Anàlisi d'Obres Mestres de l'Art Europeu: Goya, Canova, David, Delacroix i Monet
Enviado por Chuletator online y clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en catalán con un tamaño de 40,32 KB
Tres de maig de 1808 - Goya
Títol: 3 de maig del 1808
Autor: Francisco Goya
Cronologia: 1814
Tècnica: oli sobre tela
Mides: 2,68 x 3,47 m
Localització: Museo del Prado (Madrid)
Pais o escola: Espanya
Estil: neoclàssic-romàntic
Context històric i cultural: Pintor i gravador, Francisco Goya és un dels creadors més grans de tots els temps. Va aprendre l'ofici a Saragossa i l'any 1770 va viatjar a Itàlia, on va estudiar els mestres italians i va adquirir l'estètica neoclàssica i el gust per les figures al·legòriques i mitològiques. De tornada a Espanya, va pintar els frescos de la basílica del Pilar de Saragossa i tot seguit es va traslladar a Madrid, sota la tutela del pintor de la cort Francisco Bayeu. Recomanat per Bayeu, va ingressar a la Real Fábrica de Tapices el 1775, on va realitzar quatre sèries de cartons seguint els paràmetres classicistes del moment. Es va introduir als cercles aristocràtics de Madrid i va esdevenir el retratista de més renom a la cort, fins que el rei Carles IV el va nomenar pintor de cambra l'any 1789. L'any 1792, Goya va pronunciar un discurs a l'Acadèmia a favor de l'originalitat del pintor i de la necessitat d'alliberar-se de les rígides regles neoclàssiques i academicistes. L'ambigua posició de Goya durant la Guerra del Francès (1808-1814) va fer que, acabada la guerra, perdés els seus privilegis. L'any 1824, decebut per la situació política a Espanya, governada aleshores per Ferran VII, es va refugiar a Bordeus, on va morir exiliat.
Tècnica: Oli sobre tela
Descripció formal: La composició s'articula en dos grups: a l'esquerra, una filera de persones que han estat, són o seran executades; a la dreta, l'escamot de soldats arrenglerats en diagonal. La llum, que il·lumina els personatges de l'esquerra i deixa en la penombra els soldats de la part dreta, reforça la diferenciació dels dos grups. La figura amb els braços oberts que sembla encarar-se als soldats esdevé el focus central de l'obra, al voltant del qual es distribueixen les altres figures. Una ratlla de l'horitzó alta fa que l'espectador es converteixi en un protagonista més i, alhora, potencia el realisme del tema representat. Goya descriu l'expressivitat dels personatges a partir d'escorços violents i amb una sàvia descripció de les actituds: por, horror, resignació, heroisme, etc. Per contra, els soldats francesos semblen autòmats, figures no humanes que representen màquines de matar. La gamma cromàtica és força reduïda: ocre, negre, blanc, groc i vermell, i les pinzellades llargues i obertes potencien el dramatisme.
Antecedents i influències posteriors: Per a la seva representació, el pintor aragonès recull l'herència de la cruesa dels martiris de sants pròpia de la tradició barroca, fent un ús dramàtic del clarobscur de la pintura espanyola i italiana del segle XVII. Alhora, converteix la imatge heroica característica del Neoclassicisme (el jurament dels Horacis de David) en icona romàntica dels qui lluiten per la llibertat. Des del punt de vista compositiu i temàtic, aquest quadre va influir sobre L'afusellament de Maximilià de Manet i La matança de Corea de Picasso, artista que també denuncià els horrors de la guerra en moltes altres obres, la més famosa de les quals és Guernica.
Diferència amb altres solucions coetànies: El seu estil es farà més lliure que altres artistes. A més, pinta obres molt originals pel que fa al tema i estil.
Relació amb obres similars de l’autor o l’escola: Goya s'acosta a l'esperit de denúncia de la guerra i de l'invasor francès que ja havia tractat en la sèrie de gravats Els desastres de la guerra (1810-1812).
Funció: El 24 de febrer de 1814, sis anys després del fet representat, Goya escriu al regent, el cardenal Lluís de Borbó, per oferir-se a "perpetuar per mitjà del pinzell les més notables i heroiques accions o escenes de la nostra gloriosa insurrecció contra el tirà d'Europa", referint-se a Napoleó. El tres de maig va fer parella amb El dos de maig, conegut també com La càrrega dels mamelucs. A aquests dos quadres, alguns autors en volen afegir dos més avui desapareguts: Aixecament dels patriotes davant el Palau reial i La defensa del parc d'artilleria. No se sap quina va ser la funció dels quadres pintats per Goya. Algunes hipòtesis suggereixen que havien de servir com a decoració d'un arc de triomf aixecat amb motiu del retorn de Ferran VII al tron d'Espanya, o bé per commemorar el Dos de maig.
