Anàlisi d'Obres Mestres del Renaixement: El Greco, Leonardo i Botticelli

L'enterrament del comte d'Orgaz: El Greco

El Greco va néixer el 1541 a Càndia (illa de Creta). Va ser un pintor de finals de l’Alt Renaixement i principis del Manierisme que desenvolupà un estil molt personal en les seves obres de maduresa. Fins als 26 anys va viure a Creta, on va ser mestre d’icones dins l’estil bizantí.

El 1577 es va establir a Toledo, on va viure i va treballar la resta de la seva vida. Per aquella època, Toledo era la capital religiosa de la Corona espanyola i una de les ciutats més grans d’Europa. El pintor aviat es va adaptar i es va identificar amb l'atmosfera religiosa i mística de la ciutat, i al fons de moltes de les seves composicions apareixen diferents vistes de Toledo.

La seva obra la componen grans teles per a retaules d'esglésies i nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses, com L’Espoli per a la catedral de Toledo (1577-79). El retaule major de Santo Domingo el Antiguo va ser el primer encàrrec important que rebé a Toledo, al qual pertany La Trinidad.

Documentació General

• Títol: L'enterrament del comte d'Orgaz
• Autor: El Greco (Domínikos Theotokópulos; 1541-1614)
• Cronologia: 1586
• Estil: Renaixement
• Tècnica: Oli
• Suport: Tela
• Localització: Església de Santo Tomé, Toledo

Anàlisi Formal

Descripció

El quadre està dividit en dues parts, i cadascuna té un estil diferent:

• La part inferior presenta un estil més proper al manierisme romà, de l'època en què El Greco va residir a Itàlia.
• La part superior s'inclina cap al manierisme tardà.

A la part superior, trobem figures molt més estilitzades, blanques i espectrals. La llum és artificial i l'aire adquireix tons grocs i blancs platejats molt lluminosos. Els núvols presenten formes capricioses, molt típiques de l'etapa de maduresa d'El Greco.

A la part inferior, predomina el color negre i el blanc en els vestits dels personatges que envolten l'escena principal. La part situada en el primer pla és molt més colorista i lluminosa, amb tons blancs, grocs i daurats, i tocs vermells. El daurat destaca especialment en les vestimentes dels dos homes que sostenen el cos del cavaller mort.

Elements Plàstics

La pinzellada que aplica El Greco és diferent segons la part del quadre:

• A la part inferior, la pinzellada és precisa i dibuixística.
• A la superior, és més solta, lliure i pictòrica.

Els colors són vius en els vestits dels sants i foscos en els dels homes. Hi observem una àmplia gamma de colors càlids (grocs, taronges, vermells...) sobre un fons grisós i nuvolat.

Composició

La part celestial ocupa més espai, tot i que és secundària. Les tres figures centrals formen un triangle, així com l'àngel del centre, situat entre dos núvols que s'obren cap a la base. Vint-i-cinc figures, dempeus i de la mateixa alçada, formen un fris que observa amb expressions admirades l'escena del primer pla. El centre d'interès el constitueixen els dos personatges que recullen el cos del difunt.

A la part inferior, molt plena, només dues figures miren l'espectador: el vuitè personatge per l'esquerra, identificat tradicionalment amb el propi pintor, i el nen del primer pla a l'esquerra, identificat amb Jorge, el fill d'El Greco.

L'escena mostra un petit desplaçament cap a l'esquerra, de manera que el centre l'ocupa el Sant més gran (Sant Agustí), el personatge més important de la part terrenal, i està enllaçat amb el sant jove (Sant Esteve) per la figura horitzontal del difunt (el comte). Als dos extrems, la postura del monjo de l'esquerra s'aparella amb la del sacerdot que llegeix la Bíblia del costat oposat. Aquestes figures emmarquen l'acció pels dos costats. És la part més realista.

Interpretació

A la part del cel, trobem Crist, i als seus peus la Verge que estén el braç per rebre l'ànima del comte de mans d'un àngel de cabells daurats. Davant Maria, hi ha Sant Joan Baptista, amb una blancor espectral, que ret homenatge a Crist.

La gran religiositat d'El Greco queda palesa en els seus quadres. En la primera època, utilitzava colors violents i una intensitat dramàtica. En l'última etapa, preferí figures espectrals i llums com d'un altre món. El Greco vivia el seu misticisme a la seva manera, poc sintonitzat amb l'Església de la Contrareforma.

