Anàlisi de La plaça del Diamant i el Diccionari per a ociosos

Anàlisi de La plaça del Diamant (Mercè Rodoreda)

Personatges principals

Natalia (Colometa): Protagonista i narradora

És la protagonista i la narradora. Ella mateixa narra tota la història des d'un present no determinat. Al principi de la novel·la, la Natàlia és una noia jove i soltera, òrfena de mare, que viu amb el seu pare i la seva madrastra. La narració explica aproximadament 25 anys de la seva vida, en els quals el personatge de Natàlia viu i pateix una profunda evolució interior que la porta des de la ingenuïtat inicial fins a la maduresa final, amb què es clou el llibre.

Evolució del personatge:

• Primera part: Natàlia-Colometa és una noia ingènua, bondadosa i passiva, que no coneix el món i, com diu a la novel·la, pateix si ha de dir que no. Un cop casada, Quimet li esborra la identitat i els desigs, li pren la llibertat. Juntament amb els dos fills, entra en una espiral d'angoixes i opressions: ha de suportar Quimet i el seu autoritarisme, ha de treballar fora de casa, no pot atendre bé els seus fills, i els coloms envaeixen el seu espai vital.
• Segona part: La protagonista ha perdut part de la seva innocència i la seva identitat. Pren la decisió de rebel·lar-se contra tot i inicia un camí per recuperar la identitat perduda. Així, ataca i turmenta els coloms, cancel·la els ous perquè no neixin. Mentrestant, Quimet ha anat a la guerra. La solitud i la misèria l'envaeixen i la fan pensar en un suïcidi col·lectiu, per a ella i els dos fills.
• Tercera part: Colometa arriba a la maduresa. Recupera la seva identitat i torna a ser Natàlia. Casada amb l'adroguer, refà la seva vida poc a poc. Després de recordar el seu passat embellint-lo, i de l'angoixa de pensar que Quimet encara pot estar viu, la història de Natàlia acaba amb el crit que és la sortida de l'angoixa acumulada i el ganivet, que simbolitza l'assassinat del passat.

El caràcter de Natàlia es desprèn fàcilment de les seves accions al llarg de la novel·la. És una persona ingènua i innocent amb un caràcter feble, que la porta a maldecaps continuats. A més, es troba dins una societat masclista, on l'home sotmet la dona. Així, la combinació entre el seu caràcter i la societat de l'època fa que Natàlia acabi sent una dona feble amb dificultats per tirar endavant. Sol caure en el pessimisme i al llarg de l'obra es veu com frega la bogeria, però, a l'últim capítol de la novel·la, aconsegueix trobar la seva veu, gràcies al crit i al ganivet. Llavors, renaix.

Quimet: El primer marit

És el primer marit de la protagonista, mor lluitant al front d'Aragó. És el personatge principal que més influeix en la vida de Natàlia, ja que canvia totalment la seva identitat. A més de designar-li un nou nom, Natàlia pateix una repressió i una gran soledat per culpa d'ell. Treballava d'ebenista, però quan el negoci comença a anar malament, decideix construir un colomar al terrat de la casa per dedicar-se a la cria.

Quimet és el personatge que condiciona totalment la vida de la protagonista, fins i tot quan és mort, perquè ella segueix pensant en ell i en la possibilitat que un dia torni. Quimet és, al contrari que Natàlia, impulsiu, dominador, autoritari i masclista, que fuig de les seves responsabilitats en la família i en el treball. Així, fa que Natàlia estigui a les seves ordres i al seu servei; Natàlia acaba sent alienada per Quimet. El seu caràcter fa que el seu pensament, els seus costums, les seves creences, els seus ideals polítics... tot, s'imposi a Natàlia. En el fons, aquest autoritarisme es basa en un complex d'inferioritat, com es veu en el fet que sempre repeteixi la frase "pobra Maria", per demostrar que té una altra noia i deixar Natàlia desconcertada.

A la novel·la pateix una evolució, com Natàlia, però només d'estat: passa de ser solter a pare. El seu caràcter impulsiu el podem veure en la descripció que fa Natàlia d'ell, diu que es pentinava de pressa i amb els dits per no perdre temps. En aquesta descripció també veiem que se'l descriu comparant-lo amb animals (una rata, un mico...), cosa que té relació amb el seu fort caràcter dominant i primitiu.