Interpretació: L'acció se situa a la muntanya del Príncipe Pío de Madrid, des d'on és visible, presumiblement, la caserna del Conde-Duque, l'arquitectura del qual es dibuixa al fons de la composició. La inclusió en l'escena d'una dona i d'un frare és un tret de versemblança en la construcció de l'escena, perquè les dones s'havien afegit a la lluita i van ser també víctimes de la repressió, i perquè aquella nit va ser afusellat l'eclesiàstic Francisco Gallego y Dávila. La figura de l'home amb els braços en creu es relaciona amb la crucifixió de Jesús, alhora que els colors groc i blanc, símbols heràldics del papa, simbolitzen l'Església, mentre que la llum és una metàfora de l'assistència divina als represaliats.
Eros i Psique - Canova
Títol: Eros i Psique
Autor: Canova
Cronologia: 1787-1793
Escola o país: Itàlia
Estil: Neoclassicisme
Mides: 1,55 x 1,68 m
Localització: Musée du Louvre
Context històric: Al 1789 cau l’antic Règim francès després d’un seguit de jornades revolucionàries protagonitzades per les classes mitjanes i populars en contra de l’aristocràcia. En aquest moment, l’art de l’aristocràcia estava dominat pel Rococó. En comptes d’aquest estil, s’imposà el neoclàssic. Al llarg del segle XVIII es van descobrir ruïnes antigues com Pompeia i Herculano. Els filòsofs de la il·lustració reclamaven un art més equilibrat i moralitzador. És sorprenent que una revolució renovadora i apassionada acabi defensant l’art neoclàssic que s’inspira en el passat. L’estil es perllonga fins al període napoleònic, en què es posa de moda l’anomenat «estil imperi». L’estil neoclàssic s’inicia a França i s’estén pel conjunt d’Europa. Antonio Canova va ser l'escultor de més èxit del Neoclassicisme. La seva carrera va començar com a picapedrer. La seva dedicació a l'escultura es va produir arran del seu trasllat a Venècia l'any 1768. Les primeres escultures que va realitzar mostraven un aire viu i naturalista, que va canviar quan va arribar a Roma, el 1781. Després d'obtenir un encàrrec important del papa Climent XIV, la seva fama el va obligar a organitzar un gran taller, des d'on va treballar per als personatges més notables de l'època, com Napoleó, el duc de Wellington o Caterina la Gran de Rússia. Totes les seves obres van ser fruit d'una llarga elaboració, cosa que li va permetre fer-ne un acabat gairebé artesanal. La seva obra va ser menystinguda durant l'època romàntica perquè era considerada freda i estàtica.
Tècnica: L’obra està feta en marbre mitjançant el procediment de l’escultura que consisteix en desbastar un bloc de pedra amb una maça i una escarpa i posteriorment polir-lo.
Descripció formal: L’escultura de Canova és d’una extraordinària perfecció formal pel que fa al tractament dels cossos. Les dues figures s’enllacen i formen una X; les dues boques ocupen el bell mig de la X, envoltades pels braços que dibuixen una circumferència. Té diversos punts de vista interessants, com acostuma a passar en les obres de l’autor. Les postures de les mans i els braços remarquen la passió i l’erotisme de l’escena. El material és polit molt acuradament. Canova escollia el marbre més blanc i, una vegada acabada l’obra, l’afinava amb pedra volcànica i una lletada de calç i àcid que el feien lluir com si fos pell real. Aquest tractament possibilita que la llum, clara i forta, llisqui per tota la escultura i provoqui un difuminat dolç i suau. Canova adoptà no posar color a les seves escultures perquè els tècnics neoclàssics consideraven, erròniament, que no es feia a la Grècia clàssica.
Antecedents i influències posteriors: A la seva escultura trobem influències de Winckelmann (1717-1768), un alemany suggerit per la llum mediterrània que havia publicat diversos llibres que enalteixen l’escultura grega i proposaven el retorn a les seves formes com l’única manera de redimir l’escultura. Sovint s’ha retret a Canova que no acaba de desenvolupar un estil plenament personal i que les seves obres no semblessin fetes pel mateix artista. Unes vegades es pot constatar la seva proximitat a Bernini; en altres ocasions és possible rastrejar en una imatge l’esperit de romanticisme; i en d’altres s’aprecien composicions carregades d’un dramatisme barroc. En alguns dels seus monuments destaca, en canvi, un barroc suavitzat tan solemne com fred.
