Anàlisi semiòtica i vital de Sebastião Salgado

Fonaments de la semiòtica i l'origen del fotògraf

La semiòtica és la ciència dels signes que se’ns comuniquen mitjançant senyals interpretats per algú. L’estudi dels signes és el nucli central de la comunicació. Està vinculada amb la lògica, la retòrica i la significació. Peirce descriu el triangle semiòtic en tres parts: interpretant, objecte i signe (símbol, indici o icona). En aquest cas, al principi del documental es presenta la paraula “fotògraf”. A través de la semiosi, s'ha permès que el flux comunicatiu passi d’un individu a un altre donant diverses significacions. Encara que, com bé diu Peirce, l’ésser humà fa la paraula i no significa res que no hagi volgut que signifiqui. Però en aquest cas, van als orígens de la paraula: en grec, photo significa «llum» i graphie «dibuixar». Per tant, és aquell que dibuixa la llum.

Les etapes vitals segons Erikson i Simone Weil

En primer lloc, ens centrarem en la vida de Sebastião. El seu pare i la seva mare van cuidar d’ell, i va ser el pare el responsable que estudiés, fet que li va servir de molt, com ell mateix reconeix durant el documental. Des del punt de vista de les etapes psicosexuals d’Erikson, ens centrem, sobretot, a partir de la genialitat (17-24): en Sebastião es muda per seguir estudiant i coneix l'amor de la seva vida, amb qui acaba tenint fills. Després passa a la procreativitat (25-60), etapa en la qual descobreix el seu servei a la societat. Després de ser durant anys un economista, decideix deixar-ho tot i dedicar-se plenament a la fotografia juntament amb la seva dona. Aquest acte de valentia, de sentir-se lliure i elegir —en aquest cas el seu destí— forma part d’una de les característiques indispensables de l’ànima per a Simone Weil.

La maduresa i el retorn a la natura

En l’última etapa, la generalització de modes sexuals (+60), entén que tot el que ha viscut ha tingut sentit. Després de passar per dificultats, pel disgust i, fins i tot, d'arribar a perdre l’esperança en l'espècie humana, acaba entenent la vida a través del seu segon reportatge relacionat amb els animals. També destaca el fet de tornar a plantar tot el bosc que envoltava el lloc on ell vivia. Tota la seva vida l'ha portat a aconseguir saviesa i a entendre el seu sentit en la vida.

La mirada de Gadamer: Poder, art i realitat

En les primeres imatges del documental veiem un grup de persones de tot tipus: pagesos, intel·lectuals… Poden semblar esclaus, però l'única esclavitud que hi havia era l'avarícia de ser ric. En el documental s’utilitza el mateix exemple que Gadamer quan parla que l’home busca el poder: la metàfora de la Torre de Babel.

Cal destacar, també, el pensament de Gadamer sobre el fet que la realitat es fa més comprensible amb diversos punts de vista i disciplines. En aquest cas, en Sebastião ha optat per demostrar-la a través de la disciplina de la fotografia, l’art, i ho aconsegueix dur a terme a través de les bones intencions cap als altres, l'interès i el respecte mitjançant el silenci. I, per últim, la importància que li dona a analitzar l’entorn de l’individu per comprendre qualsevol fenomen. És per això que vivia amb ells com si fos un més, cosa que li permet descobrir que un dels majors casos de misèria absoluta es devia a problemes de repartiment i no a catàstrofes naturals.

El diàleg i la comunicació segons David Bohm

En aquesta peça audiovisual, l’individu té l'objectiu de comunicar. Per això, podem relacionar alguns aspectes amb Bohm. En Sebastião es presenta com una persona interessada a buscar la veritat de les coses; aquesta és una de les característiques principals del diàleg: dir la veritat i ser coherent. Per fer-ho, utilitza dos dels recursos de comunicació:

• En primer lloc, s’introdueix en tribus i es relaciona amb aquelles persones, formant part del mateix entorn i escoltant (fent silenci); d’aquesta manera és capaç d’intercanviar punts de vista i dialogar.
• En segon lloc, intercanvia dades per poder comparar i informar, ja que, com diu ell, es mor de ganes d’ensenyar-ho als altres.

En Sebastião també es troba en situacions de violència; segons Bohm, ni la violència ni l’agressivitat són actes de comunicació. Ell considera que l'home no neix violent, sinó que s'aprèn. Això coincideix amb un dels temors d'en Sebastião després de veure que molts nens i famílies han viscut la violència, i li disgusta veure fins a quin punt pot ser contagiós.