Anàlisi de Personatges i Context de l'Antígona de Salvador Espriu

Eumolp: El Rebel Amb Ironia

Eumolp és un esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona, un fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta. Representa la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa, es manifesta amb una ironia que el presenta superior als altres; veu més enllà que els demés. Decideix ajudar Antígona perquè és l'única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont, preferint la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor tot just en el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

Etèocles i Polinices: La Tragèdia Fratricida

Etèocles i Polinices són els dos germans d'Antígona que, enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins a matar-se mútuament. Representen els dos bàndols de la guerra civil, germans que vessen la mateixa sang. A la mort d'Èdip, decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord i fa fora el seu germà, que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir. Antígona, fent una vegada més de força equilibradora, parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil.

El Lúcid Conseller: Una Nova Perspectiva

El Lúcid Conseller és l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix de manera innovadora en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es va servir d'Eumolp per manifestar el seu pensament –la mort d'uns pocs salvarà tot un poble–, ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia: la d'Antígona i la de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre i cansat, representat tot ell per la figura de Creont.

El Discurs del Conseller: Reflexió i Dubte

El discurs del conseller representa el punt de vista d'Espriu després de 25 anys. És irònic i, igual que l'autor, posa en dubte el resultat del sacrifici d'Antígona; és a dir, aquella esperada pau no ha arribat. Espriu, en la primera edició, mitjançant la veu d'Eumolp, creu que la pau és possible i veu factible l'amnistia, per això, en certa manera, justifica la mort d'uns pocs per la salvació de tot un poble. Però 25 anys després, Espriu sap que aquella amnistia no ha arribat mai i incorpora el Lúcid Conseller per matisar les seves opinions. La ironia d'aquest personatge es manifesta, per exemple, en la descripció que fa de Creont (Franco) i, sobretot, en el seu darrer discurs, que constitueix l'epíleg de la tragèdia.

Contextualització de l'Obra

L'autor pertany a la «generació del 36», una promoció literària que comparteix l'experiència traumàtica de la guerra civil espanyola. Antígona és la primera obra teatral d'Espriu que es redacta el 1939 amb una reivindicació de la fraternitat i la reconciliació. La producció dramàtica d'Espriu és reduïda; hi destaquen Antígona, Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera. Hi ha dues versions de la tragèdia: una de 1939 (publicada el 1955) i una altra de 1964 (editada el 1969). A la segona s'hi afegeix un personatge, el Lúcid Conseller. Antígona participa del moralisme i el didactisme general de la producció espriuana.

Estructura de la Tragèdia

L'estructura és la típica de la tragèdia clàssica, amb veus atribuïbles al cor i seqüències que remeten a les seccions fixes en què s'organitzava el model grec. Hi ha tres parts, identificables amb la divisió tradicional de plantejament, nus i desenllaç. La presentació se centra en l'assalt a la polis; els dos capítols restants, sofocleus, es focalitzen en el desafiament Antígona / Creont. Es mantenen les tres unitats: temps (una jornada), lloc (o bé Tebes centre – palau reial, o bé Tebes rodalies – erms fora murs) i acció (la confrontació civil i els seus efectes secundaris). S'apropia de topoi universals: els germans enemistats, el tirà i la màrtir, profecies i vidència, el bufó saberut.