Relació amb obres similars de l’autor o l’escola: Antonio Canova va ser un dels escultors més importants d’aquest moment i va estar molt vinculat als moviments històrics. Primer treballa per l’alta societat italiana i després, quan els francesos arriben a Roma, passa a ser l’escultor preferit de Napoleó i fa un seguit de retrats sobre la seva família. Els primers treballs de Canova estan influïts per l’últim barroc, però molt desposseïts de la seva força dramàtica. Els seus viatges a Nàpols i a Roma van ser decisius per la seva adhesió al neoclassicisme i la seva popularitat i influència es va estendre per tota Europa. Obres que va fer per la família de Napoleó són: Retrat de Napoleó i Retrat de Paulina Bonaparte, entre d’altres.
Diferències amb altres solucions coetànies: La seva obra ha suscitat opinions diferents degut a la poca cohesió que hi ha en ella: en obres com Eros i Psique recorda més el barroc i d’altres com el Retrat de Napoleó pertanyen al neoclassicisme. Aquesta versatilitat va fer que Canova trenqués amb la tradició de l’antiguitat i arribés a una noció de l’escultura moderna pròpia del seu temps, mentre que altres autors neoclàssics van caure en un estil excessivament fred i encarcarat.
Funció: L’obra fou encarregada per Lord Cawdor per tal de decorar el saló de la seva vil·la. Poc temps després, va ser robada per Murat, un dels homes de la confiança de Napoleó.
Interpretació: A) Iconografia: Aquesta escultura explica el mite segons el qual Psique era filla d’un rei d’Àsia coneguda arreu per la seva bellesa i pel seu caràcter capritxós. Eros, déu de l’amor, se n’enamorà i per tal de conquerir-la ideà un pla: construí un palau majestuós i li regalà. La noia volgué saber a qui devia tal favor i un bon dia descobrí el jove déu, que s’ajeia cada nit i l’observava; espantada pel caràcter diví del seu pretendent féu un moviment sobtat i li abocà, involuntàriament, l’oli de la llàntia al damunt. Eros fugí mentre que Psique, desolada, intentà suïcidar-se. Aleshores, la bella anà a consultar l’oracle de la deessa Afrodita, que la castigà a complir tres ordres. L’últim mandat consistia a recollir de Prosèrpina un càntir que contenia el secret de la bellesa per tal de portar-lo a Afrodita. La curiositat de Psique féu que obrís el càntir i que irremeiablement caigués en un son profund del qual no es va despertar fins que Eros la besà. B) Significat: Eros i Psique, que simbolitzen tant l’amor com la passió carnal, revela l’interès excepcional de Canova per la figura i els sentiments humans.
El jurament dels Horacis - Jacques-Louis David
Títol: El jurament dels Horacis
Autor: David
Cronologia: 1784
Escola o país: França
Estil: neoclàssic
Mides: 3,30 x 4,25 m
Localització: Musée du Louvre
Context històric i artístic: Al 1789, un seguit de jornades revolucionàries protagonitzades per les classes mitjanes i populars en contra de l’aristocràcia provoquen la caiguda de l’Antic Règim. L’art de l’aristocràcia en aquell moment estava dominat pel rococó que, criticat per la Il·lustració, va entrar en conflicte amb el nou règim. Llavors s’imposà el classicisme. Al llarg del segle XVIII es descobreixen ruïnes antigues i l’alemany Winckelmann escrigué la Història de l’Antiguitat clàssica, molt influent en l’àmbit artístic, fins al punt que l’Acadèmia va adoptar-ne el model. Els il·lustrats reclamaven un art més equilibrat i moralitzador. És sorprenent que una revolució defensi un art com el neoclàssic, inspirat en el passat. L’estil durà fins que es posà de moda l'estil Imperi, en el període napoleònic. David (1748-1825) és el pintor més conegut de l’època. Prové d’una família de la petita burgesia i es va convertir en un cronista polític. És considerat revolucionari i oportunista perquè pinta tant per l’aristocràcia (El jurament dels Horacis), com pels revolucionaris més radicals (jacobins), per Napoleó i, finalment, per la burgesia belga.
Suport i procediment: Es tracta d’un oli sobre tela.