L'àngel que puja cap al cel l'ànima del comte, com un nen gairebé transparent. El misticisme del pintor era més semblant al dels místics espanyols contemporanis seus, com Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu.

Models i Influències

Va rebre la influència, en primer lloc, de les icones bizantines de la seva terra natal, sobretot en el misticisme que desprenen els seus personatges. A Itàlia, hi afegí el dinamisme i el cànon allargat de les figures de Miquel Àngel, i el ric cromatisme dels pintors venecians, sobretot de Tintoretto i Ticià, així com els gravats de Dürer. Va portar l'estètica manierista fins a les últimes conseqüències.

Mare de Déu de les Roques: Leonardo da Vinci

Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 15 d’abril de 1452 – Amboise, 2 de maig de 1519) fou un artista florentí i un home d’esperit universal: científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor.

Fou alumne del pintor i escultor Andrea Verrocchio. Les seves primeres obres són de temàtica religiosa i retrats. Treballà a Milà i a Florència, entre altres llocs d’Itàlia. El seu Tractat sobre la pintura (1516) va tenir gran influència. El 1516 s’instal·là a França, a la cort de Francesc I. Només han sobreviscut fins a l'actualitat una quinzena d'obres; aquest fet és una conseqüència del temps que dedicava a les seves constants experimentacions tècniques i estudis científics.

Documentació General

• Títol: Mare de Déu de les Roques
• Autor: Leonardo da Vinci
• Cronologia: 1483-1486
• Tècnica: Oli sobre taula passada a llenç
• Mides: 1,99 x 1,22 m
• Estil: Renaixentista
• Tema: Religiós
• Localització: Musée du Louvre (París)

Descripció

Una noia, la Verge, d’aspecte molt jove, està asseguda, o agenollada, al centre del quadre. Porta un vestit blau fosc i mira dolçament el nen de la seva dreta, nu, que està resant, i li posa la mà sobre l’espatlla. La seva mà esquerra sembla flotar sobre l’altre nen, també nu, assegut al seu davant, com protegint-lo. Al costat d’aquest hi seu un noi jove (àngel), que mira fora del quadre i somriu discretament. Amb el dit assenyala el nen que té al davant. Aquest porta un vestit verd i una capa vermella. Els cabells són llargs i rinxolats.

L’escena transcorre en una gruta, tot i que amb el cel obert a la part de dalt i al fons. El terra sembla tallar-se abruptament als peus dels personatges.

Anàlisi Formal

Elements Plàstics

Colors molt contrastats: foscos, blau i negre en el vestit de la Verge, i clars en els dos nens, fortament il·luminats, així com l’àngel, que vesteix amb colors vius, verd i vermell. El fons és bastant fosc, de roques amb un color negre-marronós, i més enllà torna a haver-hi claredat, així com en la part alta on s’hi veu cel i vegetació. Predomina clarament el color sobre el dibuix.

Composició

La composició és piramidal en el grup principal, amb superposició de plans per augmentar la profunditat. Hi ha una interrelació i joc de relacions entre mans i mirades, creant una composició unitària. El primer pla inclou la Verge, el Nen Jesús, Sant Joan infant i l’arcàngel Uriel. El segon pla el formen les roques de la cova, i l'últim pla és un fons de paisatge que apareix entre els forats de les roques.

S'observen tres tipus de perspectiva: lineal, gradació de colors i indefinició dels contorns o aèria. Hi ha dos tipus de llum: natural entre les roques i irreal en les figures. El paisatge del fons és inventat.

Per primera vegada, Leonardo va acabar una pintura que mostra un programa intel·lectual que fusiona les formes humanes amb la natura, la qual anava mostrant-se cada cop més en el seu art. No hi ha trons o estructures arquitectòniques que emmarquin l'escena. En el seu lloc, hi ha roques en una cova que es reflecteixen en aigües clares, decorades amb fulles de diferents tipus i plantes diverses. Mentrestant, a la distància, com emergint d'una boira de fines gotes i filtrada per la daurada llum solar, apareixen uns pics de muntanyes.

Leonardo va fer nombrosos estudis per a aquesta obra. La mateixa llum il·lumina el rostre de la Verge, el somriure de l'àngel i els cossos rodons i rosats dels dos infants. El rostre de l'àngel presenta una clara ambigüitat i trets femenins, de manera que és difícil definir-ne el sexe.

