Anàlisi de les Transformacions Artístiques i Històriques del Segle XIX

12. La segona meitat del segle XIX es caracteritza per una unificació italiana, un reordenament de grans imperis, la tercera república a França i la consolidació dels Estats Units. A Espanya, la política es veu alterada per la revolució de 1868, la proclamació de la primera república, la restauració monàrquica i les successives pèrdues colonials. Això se suma a la burgesia com a gran consumidora d'activitats culturals, la mecanització de l'art i una nova forma de relació entre l'artista i el client. L'art és igual a bellesa i és una sèrie de moviments que van esdevenir els germes de les avantguardes. El centre artístic més important és París.

11. La revolució francesa (triomf de la burgesia i fi de l'antic règim) i la revolució industrial (aparició de la nova figura proletària i capgirament de les figures) són un procés de transformació política, econòmica i social. Amb la fi de l'antic règim, sorgí en molts llocs d'Europa i colònies americanes una consciència nacional que crea nous estats. La consolidació burgesa i el procés industrial fan que la població augmenti. Factors del creixement demogràfic: retrocés de la mortalitat, augment de la producció d'aliments, processos d'higiene i medicina, i noves doctrines socials.

El jurament dels Horacis: Autor: Jacques-Louis David, Tècnica: oli sobre tela, Localització: Museu del Louvre. Descripció formal: David planteja un gran equilibri, mostra una perfecta integració de les figures dins de l’espai arquitectònic i assigna a cada figura de les tres arcades del fons: la claretat explosiva. Mostra un estil depurat i subordina el color al dibuix, un perfecte modelat anatòmic. Pel que fa al cromatisme, hi predominen tonalitats grises, ocres i vermelles. Els colors foscos són utilitzats per als fons, i els clars, per a les figures. El vermell és utilitzat en les tres parts que es divideix el quadre. L’escena està impregnada per una llum tenue que entra des de l’esquerra sense que hi hagi cap focus lumínic visible. Temàtica: El pintor plasma l’autosacrifici, l’honor i la lleialtat en actituds dels Horacis. Evoca el moment en què els tres germans Horacis juren davant del seu pare que combatran fins a la mort contra els germans Curiacis per decidir quin bàndol serà el vencedor de la guerra pel control de la Itàlia central. En un segon pla hi surten: Camil·la, una de les germanes Horacis, i al fons la mare amb els dos fills de Sabina. Totes en una actitud de lamentació i desolació.

La mort de Marat: Autor: Jacques-Louis David, Cronologia: 1793, Tècnica: oli sobre tela, Localització: Musée d'Orsay (Brussel·les). Descripció formal: En aquesta escena es veu el cos de Marat després que Corday l’hagi assassinat. La composició és en diagonal, i la làpida dominada per una gamma de colors freds amb la paret de to més clar. El cos emergeix de la foscor com un bust clàssic, amb un gest propi d’un cristià agonitzant. Té el cap amb una espècie de turbant i el braç que li penja fora de la banyera encara aguanta la ploma de la mà. Damunt la caixa de fusta hi ha la carta que ha servit com a engany. L'escena és simple gràcies a l’austeritat de l’habitació. Hi domina el dibuix. Temàtica: Va ser un metge i escriptor del periòdic radical. Va donar suport als jacobins amb els seus articles. Va morir apunyalat mentre escrivia a la banyera. Corday, partidària dels girondins, el va assassinar amb l’objectiu de salvar França del terror, així es va convertir en un màrtir de la revolució.

El 3 de maig a Madrid: DF: La composició s’articula en dos grups: a l’esquerra, una filera de persones que han estat executades, són executades o ho seran; a la dreta, l’escamot de soldats alienats en diagonal, sense ensenyar la cara. La llum de l’esquerra deixa a la penombra els soldats i es converteix en el focus central de l’obra i al seu voltant s’hi distribueixen la resta de figures. Goya mostra l’expressivitat dels personatges a partir d’escorços violents i amb una encertada descripció de les seves actituds: por, terror, resignació. Els soldats francesos, contràriament, semblen automats, figures no humanes que representen màquines de matar. I es vincula a la iconografia tradicional del martiri en la pintura espanyola. La gamma cromàtica és molt reduïda i les pinzellades llargues i obertes potencien el dramatisme. Temàtica: Genera l’anomenada pintura històrica, la qual narra esdeveniments reals. L’acció està situada a la muntanya del Príncep Pío, l’arquitectura de la qual es dibuixa al fons de la composició. La inclusió d’una dona i d’un frare a l’escena, perquè les dones s’havien unit a la lluita i també van ser víctimes de la repressió. La figura de l’home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús, mentre que els colors groc i blanc, divises heràldiques del papa, simbolitzen l’església, i la llum és una metàfora de l’assistència divina als condemnats a mort.