Anàlisi formal: La distribució dels elements es fa seguint formes geomètriques: els joves i el pare formen un rectangle; les cames dels joves, les del pare, les dues joves, la dona amb els nens, etc. es distribueixen en triangles. La composició és tancada i es configura a partir de tres arcs: en el de l’esquerra, els tres germans; al mig, el pare; i, finalment, al de la dreta, hi trobem les dones i els nens. De fet, el nombre 3 és constant a tota l’obra: 3 arcs, 3 espases, 3 germans, 3 dones... Els diferents grups estan units però sense tocar-se. Al centre de la composició, les espases i els braços dels personatges masculins mostren el tema central. L’energia i vitalitat dels homes es contraresten per l’abatiment de les dones. En l’estança no hi ha decoració; les columnes són d’ordre toscà (romà), més auster que el dòric grec. David utilitza línies rectes pels personatges masculins i suaus i rodones per als femenins. El cromatisme està subordinat al dibuix: els colors són brillants i clars, amb predomini dels tons vermellosos, grisos i ocres. La llum entra per l’esquerra i projecta les ombres dels germans cap al pare i les dones. La perspectiva és lineal i ve donada per l’enrajolat del terra i de les parets laterals.
Antecedents i influències posteriors: David es va inspirar en l’antiguitat grega i romana. En un inici, s’inspirà en temes i personatges clàssics, però va considerar que la història que li tocava viure estava a l’alçada de la de grecs i romans. La seva pintura estava influenciada per Rafael, Poussin i el tractament caravaggià de la llum. De la seva època, es va interessar per Boucher, Greuze i Vien. Al seu torn, ell influencià Ingres i Gros, al ser la culminació del neoclassicisme pictòric, tot i que aquests artistes tenien punts en comú amb el romanticisme. David preparà el camí pels romàntics amb els seus temes heroics i patriòtics.
Relacions amb obres similars de l’autor o escola: Altres obres de David, totes elles neoclàssiques, són Marat assassinat (època jacobina), Coronació de Napoleó o Napoleó emperador (època napoleònica) o Mort de Sòcrates (temàtica antiga). Podem relacionar El jurament dels Horacis amb les obres de Napoleó, on la composició ens recorda molt a la de l’obra que ens ocupa, tot i que aquella fou pintada per al rei Lluís XVI. D’altra banda, Ingres era un altre artista acadèmic i neoclassicista com ell, les obres del qual es poden relacionar amb les seves.
Diferències amb altres solucions coetànies: En l’època en què David pinta aquest quadre, encara estava de moda el rococó entre l’aristocràcia, estil que dóna molta més importància al color i a la pinzellada lliure i de temàtica molt més frívola. Per altra banda, poc després alguns autors ja iniciaran el moviment pictòric conegut com a “Romanticisme”, i, tot i que en altres obres es podrà entreveure un cert romanticisme en David, aquesta pintura és totalment neoclàssica.
Funció: El quadre té una funció propagandística: vol encoratjar la gent a complir els deures envers la pàtria i a no deixar-se emportar pels sentiments. El quadre va ser encarregat per Lluís XVI per netejar la imatge frívola i malgastadora de la Cort.
Interpretació: a) Iconografia: El quadre es basa en la història narrada a Ab urbe condita (Tit Livi), que Corneille va recollir d’Horaci. En el segle VII aC, Roma i Alba Longa es disputaven el domini de la Itàlia central. Per decidir la ciutat vencedora, es va organitzar una lluita entre 2 grups de 3 germans: un de cada bàndol. Per Roma, lluitarien els Horacis i els Curiacis ho farien per Alba Longa. Després del combat, només un dels Horacis havia sobreviscut i matà a la seva germana perquè la va veure plorar a causa de la mort d’un dels Curiacis, el seu promès. b) Significat: David, amb l’elecció d’aquest tema, volia introduir en els esperits de l’època el sentit del deure envers la pàtria, a imatge i semblança dels Horacis. Va triar el moment del jurament perquè és l’instant en què l’orgull patriòtic és més intens. Lluís XVI encarregà l’obra per netejar la imatge de frivolitat que impregnava la monarquia. S’exposà al Saló de 1785.
La llibertat guiant el poble - Delacroix
Títol: La llibertat guiant al poble
Autor: Delacroix
Cronologia: 1830
Escola o país: França
Estil: romàntic
Mides: 2,60 x 3,25 m
Localització: Musée du Louvre.