Interpretació

L'escena és molt inusual en la iconografia de l'època, ja que la font són els evangelis apòcrifs. Segons aquests, la Verge va descansar en una cova durant la fugida a Egipte, i allà es trobà amb Sant Joan infant, cosí de Jesús, que anava protegit per l'arcàngel Uriel. Aquest és el protector de les persones desvalgudes, i per això protegia Sant Joan després de la mort dels seus pares.

La Verge protegeix un nadó, que podria semblar el seu fill, el de l'esquerra, però el que beneeix aquest és Jesús sens dubte, i és el que està al costat de l'àngel. Aquest assenyala cap a Sant Joan, agenollat davant Jesús. Maria estén la seva mà esquerra damunt el cap del seu fill.

La iconografia tradicional situava el Nen Jesús proper a la Verge; en canvi, Leonardo el situa sota la mà de la seva mare, al costat de l'àngel. Les figures estan connectades entre elles amb gestos i mirades. L'àngel abraça Jesús i mira cap avall, amb la mirada una mica perduda. També assenyala amb el seu dit el petit Sant Joan, que es troba sota el braç de la Mare de Déu i està en postura d'adorar el Nen Jesús. Jesús té la mà aixecada fent el gest tradicional de beneir.

La versió posterior aclareix qui és cada personatge. Sant Joan porta una creu de canya, l'àngel ja no assenyala res i està com absent, i la Verge segueix protegint, amb la seva mà estesa, el seu fill, Jesús. El significat de l'obra s'associa al Misteri de l'Encarnació i la Passió, en el qual Sant Joan té un paper important com a profeta que anuncia un baptisme i una conversió que prendran sentit amb l'arribada del Messies.

Aquesta obra és la primera que va fer Leonardo a Milà, i vol expressar el tema de la Immaculada Concepció, dogma que afirma que Maria fou concebuda sense pecat original. El nom reflecteix una iconografia peculiar: les figures religioses són mostrades en una gruta rocosa i estan assegudes en un sòl de pedra. Estan sotmeses a una composició piramidal estricta. Havia de decorar la capella de la Immaculada de l'església de Sant Francesco el Gran de Milà. El 25 d'abril de 1483, els membres de la Confraternitat de la Concepció encomanaren l'obra a Leonardo. Era la part central d'un políptic encarregat a Leonardo i als germans Evangelista i Giovanni de Predis.

Políptic de la Verge de les Roques

Els dos àngels els va pintar Ambrogio de Predis. El retaule era més gran i el formaven escenes amb la vida de Maria, i el coronaven alguns profetes i Déu Pare. Leonardo només va pintar la part central. La imatge de fusta de la Immaculada s’amagava darrere la seva taula i només es mostrava al públic el dia 8 de desembre.

La Confraria de la Concepció de l’esmentada església no li va acceptar l’encàrrec. Més tard, Leonardo la va donar al rei Lluís XII de França en agraïment per la seva situació destacada entre els pintors del moment. Més tard, en va fer una altra versió per anar al lloc d’aquesta primera. Les dues versions de la Mare de Déu de les Roques estan pintades amb idèntica composició pictòrica i amb la tècnica de l’oli. La versió del Louvre fou transferida a llenç des de la fusta original, però la de Londres encara roman damunt la taula.

Models i Influències

És un tema poc comú, i va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i del Barroc. De l’original de Leonardo se’n van fer moltes còpies. La composició segueix el model de les “Sagrades converses” del Quattrocento italià, on la Verge i Jesús apareixen envoltats de personatges i creant un espai unitari, tot i ser ells el centre d’atenció.

El Naixement de Venus: Sandro Botticelli

Documentació General

• Títol: El Naixement de Venus
• Autor: Sandro Botticelli (1445-1510)
• Cronologia: 1485
• Estil: Renaixement (Quattrocento)
• Tècnica: Tremp
• Suport: Tela
• Dimensions: 1,72 x 2,78 m
• Localització: Galeria dels Uffizi, Florència

Sandro Botticelli: Biografia

Sandro Botticelli (Florència, 1445 – 1510) fou un pintor renaixentista italià. El seu nom real era Alessandro di Mariano Filipepi, però se'l nomenava Botticelli perquè va ser aprenent del pintor i artesà Botticelli. No es coneix gaire la vida de Sandro per la seva voluntat de privacitat i la manca de documents. Se sap que va ser acollit pels Mèdici i d'altres famílies florentines prominents entre el 1483 i el 1510. Botticelli no va signar la major part dels seus quadres, per la qual cosa no podem saber el seu ordre cronològic més que per l’antiguitat de la tela en què estan pintades les seves obres. A més, fou un gran colorista, delicat a vegades, fort en altres, capaç d’aconseguir efectes poderosos. La puresa de la seva línia es pot apreciar en els seus dibuixos, amb els quals va il·lustrar la Divina Comèdia de Dante.

