Anàlisi d'Obres d'Art: Torre Eiffel, Magatzem Carson, El Pensador, Els Primers Freds, Eros i Psique, Enterrament a Ornans i Llibertat Guanyant el Poble

Torre Eiffel

Lloc: París

Arquitecte: Alexandre Gustave Eiffel (1832-1923)

Cronologia: 1889

Material utilitzat: Estructura reticulada de ferro colat amb combinacions d'acer i formigó.

Sistema constructiu: Industrial (feta amb peces industrials).

Dimensions: 324m actualment.

Autor: Alexandre Gustave Eiffel

Enginyer i arquitect francès, especialitzat en la construcció de portes metàl·liques. El 1867 fundà la constructora Eiffel et Cie, aconseguint renom gràcies a l'ús del ferro com a material constructiu. Eiffel va utilitzar els seus coneixements per desenvolupar construccions metàl·liques, com ponts i la Torre Eiffel.

Anàlisi Formal

Amb 10.100 tones de pes i aproximadament 18.000 peces de ferro, s'aixeca sobre 4 pilars i 4 arcs enormes. Fou considerada un prototip de simetria.

Espai exterior i interior

És impossible distingir entre exterior i interior. Els 4 pilars, a mesura que s'alcen, es converteixen en un únic element. La forma piramidal de la torre, dividida en 4 parts i separades per 3 pisos: el primer a 57m del terra, el segon a 115m, i l'últim (fet servir com a mirador, envoltat de vidres amb capacitat per a 800 persones) a 274m d'alçada, dóna sensació de verticalitat. Actualment, l'ascensió es pot fer amb ascensor o per les mateixes escales interiors.

Estil

Al segle XIX es va produir la primera revolució arquitectònica que comportà l'ús de nous materials. Aquesta arquitectura es va anomenar: arquitectura de la enginyeria o del ferro i cristall. Això és un fenomen tècnic que marca el pas entre el passat i el present. Aquesta obra combina el gegantisme arquitectònic, associat a la indústria i el comerç, amb la confiança optimista cap al futur progressista.

Interpretació

El caràcter de l'edifici és civil, ja que no es tracta de cap obra religiosa ni de culte; és públic, ja que es va construir per a l'Exposició Universal en commemoració del centenari de la Revolució Francesa. Al principi no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre d'intel·lectuals, polítics i enginyers la rebutjaren. Tot i així, l'estructura metàl·lica s'ha convertit avui dia en el símbol de París, atraient cada any més de 6 milions de visitants de tot el món. El seu simbolisme es troba dins l'interior geomètric, demostrant la innovació que produeix la seva arquitectura, tant en formes com en geometria. Com a curiositat, per a molts turistes, opinen que hauria de ser una de les set meravelles del món.

Magatzem Carson, Pirie i Scott

Lloc: Chicago

Arquitecte: Louis Henry Sullivan

Cronologia: 1899-1904.

Materials utilitzats: Pedra, ferro, maó, vidre, alumini, marbre, formigó, fusta, formigó armat.

Sistema constructiu: Arquivoltat.

Comitent i receptor: Sr. Carson, Pirie i Scott.

Tipus: Construcció urbana civil. Magatzem.

Estil: Escola de Chicago. Racionalista.

Autor: Louis Henry Sullivan

Sullivan va ser l'arquitecte més rellevant de l'Escola de Chicago. Va estudiar arquitectura i va anar a una escola d'arts de París, on va rebre la influència del decorativisme modernista. Els seus treballs amb estructures metàl·liques li van permetre descobrir les possibilitats per a la construcció de grans arquitectures urbanes, especialment en edificis comercials. La seva arquitectura té elements decoratius semblants al modernisme.