Context històric i artístic: Amb la caiguda de Napoleó vénen els règims polítics de la Restauració. En aquest moment sorgeix el romanticisme, en part influenciat pel pensament del segle XVIII que ja defensava la importància de la llibertat individual, i per la influència de les idees de la revolució francesa que es van escampar amb l’imperi Napoleònic. El romanticisme és el primer moviment que trenca amb els mecenes. És un moviment revolucionari que defensa l'individualisme i el subjectivisme. Està molt lligat al nacionalisme, és a dir, a la defensa de la pròpia identitat. Molts romàntics també es van interessar i fins i tot es van implicar amb la guerra de la independència de Grècia contra Turquia. L’Acadèmia va rebutjar el romanticisme. L’artista ja no era un servidor del poder i si tenia diners podia sobreviure i, sinó, començava a malviure. D’aquí prové la típica imatge de l’artista bohemi. Eugène Delacroix fou el pintor francès més destacat del moviment romàntic. Deixeble de Géricault, Delacroix va centrar la seva formació en la còpia dels vells mestres del Louvre, especialment de Rubens i de l'escola veneciana. El descobriment de l'obra de Constable, la tècnica d'aquest pintor i la manera com emprava els colors per crear un ambient, el va fer viatjar a Anglaterra l'any 1825, on va quedar entusiasmat per la pintura anglesa de Gainsborough. Atret per tot l'exòtic, com era la moda en l'època, l'any 1832, Delacroix va visitar el Marroc, on va descobrir la lluentor de la llum i del color dels paisatges, a més d'adquirir una rica i variada imatgeria visual que apareix posteriorment en la seva pintura. Quan va tornar a França, va rebre encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics, i va arribar a ser, al final de la seva carrera, el pintor de murals més conegut del país.
Suport i procediment: Es tracta d’un oli sobre tela.
Anàlisi formal: El quadre s’estructura a partir d’una sòlida piràmide amb la bandera francesa al vèrtex superior, i cossos morts a la base. La figura femenina central esdevé l’eix central de l’obra, al voltant de la qual es distribueixen els personatges. Una característica destacable de l’obra és el caràcter dinàmic, donant més importància a la línia corba i elevant la figura principal en una acció d’avançar. D’aquesta manera, l’acció s’adreça directament cap a l’espectador, com si el volgués fer partícip de l’escena. Al fons es veu la silueta d’alguns edificis de París, com per exemple les dues torres de Notre-Dame. L’obra està dominada per tonalitats fosques i ocres. Trenca aquesta monotonia amb zones de color viu com la bandera francesa amb el blanc, vermell i blau. Aquesta zona també queda simbòlicament il·luminada per un focus irreal de llum. El fons està fortament il·luminat i tractat amb pinzellada solta i vibrant.
Antecedents i influències posteriors: La seva obra fou influenciada pel dinamisme de Rubens, la terribilità de Miquel Àngel, el clarobscur de Caravaggio i el tractament del color de la pintura veneciana de Ticià. També s’influencià de pintors espanyols com Goya, o el seu mestre romàntic Géricault, que pintà una obra titulada El rai de la Medusa; la influència d’aquesta obra és evident en la composició piramidal i els cossos nus de primer terme. Géricault estava influenciat pel Barroc. Així mateix, Delacroix rep la influència del romàntic anglès Constable. Com a pintor romàntic amb gran riquesa cromàtica i temàtica exòtica, va inspirar a l’obra de grans artistes com Renoir, Seurat i Van Gogh.
Relacions amb obres similars de l’autor o escola: Delacroix, com a centre del moviment romàntic francès, igual que Géricault, es va formar al taller d’un neoclàssic. No obstant, les seves obres no segueixen la fredor neoclàssica sinó que, fins i tot quan tracta temes antics, com a La barca de Dante o la Matança de Quios, és plenament romàntic. Aquesta darrera obra va estar influenciada per Constable i concretament pel Carro de fenc.
Diferències amb altres solucions coetànies: En aquesta època, el moviment neoclàssic de l’Acadèmia prenia molta importància dins del món artístic, així que algunes de les seves obres van ser bastant criticades, per exemple, Ingres criticà fortament la seva obra, tot i que alguns escriptors com el poeta Baudelaire el van defensar: “Sembla com si el color pensés per si mateix, independentment dels objectes que reflecteix”. Delacroix defensava la seva pintura dient que “no sempre la pintura necessita un tema”.
Funció: Delacroix tracta un tema contemporani que és la revolució de Juliol del 1830 que va acabar amb el govern borbònic de França i va donar pas a la monarquia constitucional amb Lluís Felip d’Orleans. Així que la funció d’aquesta obra commemorativa és al·legòrica i històrica, ja que reflecteix la força de la llibertat i la revolució, ja que diu: “He començat un tema modern, una barricada i si no he lluitat per la pàtria, com a mínim, pintaré per ella”.