Tècnica narrativa i estil

Veu narrativa i monòleg interior

La tècnica narrativa de Mercè Rodoreda a La plaça del Diamant es basa en una veu narradora protagonista i en el monòleg interior. L'obra és explicada per la veu de la protagonista. Aquesta veu narradora protagonista és en primera persona, com si fos una escriptura parlada a un destinatari que no sabem qui és, que està mut. És com si ho comptés per a ella mateixa i per això tot passa en la intimitat del personatge, que no necessita ordenar de manera lògica els fets o els pensaments. En l'aspecte temporal, tot el que es narra són fets passats. La narradora és identificable amb el personatge principal de l'obra, Natàlia, qui explica els esdeveniments de forma subjectiva.

El monòleg interior és la tècnica més característica utilitzada per la narradora a l'obra. Descriu els pensaments de la protagonista i les vivències directament relacionades amb ella. Apareix a la segona part de la novel·la quan Natàlia està començant a experimentar canvis en la seva vida. Els monòlegs es caracteritzen per una manca aparent d'organització lògica i per la introducció de relacions irracionals. Ens expressen les pors, les emocions, els sentiments... en definitiva, les alteracions de la protagonista. Així podem veure en els monòlegs, sobretot al final de la novel·la, la repetició continuada de les idees, i també certa incoherència en la disposició de les idees.

La tècnica del monòleg té una doble funció per a la veu narrativa:

1. Recordar el seu passat i comparar-lo amb el present.
2. És tota una reflexió psicològica de la pròpia protagonista.

A més a més, també aconsegueix agilitzar el text i no caure en monotonia amb la utilització alternada de l'estil directe i l'indirecte. Mercè Rodoreda vol cercar un llenguatge àgil semblant a l'oral, per això s'ha dit que aquesta obra és escriptura parlada. El caràcter oral és molt important i ens pot portar a pensar en l'espontaneïtat del text, que no és així, sinó que tot està molt treballat i precisat. Per acabar, cal fer esment en les descripcions que dóna la narradora, que són molt rigoroses i precises. La descripció és molt important, perquè així el públic es pot integrar més a la novel·la, i entrar en l'univers de Colometa. A més, moltes descripcions estan carregades de simbolisme, com la de l'església on va a parar per casualitat Natàlia quan està pensant en el suïcidi.

Subgènere, Context i Trajectòria

Subgènere: Novel·la psicològica

La plaça del Diamant en la seva totalitat és una novel·la psicològica basada en l'anàlisi detallada dels sentiments de la protagonista a través d'un monòleg interior amb la intenció de causar un impacte o promoure una reflexió a partir dels records que provoquen els objectes i les sensacions.

L'estudi dels protagonistes i els temes de les novel·les de M. Rodoreda ens pot ajudar a entendre millor el valor psicològic de la seva obra, que es veu clarament a La plaça del Diamant:

• Els protagonistes acostumen a ser gairebé sempre dones que viuen en conflicte amb el món i que experimenten dolor i infelicitat. Busquen la salvació en el record d'un passat que fan més dolç per a considerar-lo feliç i en la construcció de mons propis al marge de la realitat.
• Els temes principals són: les dificultats en les relacions humanes i la consegüent infelicitat que se'n deriva; la visió negativa de l'home, caracteritzat per l'egoisme i per l'ús del sexe com a forma de domini sobre la dona; la memòria i el record com a recursos per a combatre el pas del temps, la mitificació de la infantesa i la joventut, i la importància del somni en la vida dels personatges.

Context històric i editorial (1962)

Mercè Rodoreda publica La plaça del Diamant el 1962. En aquesta època, el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l'Estat. Això permet, entre altres, la creació d'una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70. Pel que fa a la narrativa, els tres grans corrents de la postguerra són la novel·la psicològica (a la qual s'adscriu aquesta novel·la), el realisme objectivista i la literatura fantàstica, l'humor i la ironia.

D'altra banda, La plaça del Diamant correspon a l'etapa de maduresa de l'autora, que viu exiliada a Suïssa. L'obra va obtenir un èxit fulminant i suposa la consagració de Rodoreda com una de les grans figures literàries catalanes del segle XX. Altres novel·les d'aquesta etapa són Vint-i-dos contes, El carrer de les camèlies i Jardí vora el mar.

Trajectòria de Rodoreda: Etapa de maduresa

Rodoreda escriu La plaça del Diamant (1962) en la seva etapa de maduresa, més de dues dècades després que la seva trajectòria clarament ascendent es veiés truncada pel triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments es reflectiren en les seves obres, tant des d'un punt de vista tècnic com temàtic.

