Anàlisi de poemes medievals catalans

Colguen les gents

El poema que comentarem a continuació es titula: “Colguen les gents” i va ser escrit per Ausiàs March, al segle XV.

L'escriptor de l'obra, va ser un poeta i cavaller de l'època medieval fill de la noblesa valenciana, va néixer a Gandia, l'any 1397. A més a més, és conegut, per ser el primer dels escriptors en usar el català en les seves obres. Va escriure un total de 128 poemes els quals es troben classificats en quatre grups: cants d'amor, cants de mort, cants morals i cant espiritual. Colguen les gents ab alegries festes és el poema número XVIII, dins els cants d'amor.

En aquesta obra considerem una influència amb la lírica trobadoresca, en el fet de dedicar els seus poemes a una dóna, però la narrativa d'Ausiàs March va suposar una gran modernització pel que fa als temes tractats, sobretot dels temes amorosos, i l'ús de la poesia personal i filosòfica, d'aquesta manera es va allunyar de la cultura de tradició feudal. Aquest poema en qüestió, pertany al cicle Llir entre cards, tal com podem comprovar, si ens fixem en la tornada d'aquesta obra.

Aquest poema està format per 6 estrofes de 8 versos decasíl·labs tradicionals. Està dividit en 5 cobles més una tornada, aquesta última de 4 versos. Per tant, podem dir que és d'art major. L'esquema que té aquesta obra és en creu creuada, amb una rima consonant. Hi ha, també, una alternança entre versos masculins i femenins.

El tema que tracta l'obra és el desig de morir de l'autor per la manca d'amor, ja que sent un amor cap a una dama que no el correspon. Ho podem veure en totes quatre parts de l'obra.

En la primera d'elles (1-12), Ausiàs March, fa una descripció de les festes alegres de l'època amb la contraposició dels seus sentiments, pel fet que està patint d'amor. En la segona (13-24) compara els seus sentiments amb els d'altres personatges, perquè sent un dolor que mai serà curat. En la tercera de les parts (25-40) l'escriptor explica els seus dos punts de vista, el desig de morir perquè d'aquesta manera el seu dolor desaparegui, i per contrari, la negació a morir pel simple fet que no podia veure la seva enamorada. Per acabar, en la tornada (41-44) trobem el desig de fer sentir culpable la seva enamorada. Ausiàs ens transmet la seva esperança per fer que la seva enamorada se'n penedeixi de no haver estat al seu costat.

El text comentat té un seguit de recursos literaris importants. Per començar, descobrim una antítesi en la primera estrofa, on hi hauria una contradicció amb els quatre primers versos, pel fet de parlar-nos de festes i en els següents versos parlar d'ànimes en pena. Seguidament, hi apareix una comparació en el vers divuit. Ausiàs utilitza un dels titans de la mitologia, per a recalcar el seu dolor. En el vers vint-i-unè hi apareix una metàfora. L'escriptor ens explica que té un corc dins del seu cos que li rosega el cor. D'aquesta manera li dóna èmfasi en el dolor que sent per aquest amor no correspost. Finalment, en el vers vint-i-cinc, trobem una hipèrbole, on exagera el fet que l'únic que el farà tenir por a la mort és no tornar a veure la seva estimada. Ell prefereix morir i rebre un acte d'estimació per part de l'amada, que serien les seves llàgrimes, que estar viu i no rebre'n cap.

En conclusió, Ausiàs March, deixa molt clars els seus sentiments i el seu dolor respecte a la negació de la seva estimada mostrant la poesia molt personal, i fent ús de les figures filosòfiques. Malgrat que i les seves exageracions March sap com transmetre el dolor d'un amor no correspost. Fent un gran ús de les figures retòriques, aconsegueix posar-nos en una posició força empàtica, i d'aquesta manera el podem arribar a entendre'l. Actualment, però, el fet de sentir-se identificat amb el contingut del poema és complicat. Les èpoques han canviat i el mal d'amor actual, ja no és comparable amb el del segle 15.

A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

El poema comentat a continuació es titula "A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil". Aquest poema va ser escrit per Francesc Vicent Garcia, també conegut com al Rector de Vallfogona.

L'escriptor de l'obra va néixer a Tortosa, on va passar tota la seva infància. És, actualment, considerat el primer gran escriptor de la literatura catalana barroca. El poema a comentar va ser escrit al segle XVII en una època en què la literatura catalana es troba en un període de decadència, hi ha una baixa producció en la literatura i una gran influència del barroc espanyol. El que va fer que les obres de Francesc Vicent Garcia tinguessin un notable grau de castellanització. Sent influenciat per autors com Quevedo.

El poema "A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil" és un dels molts sonets amorosos redactats per Vicent Garcia. Aquest en qüestió es localitza dins l'obra "La armonia del Parnàs" publicada l'any 1703, un cop l'autor ja era mort. Es considera un poema de gènere líric, ja que l'autor expressa els seus sentiments.