Interpretació: a) Aspectes iconogràfics: L’obra mostra d’una manera al·legòrica els fets revolucionaris que es van produir els dies 27, 28 i 29 de juliol del 1830, i que van posar fi al regnat dels Borbó a França i van donar pas a una monarquia constitucional. L’obra vol remarcar l’esperit combatiu i de rebel·lia que va unir el poble francès. b) Significat: La unió del poble francès es mostra amb la representació de les diferents classes i categories socials: la burgesia, personificada en la figura que porta barret de copalta i que agafa un fusell; la classe menestral, amb camisa blanca, un barret amb escarapel·la i un sabre a la mà dreta; els joves, que simbolitzen el canvi futur, armats amb pistoles; o la gran massa popular que omple el fons de l’obra. Guiant-los tots ells hi destaca una figura femenina mig nua, armada amb un fusell i que fa onejar la bandera tricolor. És la personificació de la Llibertat.
El dinar damunt l’herba - Manet
Títol: El dinar damunt l’herba
Autor: Manet
Cronologia: 1863
Escola o país: França
Estil: Impressionisme
Mides: 2,08 x 2,64 m
Localització: Musée d’Orsay
Context històric i cultural: Als anys 1863-64, un grup de pintors decideix pintar “a plein air”: són els que posteriorment s’anomenarà “impressionistes”. Al segle XIX, París és la capital artística europea; hi impera l’academicisme i qualsevol aportació personal és rebutjada. L’últim terç de segle, l’art és totalment mancat de creativitat. Les alternatives a l’art de l’Acadèmia apareixen el segon terç del segle XIX: la primera onada, la protagonitzen els romàntics; la segona, els realistes; la tercera, els impressionistes. Abans dels darrers, Manet, líder dels impressionistes, ha lluitat per les noves idees. El nom “impressionista” prové del quadre de Monet “Impressió. Sol ixent”. Tot i que són molt criticats pels europeus, a final de segle, milionaris nord-americans començaran a comprar-los obres i l’opinió pública anirà canviant. Políticament, el 1830 ha caigut Carles X i ha estat substituït per Lluís Felip d’Orleans. El 1848, s’inicia la Segona República, però el nebot de Napoleó, Napoleó III, es nomena emperador. Manet prové d’una família benestant, rep lliçons d’un professor retrògrad, al qual decideix abandonar per viatjar. Se’l considera l’iniciador de l’impressionisme pel fet de sortir a pintar a l’exterior. Contra la voluntat del seu pare, Edouard Manet va iniciar la seva formació al taller de Thomas Couture, un conegut acadèmic de l'època. No obstant això, els qui realment van influir en la seva pintura van ser els artistes venecians del segle XVI, els holandesos del segle XVII i Velázquez, l'obra del qual havia conegut durant un viatge a Espanya. Fascinat per aquest país, va incloure en la seva pintura obres de temàtica espanyola, entre les quals El guitarrista espanyol, que li va valdre el reconeixement públic al Saló de París l'any 1861. Després de la mort del seu pare (1862), la seva obra va mostrar una actitud rebel que el va fer objecte de la crítica social, a causa, entre d'altres raons, de la presència reiterada del nu femení en els seus quadres. Cap al 1870 va començar a pintar a l'aire lliure i a experimentar amb el tractament de la llum i l'impacte d'aquesta sobre els cossos, una pràctica típica de l'impressionisme, un moviment que va rebre la influència de Manet, encara que ell no s'hi identifiqués plenament, ja que mai no va exposar amb aquest grup i, en canvi, sempre es va relacionar amb els salons oficials.
Suport i procediment: Es tracta d’un oli sobre tela.
Anàlisi formal: Aquesta obra, de composició tancada, consta de tres figures humanes que ocupen l’espai central del quadre: una dona despullada i dos homes vestits. Les dues persones de l’esquerra dirigeixen el rostre vers l’espectador, però només un d’ells busca la mirada d’aquest. L’altre home té el braç atansat i el gest que fa amb la mà mostra que ha pres la paraula. Al fons hi ha una dona refrescant-se en un rierol on també hi ha una barca. A la banda esquerra inferior hi ha un cistell amb fruites i els vestits de les dones. L’escena s’envolta d’arbres. Els colors predominants són els verds, que envolten els negres, blancs, ocres, i blaus morats dels personatges i els vestits. La combinació de diferents tons d’aquests verds dóna la sensació de transparència a l’aigua del rierol. Les figures humanes es presenten com zones planes de color: les ombres són simples taques de color juxtaposades a les altres.