Les obres d'aquest període se centren en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut. A més a més, utilitza l'estructura de final obert, que dóna certa esperança de felicitat en la vida dels personatges principals (no com en la seva tercera etapa, la de vellesa, on els finals es tornen tancats. En aquest darrer període, tant els protagonistes masculins com femenins arriben a la vellesa i moren, cloent la seva trajectòria vital).

D'altra banda, s'ha de destacar també que el temps ha fet oblidar o superar algunes de les frustracions de l'autora i això comença a insinuar-se en les seves narracions, on les relacions entre els homes i les dones ja no són tan antagòniques com en l'etapa dels Anys d'aprenentatge (Aloma).

Temàtica i simbolisme

Temes principals i secundaris

Temàtica general: Soledat, condicions de vida de la dona, tristesa, crisi d'identitat, opressió i alliberament, guerra, dolor físic i mental.

Tema principal: Història d'opressió (submissió) i d'alliberament d'una dona qualsevol, insignificant, que confronta el lector amb qüestions sobre l'existència, la mort i l'amor.

Temes secundaris:

• La guerra i les seves conseqüències (odi, destrucció, misèria, fam).
• El conflicte polític i social (lluita de classes).
• El problema de la identitat (com sobreviure en una societat que li imposa l'autoanul·lació).
• La maternitat és rebutjada i concebuda en temps d'opressió. La relaciona amb la pèrdua del jo, de la identitat i del propi cos i, per tant, li nega la seva realització com a persona.

Simbolisme a l'obra

Els Coloms

El més important i significatiu són els coloms. Els canvis i l'evolució que experimenten els coloms és un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre que els altres personatges importants es relacionen d'una altra forma amb aquest símbol. El nom de la protagonista, Colometa, ja està directament relacionat amb aquest símbol. I com que Quimet és el criador de coloms, són el símbol de la seva vida amb ell. Quan els coloms arriben a casa de la parella, els grans problemes comencen.

Els coloms envaeixen progressivament els dominis de la protagonista, primer el terrat (ja no pot estendre la roba), i, més endavant, la casa. De la mateixa manera que ho havia fet Quimet, els coloms entren a la vida de Natàlia i imposen la seva voluntat. Els coloms tenen una doble significació profunda: la llibertat i l'empresonament de la protagonista. El fet de l'alliberament dels coloms simbolitza deslligar-se dels compromisos.

El record angoixant dels coloms millora al final de la novel·la, quan comença a refer-se de la guerra. Casada de nou i convertida en senyora Natàlia, el record dels coloms s'idealitza. Un clar exemple és quan Natàlia explica la història dels coloms a una dona al parc; la història ja no té res a veure amb la realitat.

L'Embut

Un altre element important és l'embut, que entra a la vida de Natàlia al mateix temps que els coloms. Aquest, amb la seva forma que s'estreny cada cop més, simbolitza l'existència de Colometa, que esdevé cada cop més angoixosa. L'embut simbolitza el camí cada cop més angoixant de la vida de la protagonista, ja que cada dia la vida se li fa més difícil. Aquest símbol també és present en altres imatges com quan Natàlia veu els carrers més estrets.

L'embut és l'instrument triat per Natàlia per a matar els seus fills amb el salfumant. Així, els coloms i l'embut marquen el tombant cap als grans problemes en l'existència de la protagonista. Al final de l'obra apareixen els dos símbols: els coloms i l'embut, i Natàlia aconsegueix alliberar-se i destruir aquests dos símbols opressius.

Estructura de l'obra

L'obra es pot dividir en quatre parts temàtiques:

1. Identitat i alteritat (Capítols 1-6)
2. Coloms i maternitat (Capítols 7-24)
3. Revolució (Capítols 25-35)
4. Alliberament (Capítol final)

Anàlisi del Diccionari per a ociosos (Joan Fuster)

Context, trajectòria i característiques de l'assaig

Context: Publicació i franquisme (1964)

Diccionari per a ociosos de Joan Fuster va ser publicat el 1964. Es tracta d'una recopilació d'assajos de tipus deliberatiu, en el qual es tracten diversos temes, sempre amb el filtre de la personalitat de l'autor i la seva visió del món. Un gènere així hauria tingut una cabuda difícil en les estretors del primer franquisme.