Anàlisi Formal

La façana es divideix en dues parts. A la base trobem l'entresol i la 1a planta, amb amplis aparadors de vidres emmarcats per dues bandes. Les altres plantes segueixen una estructura cel·lular seguint un ritme uniforme de finestres horitzontals separades per una estructura de formigó. La planta superior es cobreix amb un sostre pla. A les vidreres que segueixen la línia dels aparadors hi trobem els noms dels magatzems. La façana està situada de forma a fer la funció de pas de la llum a l'interior. Elements importants: "les finestres de Chicago" de forma horitzontal i allargada, adaptant-se a l'estructura. L'horitzontalitat redueix la sensació d'alçada i permet una major adaptació visual a l'entorn urbà.

Elements de suport:

Pilar de ferro.

Elements suportats:

Coberta embigada de ferro.

Espai exterior:

Dominen les línies verticals que vol dissimular amb finestres apaïsades. Trobem una inspiració gòtica a la planta baixa.

Espai interior:

L'estructura permet la concepció d'una planta única, on els murs són de tancament i poden col·locar-se on vulgui el client per determinar els espais interiors en funció de les seves necessitats. L'espai és continu.

Funció, contingut i significat

Aquest edifici va funcionar com a grans magatzems, especialitzada en la venda de roba, mobiliari, joieria, calçat, bellesa, etc., fins al 2007. És considerada una de les construccions més rellevants i un dels edificis més significatius de l'Escola de Chicago, i construeix un clar exemple del pensament de Sullivan: cada part ha de reflectir la funció per la qual ha estat dissenyada.

El Pensador

Catalogació

Autor: Rodin

Cronologia: 1880-1900

Estil: Impressionisme

Tècnica: Fosa

Material: Bronze

Formes: Escultura exempta

Tipologia: Sedent

Cromatisme: Monocroma

Dimensions: 1.98 x 1.29 x 1.34m

Localització: París

Tema: Homenatge al poeta Dante, amb l'obra del qual Rodin s'inspirà per crear les més de 185 figures que havien de compondre la Porta de l'Infern.

Anàlisi formal

En principi, aquesta figura havia d'estar a la Porta de l'Infern, representant el poeta Dante mirant l'infern. La idea estava inspirada en la pròpia obra del poeta, La Divina Comèdia. Havia de ser d'uns 30 m d'alçada. Però finalment, el Pensador és un home nu, desproporcionat de mans i peus, en actitud pensativa. La mà esquerra descansa damunt el genoll esquerre i la mà dreta sosté el cap, tancant el gest amb el colze dret recolzat també en el genoll esquerre. En aquesta obra es mostra un realisme poc vist des de l'època clàssica. Tot i així, Rodin no intentà que aquest personatge s'assemblés físicament a Dante; de fet, no tenen res a veure. El que l'artista volia era plasmar l'expressió del pensament torturat en adonar-se del tràgic destí de la humanitat. Aquesta sensació de vida va expressar-la mitjançant el moviment que trobem en tots els seus músculs en tensió, en forma d'esforç.

Aquesta escultura tan poc polida crea ombres, les quals ajuden a transmetre a l'observador el patiment del pensador.

Estil

Rodin va estudiar l'obra de Miquel Àngel apassionadament i va innovar entre les seves obres. Al 1877, presentà al Saló de París l'Edat del bronze. Representava un home nu, i els crítics l'acusaren d'usar un model real o motlle. Habitualment és considerat un escultor impressionista, però també se l'ha catalogat com postimpressionista, simbolista, expressionista i romàntic. Sigui com sigui, va ser un renovador de l'escultura, amb una gran tècnica pròpia. La forma i el tractament eren el més important en les seves obres.

Rodin introduí el modelatge amb les mans, el que donava rugositat a les superfícies. Això li proporcionà l'oportunitat d'incorporar jocs lumínics a les estàtues.

Contingut, significat i funció

Aquesta és una escultura d'un home nu en actitud de pensar. Per a alguns crítics, és la imatge de l'home que executa un acte de rebel·lió interior per tal d'elevar-se sobre la vida animal i que, inspirat, dóna llum al primer pensament. D'aquest projecte van sorgir moltes escultures que són considerades obres mestres per si mateixes, com El bes, Adam i Eva. També d'altres figures que queien en l'abisme, es tocaven, escoltaven o alçaven les mans com si tinguessin por de la fi del món.