Antecedents i influències posteriors: Manet mai va accedir a formar part dels impressionistes ni a exposar amb ells, tot i que el consideraven el seu guia: tenien El dinar damunt l’herba com un model a seguir. Això fou així perquè Manet va trencar amb l’art consagrat de l’època i pel seu estil pictòric. Els espanyols Murillo, Goya i Velázquez influïren, després del viatge a Espanya el 1865. Manet va reinterpretar els temes de Hals, Ticià i Giorgione. També s'interessa pel realisme de Courbet. Finalment, els gravats japonesos li van ensenyar un art de colors plans i simples que marcaria les noves generacions de pintors. Manet va convèncer uns quants pintors més joves que ell (Monet, Renoir...) per pintar a l’aire lliure, “a plein air”. A més, el quadre que estudiem va inspirar Picasso, que féu molts olis i dibuixos basant-se en ell.
Relacions amb obres similars de l’autor o escola: L’obra de Manet es pot relacionar amb l’obra de la resta d’impressionistes, com Monet, Renoir o Degas. D’altra banda, es pot relacionar amb d’altres obres del mateix artista, com l’Olímpia, de tema també revolucionari perquè trenca amb la doble moral burgesa.
Diferències amb altres solucions coetànies: Aquest quadre difereix força de l’art establert en l’època en què va ser pintat: l’academicisme. El tractament del color (sense clarobscur) i del dibuix (sense contorns) va fer que fos criticat per l’Acadèmia, a més del tema, força provocatiu. Tot i que Manet fos considerat el guia impressionista, el quadre també s’allunya del que serà l’impressionisme com a tal, visible a Impressió. Sol ixent de Monet.
Funció: La intenció de Manet era aconseguir exposar el quadre al Saló, és a dir, la millor manera d’atraure els possibles clients abans que els marxants d’art esdevinguessin habituals. La seva funció és investigar noves formes de pintar i nous temes.
Interpretació: a) Aspectes iconogràfics: L’artista s’inspirava en obres d’altres pintors per realitzar els seus quadres; en aquest cas, en El concert campestre de Ticià, que era atribuït a Giorgione, exposat al Louvre, i El judici de Paris, de Rafael, gravat força conegut als tallers de pintura. Va fer posar joves en actitud igual a les figures de Raimondi vestits com els de Ticià, però a la moda de l’època. Els models són el seu germà, l’escultor holandès Ferdinard Leenhoff i Victorine Meurent. No se sap la identitat de l’altra jove. La dona nua ha d’interpretar-se com una model que està descansant i a punt de tornar-se a vestir. b) Significat: L’obra no va tenir una acollida gaire bona, com es veu en l’opinió: “una dona ordinària, llicenciosa i completament nua descansa sense cap tipus de vergonya entre dos dandis vestits de dalt a baix”. Molts la van considerar una ofensa pels colors plans, la renúncia a utilitzar el clarobscur i el fet que les figures semblen no estar unides per cap relació. El quadre no va ser acceptat al Saló del 1863, però es va exposar al “Saló dels Rebutjats”, on sí que es va apreciar, tot i que l’emperador va ordenar la retirada d’aquest Saló dels quadres de Manet per immorals.
Sol Ixent. Impressió - Monet
Títol de l’obra: Impression, soleil levant.
Nom de l’autor: Claude Monet
Cronologia: 1872
Escola o país: França
Estil: impressionisme.