De fet, els primers assajos publicats en català durant els anys cinquanta són obres de temàtiques religioses i històriques, que la dictadura considerava poc arriscades, entre altres coses perquè el públic era minoritari. Amb el gir dels seixanta, moment en què es publica l'obra, s'obren noves possibilitats d'expressió, com demostra el fet que Edicions 62, una editorial que naixia amb vocació de modernitat, s'estrenés l'any que li dona nom (1962) amb la publicació d'un altre llibre d'assajos del mateix autor: Nosaltres, els valencians. Dos anys més tard publicaria el Diccionari per a ociosos.

Trajectòria de Fuster: Poesia i assaig

L'obra de Fuster pot dividir-se en dues etapes. Una primera en què escriu poesia i on podem destacar obres com Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949). Però ràpidament va començar a escriure assajos que es divideixen en tres grups:

1. Assajos humanístics: On podem incloure l'obra que ens ocupa, Diccionari per a ociosos (1964).
2. Assajos sociopolítics: On destaca la seva obra més coneguda, Nosaltres els valencians (1962), elaborada en ple franquisme i on Fuster explicava que la seva terra no era una simple regió d'Espanya amb les seves simpàtiques i curioses peculiaritats folklòriques, sinó que és una terra que forma part d'un àmbit lingüístic, cultural, geogràfic i nacional més ampli i que aquest, precisament, no és Espanya.
3. Estudis d'història cultural i crítica literària: Com La Decadència al País Valencià o Literatura catalana contemporània.

Característiques de l'assaig fusterià

L'assaig és un gènere literari on l'autor presenta, amb originalitat, un tema qualsevol, adreçat a lectors no especialitzats, i que es pot llegir en una única sessió de lectura. Pot ser molt breu o constar de diferents pàgines. El seu mitjà de difusió són les revistes i la premsa. Qualsevol tema pot ser objecte d'un assaig: científic, filosòfic, polític, històric...

Està clar que durant els anys de la dictadura franquista i fins a la democràcia, la censura no va permetre llibertat a l'hora d'expressar l'opinió, però això no vol dir que aquest gènere no abundés. Els bons assagistes exposaven i argumentaven de manera molt personal, de vegades seriosa i de vegades amb un to humorístic o inclús satíric. Fuster n'és un exemple. Utilitza un estil informal a partir d'un llenguatge concís i clar. D'aquesta manera es pot dirigir a tots els públics amb una lectura amena. Per això, es fa servir de frases breus i directes que van ampliant i matisant la informació, amb arguments que expressen el seu judici de manera contundent.

Altres trets estilístics de Fuster:

• Sol utilitzar estructures bimembres ("embriagar-se o ensopir-se") i trimembres ("comprendre's, comprendre els altres, per comprendre el nostre temps"), fet que proporciona un ritme a la prosa, així com també matisacions constants per garantir la claredat comunicativa i la precisió.
• També destaca l'ús de paraules entre cometes per assenyalar que el mot adopta en el text un significat especial o va més enllà de l'ús convencional.
• Es preocupa molt per trobar un adjectiu que sigui el més exacte possible per a allò que vol caracteritzar.

Anàlisi d'entrades del Diccionari

Cadira

El títol del text, encara que sembla indicar el tema, no ens avança cap a on dirigirà l'autor el seu pensament. Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui la cadira i la seva evolució, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles.

"Cadira" segueix una estructura enquadrada, ja que la idea de l'inici: "L'home occidental, tan ric en inventiva... ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d'imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat", es recupera al final del text: "Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables... Ara tothom pensa de distinta manera..."

Resum: Utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l'evolució del pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix.

Covardia

Encara que el tema principal sembli ser la covardia, Fuster reflexiona sobre la por en general, sobre la condició humana, sobre la concepció que tenim de nosaltres mateixos i de la resta de la humanitat i sobre la relativitat de les coses.

Resum: Joan Fuster reflexiona al voltant del concepte de covardia. Les actuacions del covard no són mai censurables perquè, per molt valents que ens creguem, sempre hi ha algú més valent —o temerari— que nosaltres, i tots som susceptibles de ser covards en algun moment de la vida.

Escepticisme

Òbviament, el tema del text és l'escepticisme, i la seva tesi la podem enunciar com la defensa de l'escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de molts aspectes vitals diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que l'utilitza per a reflexionar sobre la humanitat i sobre la concepció que podem tenir de nosaltres mateixos o dels altres. De fet, Fuster, com a pensador, és un reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor, que sempre reivindica el pensament lliure i el dubte metòdic.