La peça en si, és un sonet compost per dos quartets i dos tercets. Té un total de 14 versos decasíl·labs femenins, d'art major, amb rima consonant: ABBA en els quartets i CDE en els tercets. En ell veiem com Francesc Vicent Garcia trenca amb el tòpic de la dona ideal, o el lopus amoenus, del renaixement.

En el poema l'autor descriu la dama per la qual està enamorat i ens transmet el desig que ella es fixi en ell. Aquesta obra la podem dividir en dues parts, els quartets, que ens descriuen a la dama i ens expliquen el contrast entre els seus cabells negres i la seva pell blanca, i els tercets, en els que l'autor utilitza el jo poètic per a descriure com observa la dama i tot el que sent en veure-la. En la primera part, en els versos com "sos finíssima atzabeja" i "la pura neu" l'autor fa referència al físic de la seva amada, que té el cabell fosc i la pell blanca. En la segona part, en canvi, versos com "atònit" o "el cor, enamorat, se m'alterava" fan referència als sentiments de l'autor cap a la dama.

Pel que fa als recursos literaris, ens trobem davant d'un poema amb una gran quantitat de figures retòriques, característiques del moviment literari en què se situa l'obra. En la primera i segona estrofa, i en l'últim vers, hi ha diversos hipèrbatons. En el segon vers, hi detectem una metàfora "sos cabells finíssima atzabeja", aquesta l'autor pretén donar èmfasi a l'obscuritat dels cabells de la dama dient que són atzabeja (un tipus de mineral de color negre). Hi trobem també un epítet "aquestos dos contraris mantenien" que explica la lluita entre el color blanc de la seva pell i el negre dels seus cabells. Una altra figura retòrica que percebem en el poema comentat és una personificació. La localitzem en el segon vers, i personifica el color or referint-se als cabells rossos de les dones que es descrivien en aquella època. Per acabar, trobem una al·literació "com la mà com lo marfil blanqueja", amb la qual es fa referència al moviment en pentinar-se.

En conclusió, podem extreure que aquest poema forma part del culteranisme barroc per la seva temàtica amorosa i les figures retòriques que s'utilitzen, que són característiques de l'època, sobretot l'hipèrbaton.

D'altra banda, el poema és realment interessant per com Francesc Vicent Garcia descriu la dama de la qual està enamorat. Mostra una importància en els colors, ja que el contrast és un signe propi de l'època del barroc. La descripció, també, trenca amb un seguit de tòpics renaixentistes que enriqueixen i donen personalitat a la poesia de l'autor.

Cançoneta leu e plana

Guillem de Berguedà

El poema que comentarem a continuació es titula "Cançoneta leu e plana" escrit per Guillem de Berguedà als voltants de l'any 1196.

Guillem de Berguedà va ser un senyor feudal del segle XII, que com molts d'altres, al llarg de la seva vida, es va enfrontar amb diversos dels seus veïns. Guillem de Berguedà va viure a l'edat mitjana, que es caracteritza per ser l'època dels trobadors, aquells qui creaven les composicions musicals i literàries, escrites en occità.

Aquest poema és un sirventès personal i tracta sobre la crítica que fa Guillem de Berguedà sobre el Marquès de Mataplana. Està compost per cinc versos d'art menor, heptasíl·labs i dos versos, també heptasíl·labs que fan la funció de tornada. La rima és consonant en tot el poema, seguint la forma "aabab" i alternant versos masculins amb versos femenins.

El tema del poema es pot dividir en dos grans blocs. La primera cobla serveix d'introducció al tema maliciós del sirventès amb el contrast de versos com "cançoneta leu e plana" amb fortes acusacions com traïdor i obès. Les últimes quatre cobles, també, humilien i insulten al senyor de Mataplana.

La segona part, es pot dividir a la vegada en dues parts més, la segona i tercera cobla que es centren en defectes físics, com la falta de dents o l'obesitat, amb la quarta i cinquena que tracten temes de moralitat, com l'homosexualitat a l'època medieval. Cal afegir, que el poema té una estructura lineal.

Pel que fa a figures retòriques, Guillem de Berguedà no feia massa ús de la retòrica en les seves composicions, pels atacs que llençava en ells. En aquest poema, però, trobem alguna figura col·locada intel·ligentment. En el primer i segon vers del poema descobrim una sinestèsia, en els adjectius lleu i plana, lleugereta i sense ufana, s'oposen als adjectius que trobem en el quart i cinquè vers com: traïdor, d'engany i obès. Aquest contrast ens fa adonar de la malícia del poema. A la tercera cobla, hi trobem una metàfora i una comparació als versos quinze i setze respectivament "el braç no us val una figa, sembla un cabiró de biga" i una hipèrbole al vers divuit, "caldrien fregues d'ortiga que el nervi us deixessin tes". Amb aquests recursos, i amb el paral·lelisme que considerem a la tornada en cada una de les cinc cobles, guillem de Berguedà deixa clar l'aspecte físic de Ponç. Sobra

En conclusió, aquest poema és un bon representant de la poesia trobadoresca. L'autor fa ús del sirventès per a criticar al Ponç de Mataplana, deixant clar a partir de diversos recursos, que no era un home molt agraciat al que tingués un gran amor.