esquerra no s’observa. Predominen les horitzontals i verticals.