Mides: 48 x 63 cm
Localització: Musée Marmottan
Context històric i cultural: Cap als anys 1863-1864, un grup de pintors decideixen sortir dels tallers per pintar davant la natura. L’impressionisme, que és l’estil d’aquests artistes, es dóna a conèixer a París, en la galeria d’un fotògraf. L’impressionisme forma part de les 3 onades artístiques revolucionàries en contra de l’art de l’Acadèmia: darrera del romanticisme i del realisme. Cap al final de segle, els empresaris nord-americans canviaran l’opinió pública sobre l’impressionisme comprant obres. Des del punt de vista polític, França ha patit dos canvis de govern que han desembocat en una república, però aquesta serà estroncada pel nebot de Napoleó, Napoleó III, que va imposar l’Imperi. Claude Monet va ser el pintor més representatiu de l'Impressionisme. Després d'uns inicis com a caricaturista a Le Havre, al 1859 marxa a París, on va tenir contactes amb Pissarro, Renoir, Sisley i, sobretot, Bazille. Després d'uns inicis desafortunats, l'any 1870 va fer un viatge a Londres. Allà, les particularitats del clima del país, així com les estudis de l'obra de John Constable i William Turner li van donar una altra visió del tractament pictòric de la llum. De tornada a França l'any 1871, Monet es va establir a Argenteuil fins al 1878, període en el qual va pintar els quadres més famosos i característics del moviment impressionista. En aquestes obres centra l'atenció en els reflexos de la llum a la superfície de l'aigua i l'atmosfera que crea aquest efecte. Novament a París, la fama del pintor francès va augmentar, i a partir del 1890 es va concentrar en sèries de quadres en què pintava un mateix tema a diferents hores del dia per tal de representar les variacions de les tonalitats d'un mateix cos segons la manera com hi incideix la llum. Va arribar a pintar més de tres mil quadres, la majoria dels quals són escenes fluvials, paisatges o marines que resumeixen una nova manera de representar una realitat sempre canviant.
Suport i procediment: Elements de suport: oli sobre tela.
Anàlisi formal: Aquest quadre tracta d’un paisatge de port. La línia de l’horitzó (que separa l’aigua del cel) ve marcada pels vaixells, però el protagonista indiscutible del quadre és la llum i els efectes que provoca: per això Monet empra una boira que difumina les tonalitats i les figures. També podem veure en l’aigua els reflexes dels vaixells. La pinzellada de Monet és petita i separada, de manera desigual, creant una superfície homogènia i uns efectes de llum subtils. En alguns casos, aquesta pinzellada intensifica els colors, com per exemple els bots sobre l’aigua o el sol en el cel. La paleta varia dels tons grisos, marrons i terrossos fins als violetes i els ataronjats.
Antecedents i influències posteriors: Monet, amb aquest quadre, va donar nom al corrent artístic al qual va pertànyer. El crític d’art Leroy va estendre aquest nom de manera pejorativa, però al final va acabar definint l’estil de pintar d’aquest grup de pintors. Monet va seguir els consells que el seu predecessor Manet va recomanar als seus seguidors: la tècnica de dibuixar a l'aire lliure (“à plein air”) per aprendre del color i la llum de l’exterior. També va aprendre aquesta tècnica dels mestres de l’escola de Barbizon. Els impressionistes pretenien demostrar que la gamma cromàtica derivava d’uns colors purs que es mesclaven a la retina (un fet demostrat arrel de l’aparició de la fotografia). Monet també va ser influenciat per Delacroix i la substitució del clarobscur per la juxtaposició de colors complementaris i pels romàntics anglesos Turner i Constable pel tractament de fenòmens atmosfèrics. Monet és un artista preferent per ser estudiat pels postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin.
Relació amb altres obres del mateix autor: En la seva recerca dels efectes atmosfèrics i lumínics, Monet retratà reiteradament el mateix tema amb el mateix estil de pinzellada solta. Destaca la sèrie de quadres amb el títol La catedral de Rouen. Les grans masses boiroses el van ajudar especialment, com veiem en els quadres Vista del parlament i Estació de Sant Llàtzer. Cap al final de la seva carrera, Monet va registrar en unes sèries de quadres Nimfes els efectes de la llum damunt les aigües tèrboles.
Diferències amb altres solucions coetànies: Monet, com a seguidor de Manet, va pintar les masses lumíniques que li oferia la natura. Degas, en canvi, pintava en el seu estudi i es concentrava en la llum artificial del gas. Renoir també es diferencià de Monet i la seva preferència per ambients boirosos.
Funció: Sol ixent. Impressió va ser el referent dels impressionistes i el punt de partida del qual evolucionà l’autor. La seva funció és investigar en la captació de la llum.
Interpretació: a) Aspectes iconogràfics: L’escena mostra el port francès de Le Havre a primeres hores de la matinada. Se’n poden destacar els 3 bots de rem que naveguen en l’aigua i els altres vaixells de vela ancorats, amb els seus reflexes. No obstant, el protagonista és la boira causada pel temps i els fums de les fàbriques. També destaca el sol de l’alba i el seu reflex en l’aigua. b) Significat: Més que una representació topogràfica del port, Monet volia retratar l’ambient d’aquest. Les capacitats reflectants de l’aigua interessaven també a Monet. Tal com diu el títol, l’efecte òptic del color i la llum de la natura i la consegüent impressió són més rellevants que les formes físiques.