Saturn devora el seu fill: Autor: Goya, Cronologia: 1820-1823, Tècnica: mixta, Localització: Museu del Prado. Descripció formal: És una de les pintures negres més esgarrifoses i tràgiques. Es tracta d’una pintura molt simple, en què destaca l’intens expressionisme del cap de Saturn. Un espai totalment fosc envolta la figura de déu i en ressalta la deformitat. Denota una forta violència apreciable en el cos mutilat i sagnant del fill, víctima del canibalisme. La tenebrositat de la pintura, en tons foscos. Les pinzellades, lliures i vigoroses. Les pintures negres les va fer directament damunt la paret seca. Temàtica: Del temps Cronos/Saturn esquinça el cos d’un dels seus fills per tal que ni aquest ni cap més no el pugui destronar. Però Júpiter, amb l’ajuda de la seva mare Rea, va aconseguir escapar-se del ritual antropofàgic del seu pare i més tard va posar fi a la seva tirania i es va convertir en el principal déu de la mitologia, pare dels déus i dels homes. El tema de Saturn està relacionat amb la destrucció. No només fa al·lusió al déu Saturn com a immutable regidor del temps, sinó que també està considerat com el patró dels septuagenaris, com ho era Goya.

Torre Eiffel: DF: Estructura metàl·lica realitzada amb més de 18.000 peces de ferro. La forma piramidal, separades per tres plataformes, potencia la sensació de verticalitat del monument. Planta quadrada la formen quatre grans pilars inclinats que descansen sobre vuit gats hidràulics, units mitjançant quatre arcs. Quatre potes de 115 m on se situa la segona plataforma. Més amunt els pilars es troben i arriben fins a un mirador de 274 m d’altura. A l’interior de la torre hi ha escales i ascensors. Entorn i integració urbanística: La Torre Eiffel és el monument més alt de París i es veu des de qualsevol punt de la ciutat. A prop del riu, a l’ampli parc dels Champs de Mars.

Sagrada Família: Edifici: Temple expiatori de la Sagrada Família, Autor: Gaudí, Cronologia: 1882 (en construcció), Localització: Barcelona. Descripció formal: Quan a Gaudí li van encarregar l’obra ja s’havia iniciat la construcció del temple. En estil gòtic, en primer lloc en la transformació de la cripta: hi va introduir el seu llenguatge naturalista als capitells. La planta del temple és de creu llatina amb cinc naus, amb deambulatori, absis polilobulat i altar sobre l’espai de la cripta. La cobertura utilitza la tècnica de la volta catalana i descarrega sobre 36 columnes inclinades. Funció, contingut i significat: La idea inicial era construir un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. El temple conté un programa iconogràfic molt ampli, on destaquen, de manera molt especial, les quatre façanes citades.

Sol ixent. Impressió: DF: Captació directa dels diferents elements naturals. Pinzellades brillants i dinàmiques. Pel que fa als colors, hi domina el to blau grisenc de la tenue boirina. Paral·lelament, contrasta el to ataronjat del sol i el seu reflex lumínic. Sobre el fons nebulós, on amb prou feines s’intueixen els pals dels grans vaixells mercants i xemeneies de les fàbriques del port, el sol, representat per una petita rodona ataronjada, s’obre pas i il·lumina les tranquil·les aigües marines. Temàtica: Sol ixent. Impressió mostra una vista plàcida del port de Le Havre. El pintor recorre a un dels temes més preferits d’aquella època: la plasmació dels reflexos de la llum sobre l’aigua. La voluntat de captar la presència i la influència de l’atmosfera en la natura.