Rodin creia que els escultors tenien una missió històrica: donar a la ciutat moderna monuments moderns, ja que la ciutat moderna no és monumental.

Els Primers Freds

Catalogació

Autor: Miquel Blay i Fàbregas (Olot 1866-1936).

Cronologia: 1892.

Destinatari: Exposició de Belles Arts 1892.

Dades externes

Tècnica: Talla

Consisteix a eliminar la matèria sobrant d'un material dur per tal d'arribar a donar-li la forma desitjada; es tracta d'una tècnica subtractiva. Qualsevol errada pot resultar irreparable. Els materials habituals en la tècnica de la talla són la pedra i la fusta, i el marbre. Treballar-lo requereix un considerable esforç físic.

Material: Marbre

L'elecció del material també és un problema. L'escultor ha de tenir en compte les propietats físiques de la pedra, el tipus de destreses que ha de dominar, la coloració, la lluminositat, la textura de la superfície...

Eines:

Martell, cisell, trepant, abrasius (pedra tosca, sorra...). L'escultor acostuma a fer un model a mida natural en guix o argila.

Formes: Exempta.

Tipologia: Escultura exempta.

Cromatisme: Monocroma.

Lloc: Museu d’Art Modern del MNAC, Barcelona.

Estil: Realisme.

Dimensions: 2,93x1,95 m.

Anàlisi formal

Descripció:

L'escultura representa 2 figures humanes assegudes sobre un banc de pedra. Una és un home vell, l'altra una noia joveneta. Ambdós estan nus. L'home té cabell i barba llargues, mirada perduda, mans entrellaçades, el cos prim amb la musculatura marcada. La nena està asseguda al seu costat amb el cap recolzat sobre el seu pit, ulls tancats i cabell llarg descansa sobre el braç dret del vell. El seu cos és prim, queden marcades les costelles i els peus, un sobre l'altre. Les mans agafen el braç del vell.

Volum i espai:

Continu. Rodó, perquè trobem representada la forma completa de la figura, la qual cosa permet veure-la des de diferents punts de vista. És exempta, és a dir, no depèn d'un marc arquitectònic.

Estudi de la figura:

Realisme, sobretot en el tractament de la musculatura i en la visió dels ossos a través de la pell.

Expressió:

La del vell és una expressió de concentració, amb mirada perduda i les mans juntes. Trobem una certa tristesa, resignació i abatiment en la seva cara i en l'esquena arquejada. La de la nena és una expressió de calidesa, senzillesa i de confiança en el vell.

Anatomia:

El fet que tots 2 estiguin nus ens permet contemplar l'estudi anatòmic dels cossos en els seus detalls. Tot i que la cara de la nena sembla una mica desdibuixada, amb la tècnica de l'sfumato aconsegueix realçar les formes suaus de l'anatomia.

Vestit:

No hi ha, però va esculpir el mateix grup amb roba.

Proporcions:

Mides reals.

Tipus:

Tancada, ja que braços i cames estan plegades al cos. Asimètrica, perquè l'eix vertical que separa ambdues figures no divideix el grup en 2 parts iguals. Atectònica, perquè pesa més la meitat del vell.

Línies estructurals de l'obra:

La del vell són línies rectes i formes angulades. Les de la nena són corbes i arrodonides.

Forma d'emmarcar l'obra:

Piràmide quadrangular rectangular. L'angle i pla recte està del cantó del vell i l'angle i pla inclinat està del cantó de la nena.

Composició:

Trobem una línia vertical que passa pel cap del vell que es creua de forma perpendicular amb la línia de la seva espatlla. Mentre que la nena és dinàmica, ja que el seu tronc està girat cap al vell formant un angle de 90º, mentre que les seves cames fan un angle agut.

Tipus de moviment:

En potència.

Recursos que suggereixen moviment:

El cos de la nena en forma "S".

Temps:

Voluntat d'eternitzar.

