Anàlisi de la Poesia Carneriana: Jo Líric, Paisatge i Postsimbolisme

El Paisatge i el Jo Líric

El llibre introdueix nous elements, especialment el to meditatiu i la incursió del jo líric en un paisatge especialment apte, pel seu caràcter acollidor, per a la meditació tranquil·la. És un paisatge acollidor perquè respon a l’estat d’ànim del jo líric. No hi ha una pura subjectivitat, i és per això que el jo líric del poeta és també una intel·lectualització de la primera persona.

La perspectiva del jo líric continua existint i ofereix les principals pautes per a la complementarietat d’ambdues línies poètiques. És un jo líric autònom, però sovint més subjectiu, més proper a les inquietuds del poeta.

La nit representa l’entrada a un espai màgic, en un marc poètic, i facilita una nova percepció que és vàlida per a la creació. Gràcies als elements paisatgístics, es proposa una lectura existencial profunda des de la simplicitat formal del poema. Fa servir paisatges de la tardor, primavera, etc., per així marcar els anys i èpoques de les persones, sempre amb el paisatge com a pretext. Sempre des de la perspectiva d’un jo poètic que es mira el món de forma pausada i assenyada.

Postsimbolisme com a Superació del Noucentisme

Des d’un punt de vista literari, el que hi ha és un nivell de progressió suficientment desenvolupat per acabar d’endinsar-se en un corrent que la poesia carneriana ja prefigura quan el Noucentisme encara és vigent: l’aproximació al postsimbolisme. Les traces d’aquesta aproximació són diverses:

1. La preocupació per la condició de l’home.
2. La recerca de solucions a aquesta mena de preocupacions, que poden ser purament humanes o transcendents.

Carner connecta amb el postsimbolisme per diversos aspectes, però manté sempre les seves peculiaritats. S’insinua així l’existència de dos camins en la poesia carneriana durant aquesta nova etapa:

• El primer camí: Ens apropa a una poesia que tendeix a l’abstracció, que dóna preferència al rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que, en tot cas, arriba a la imatge com a forma d’il·lustració d’aquesta conceptualització prioritària. Aquesta via conduirà fins a Nabí, un punt culminant de l’aproximació de Carner als cànons del postsimbolisme.
• El segon camí: És el que parteix de la imatge externa i no de l’abstracció: els poemes de fixació lírica d’una determinada escena, en els quals la reflexió també pot aparèixer-hi, però només implícitament o com a conseqüència d’aquesta mirada al món exterior.

L'Abstracció Sentimental i el Lirisme dels Objectes

Els poemes més interessants del volum són els que apunten a tocs de lirisme concisos mitjançant composicions breus que pretenen extreure la poeticitat de tot allò que envolta l’ull observador del poeta o que afecta el seu estat anímic. La capacitat sintètica fa que la suggestió desitjada guanyi força lírica.

Quasi sempre des d’una tonalitat elegíaca, però amb la serenor horaciana de fons que prové de la sensació de calma i tranquil·litat d’un paisatge també ara humanitzat. Se suggereix, doncs, una harmonia que no prové tant de la natura en si i de la seva capacitat d’impressionar qui l’observa, com de l’habilitat del poeta per saber donar els tocs necessaris per mesurar les sensacions que vol transmetre.

El poeta, embadalit davant d’un determinat pretext, ha de saber poetitzar plàcidament aquesta sensació de manera que el lector quedi igualment enlluernat, però no tant pel pretext en si com per la poetització que se n’ha fet. Augmenta també l’evocació i la simbolització, així com la força simbòlica d’alguns dels seus objectes poètics.