Anàlisi Formal

Elements Plàstics

• Figures elegants i molt estilitzades.
• Predomini de la línia i de les corbes.
• Nitidesa. Semblen suspeses sobre un fons pla.
• Suavitat cromàtica.
• Colors freds al fons (blaus i verds).
• Zones càlides (tons rosats en les pells i daurats als cabells).
• A les vores, fulles o joncs.
• Equilibri perfecte.
• Llum uniforme (figures il·luminades delicadament).
• Expressió dels sentiments.

Composició

La composició és triangular, amb Venus al centre. Dues diagonals guien la mirada cap a la deessa, a través de les figures dels costats. L'esquema és senzill i harmoniós, integrant tots els elements. Al centre, la deessa, nua, sobre una una petxina. Hi ha un contrast entre la serenor de Venus, molt idealitzada i en equilibri clàssic (contrapposto), i el dinamisme dels altres personatges. El paisatge de fons és solitari i idealitzat.

Els personatges principals són:

• Cloris: Senyora de les flors.
• Zèfir: Vent de l'Oest.
• Primavera: Una de les quatre Hores (estacions).

Venus és representada com una estàtua grega, plena d’harmonia i gràcia. S'observen algunes desproporcions: coll molt llarg, espatlles estretes, braç esquerre poc natural. Hi ha un gran sentit de proporció entre les figures i l’espai. El ritme lineal reuneix figures i grups en masses harmòniques en perfecte equilibri. El moviment va cap a la nostra dreta, amb la força contrària de la Primavera.

Interpretació

El Naixement de Venus simbolitza el misteri mitjançant el qual el missatge diví de la bellesa i l'amor fou atorgat al món (neoplatonisme). Venus arriba a la vida i a la humanitat damunt d'una petxina (símbol de la fertilitat), envoltada d'una aura de misteri. Té els ulls absents i l'expressió distreta, concentrada en el seu món interior. Des de la Roma clàssica, és la primera representació d'una figura femenina nua.

Un referent literari són les Metamorfosis d'Ovidi: Venus és transportada, nua, en una petxina, cap a la costa. A la seva dreta, els vents bufen suaument, fent volar els seus cabells. A la seva esquerra, una Hora espera la deessa per cobrir-li el cos.

Un altre referent és l'obra Stanzas del poeta neoplatònic Agnolo Poliziano, contemporani de Botticelli. El neoplatonisme era un pensament que volia connectar la cultura clàssica grega i romana amb el cristianisme. Per tant, el significat neoplatònic del quadre és clar: l'obra representa el naixement de l'amor i la bellesa espiritual com una força vital.

La iconografia de Venus deriva del tema clàssic de la Venus Púdica, cobrint-se les seves parts íntimes amb timidesa. És el mateix tema de la famosa escultura Venus de Médici dels Uffizi (segle I aC). En la mitologia, hi ha dues versions sobre el naixement de Venus (Afrodita). Va néixer de l'escuma del mar on havien caigut els genitals d'Urà, castrat pel seu fill Cronos. Una segona versió és la d'Homer, que diu que Venus va néixer al mar i és filla de Júpiter (Zeus) i Dione, deessa de la terra.

Quan Venus arriba a la costa, l'està esperant una de les quatre Hores, deesses de les Estacions. La Primavera porta al coll una garlanda de murta, símbol de l'amor etern. Altres símbols relacionats amb l'amor són les roses que cauen a la dreta de Venus. Aquestes flors foren creades en el moment de la seva concepció i són flors sagrades. Són belles i tenen espines, símbol de l'amor. Zèfir, el vent de l'Oest, abraçat a la deessa de la brisa Aura. Tots dos bufen fort per fer arribar Venus a la costa.

Models i Influències

L'escultura clàssica és el model més remot que va inspirar Botticelli, tal com hem vist. Filippo Lippi, amb qui es va formar Botticelli, va tenir gran influència en la seva obra, sobretot la temàtica religiosa dels seus primers temps. Botticelli aviat va agafar el seu propi estil que volia plasmar la bellesa ideal, per la qual cosa es va apartar del naturalisme. Influenciat per les teories neoplatòniques, Botticelli fou el primer a reprendre la temàtica mitològica.