"Escepticisme" comença amb una declaració d'intencions clara. Vol defensar l'escepticisme: "M'agradaria d'escriure una apologia". No deixa cap mena de dubte sobre la seva perspectiva personal favorable. Això sí, enceta una espècie de debat amb el lector que en cap cas intentarà imposar, sinó contrastar i raonar amb la finalitat d'alimentar la intel·ligència i el coneixement.

Resum: Fuster defensa l'escepticisme de manera clara i contundent, però amb ironia i cautela. Ho fa des de l'anàlisi de les repercussions que l'aplicació de les idees d'aquest corrent filosòfic poden tenir en els aspectes intel·lectual, moral, social, polític, tècnic i literari, tot i deixant la porta oberta a futures reflexions.

"Gent"

Encara que inicialment sembla que el tema sigui el concepte de gent, Fuster reflexiona sobre l'ús de la paraula "gent" i la possibilitat —o no— de parlar de la col·lectivitat de la qual formem part excloent-nos-en.

Resum: Fuster reflexiona al voltant de l'ús que es fa del terme "gent" per a concloure que, en contra del que puguem pensar, també ens inclou a nosaltres.

Lectura

Encara que sembli que el títol indiqui el tema, en realitat el que fa Fuster és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser. "Lectura" forma part del grup d'assajos més extensos del Diccionari.

Resum: Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers incomplets, acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Existeixen dos tipus de lectors: els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar els peus a terra. Contràriament al que sembla lògic, els somiadors busquen fantasia en la lectura i els realistes busquen textos realistes perquè la lectura és una prolongació de la vida.

Rellotge

El títol del text, "Rellotge", és un objecte quotidià que li serveix d'excusa per a parlar de temes més profunds, com ara la consciència del temps, o del pas del temps, en l'època moderna. Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui el rellotge com a objecte, Fuster reflexiona sobre com l'evolució d'aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea abstracta a una molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida.

Resum: Després d'una comparació del rellotge actual amb el rellotge de sol i les inscripcions antigues que recordaven la fugacitat del temps i l'anunci de la mort, Fuster indica que la societat ara és diferent perquè el temps està controlat per minuts i segons, i abans estava controlat per accions naturals: el dia i la nit, les estacions, les collites...

Ser

L'objectiu indubtable del conjunt del text és deixar veure la interpretació particular de l'autor sobre un dels verbs més usats en qualsevol llengua, el verb copulatiu ser. El lector identifica la forma del text amb l'entrada d'un diccionari, però es troba amb una interpretació lliure i personal del concepte, que permet establir un debat intel·lectual amb l'autor i amb ell mateix. Aquesta entrada del Diccionari es pot considerar un aforisme.

Aquest subgènere breu consisteix en una proposició contundent que resumeix de manera sintètica i provocativa un pensament: "tothom s'imagina ser distint de com és". Els lectors hauran de dissoldre i digerir-ne el contingut per a extreure les seves conclusions, i en el procés de reflexió i raonament podran ampliar els seus horitzons intel·lectuals i de coneixement.

La tesi que l'autor vol compartir amb el lector és que reconèixer la pròpia essència, el nostre ser, no és senzill, perquè sempre ens pensem diferents. Utilitza aquest verb per a reflexionar sobre la naturalesa humana i sobre la concepció que podem tenir de nosaltres mateixos o dels altres. En definitiva, Fuster comenta i avalua la seva apreciació de la realitat des d'una posició ferma, sense excepcions, a partir de l'ús de "tothom", però intenta evitar el dogmatisme (l'obligació de pensar com ell), afegint una segona idea que vindria a demostrar la seva tesi.

Resum: Totes les persones es veuen diferents de com són perquè sense aquesta autodefensa no serien capaces de suportar-se.

Xenofòbia

Encara que inicialment el tema principal del text sigui la xenofòbia, Fuster parla de la idea de patriotisme i del paper de l'educació en la propagació de l'odi a l'estranger. L'escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable que va viure dues guerres mundials, és a dir, dos conflictes de magnitud internacional que van enfrontar diverses pàtries. Si s'observa la seva obra en conjunt, es pot fer un seguiment de l'actitud vital de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia...

En aquest cas, Fuster analitza la relació entre els pobles i critica certes formes de patriotisme que es basen en l'odi a l'estranger.