Llum:

Crea efectes de llum i ombra mitjançant la profunditat de les arrugues del cos, els rínxols dels cabells, donant diferents plans al volum. La llum exterior dependrà de si és artificial o natural i d'on estigui ubicada l'escultura. A la fotografia, la llum artificial prové de la dreta de l'espectador.

Color:

Monocroma, del marbre blanc.

Interpretació i significat:

Un home ara feble, que presenta una musculatura del pit, els braços i les cames, ara prima i penjant, que ens fa deduir que temps enrere eren forts i plens de joventut. La nena es recolza en el vell a la recerca de protecció. El rostre del vell és digne, el de la nena es gira cap al vell, mentre que els seus peus estan sobreposats i ens fan veure la idea d'indefensió i timidesa. El modelat de la pedra mostra sensació de fred, donant a entendre l'abandonament i d'un futur incert, produint en l'espectador sentiments de pena i compassió. D'aquesta manera, l'autor ens presenta un símbol de pobresa i de misèria de la humanitat, mostrats en els sectors més febles: l'ancianitat i la infància desvalgudes i abandonades.

Eros i Psique

Catalogació

Autor: Canova

Tècnica: Talla

Material: Marbre

Eines: Martell, cisell, escarpra, burí, trepant.

Formes: Exempta

Tipologia: Grup

Cromatisme: Monocroma

Lloc: Museu Nacional Louvre

Dimensions: 155x168cm

Estil: Neoclàssic.

Cronologia: 1793

Comitent: Lord Cawdor

Autor: Antonio Canova

Escultor de més èxit del neoclassicisme. Començà amb l'escultura en traslladar-se a Venècia (1768). A partir de 1781, la seva obra es defineix amb un estil influenciat per l'escultura clàssica antiga. Va treballar per a persones importants, com, sobretot, el Papa Climent, que el nomenà Marquès d'Ischia. Les seves obres constaven d'una llarga elaboració.

Anàlisi Formal

En aquesta escultura trobem un grup escultòric que forma una X entre els 2 personatges: un masculí: EROS, i un femení: PSIQUE. La X es forma des de l'ala dreta d'Eros fins al cos de Psique i de l'altra ala a la seva cama dreta, trobant en el punt intermig els llavis d'ambdós. Aquest instant fugisser del petó crea alhora un enquadrament en un cercle format pels braços de Psique que abraça a Eros, agafant-se al seu cap, i els braços d'ell que agafen el cap adormit de Psique amb delicadesa i l'abraça tendrament, tapant el pit de la seva estimada. Creant l'atenció de l'espectador en tot aquest conjunt.

Estudi de la figura:

Les figures són naturals, tot i que ambdós mostren l'ideal de bellesa clàssic de l'època.

Vestit:

El cos de Psique el trobem nu, amb una tela que cobreix amb una sensualitat i delicadesa la part del sexe femení i part del meluc. Eros el trobem completament nu, amb les ales elevades en descens del cel.

Expressió i anatomia:

La cara del déu Eros no mostra cap expressivitat, és freda. Està representat com si descendís del cel, tocant amb els peus damunt la pedra, la qual trobem estirada a Psique, amb les cames flexionades i les ales tenses i obertes. Psique, alhora, la trobem estirada per tota la part esquerra de l'escultura, mostrant una corba. L'expressió de la cara és d'enamorada i d'admiració. Té la cama dreta estirada i l'esquerra flexionada, descansant sobre aquesta.

Composició i moviment:

Escultura oberta i en moviment, en acció del petó i les ales en descens del cel. A més, Psique dóna sensació de moviment en la corba del cos i el propi moviment d'abraçar el seu amant, de la mateixa manera que Eros l'abraça.

Temps:

Instantani. Representa el moment que Eros torna de l'Olimp per despertar a Psique del somni profund amb un petó d'amor.

Llum:

Depenent de l'angle d'il·luminació, trobem l'obra il·luminant les cares o bé, des de la part dreta. El joc d'il·luminació crea clarobscur.

L'autor aconsegueix una obra plena de tendresa escollint el moment adequat i pel tractament del marbre, transformant la seva duresa en una textura suau i delicada (amb pedra volcànica), aconseguint sensació de realisme anatòmic.

Interpretació i Significat:

Tema mitològic:

Representa que Eros, déu de l'amor, s'enamora de Psique i per enamorar-la li construeix un palau. Aquests es troben cada nit en la foscor del palau, però Eros no vol dir-li qui és, i fa prometre a Psique que aquesta no intentarà veure la seva identitat. Psique, un dia morta per curiositat, obre la llum per veure'l. Aquest marxa decebut i Psique, per recuperar-lo, recorre a un oracle de Venus i una de les 3 condicions que havia de complir era recollir l'atuell de Prosèrpina, que contenia el secret de la bellesa. Però Psique no havia d'obrir l'atuell, i per curiositat, ho va fer, aleshores va ser castigada amb un somni profund que només despertaria amb un petó d'Eros.

Funció:

Decorativa. Decorar la sala de Lord Cawdor.

Enterrament a Ornans

Catalogació

Autor: Gustave Courbet (1819-1877)

Cronologia: 1849

Comitent i destinatari: Ell mateix.

Dades externes

Tècnica:

Oli.

Suport:

Llenç de sarga d’espiga.

Materials:

Pigments; aigua; goma, cola; oli de nou.

Eines:

Pinzells de diferents pèls.

Dimensions: 3,15 x 6,63m

Lloc: París

Tipologia: Figurativa.

Cromatisme: Policroma.

Autor: Gustave Courbet

Màxim representant del realisme pictòric, enfrontament directe amb la realitat, indiferentment de l'ideologia preestablerta. A diferència de la fotografia, el pintor havia de saber triar i expressar els detalls de la natura. La seva trajectòria artística anava acompanyada d'una gran activitat política i això l'acabà convertint en director de Belles Arts (1871).

Anàlisi Formal

Una de les seves obres més rellevants, s'inspirà en un fet quotidià que fins aquell moment l'art havia rebutjat: l'enterrament d'un home qualsevol. Courbet pinta un retrat col·lectiu de personatges de diferents classes socials en el moment de l'oració prèviament abans d'enterrar-lo. Res està situat de manera jeràrquica, tots els figures són a mida natural, distribuïdes horitzontalment a la manera de fris. L'únic element per sobre de tota la composició és el santcrist que trenca la uniformitat del paisatge horitzontal del fons. A la part superior podem veure que hi domina l'horitzontalitat dels penyasegats que contrasta amb la verticalitat del santcrist i de les persones que assisteixen a l'enterrament. A més, serveix a l'autor per aconseguir que l'espectador fixi l'atenció en l'acció principal, i això s'aconsegueix amb el tancament visual de la composició.

La mort d’un veí no sembla provocar un gran dolor. Ningú no presta massa atenció a la cerimònia i el fosser mostra una actitud d'impaciència. La teatralitat de les vestidures contrasta amb la indiferència de les cares. Davant, en primer pla, hi ha un gos que accentua la realitat.

Estudi de la figura:

Naturalisme, realisme.

Expressió:

Expressió de dolor, actitud de comunicació entre els personatges.

Anatomia:

Separació dels plans corporals, posició dels cossos de front, de perfil. Les robes no mostren cap cos.

Vestit:

Plecs: línies paral·leles, en ziga-zaga.

Proporcions i escales:

Mides reals i proporcionades.

Predomini corba.

Perspectiva:

Aèria. La superposició de cossos i el paisatge del fons suggereixen profunditat.

Colors:

Utilitza colors bàsics: grisos, vermells, negres, i es van enfosquint en la part dreta de la gent i s'aclareixen en la part cerimonial, donant-li importància. Sembla una natura morta.

Llum:

Tot el quadre està il·luminat per una llum tota igual.

Tipus:

Simètrica; oberta; profunda; pictòrica.

Línies estructurals de l'obra:

Horitzontals. El quadre presenta una composició a manera de fris, bastant estàtica.

Forma d’emmarcar l’obra:

Rectangular. Courbet no utilitza els recursos com són les composicions en forma de piràmide; no vol imitar els neoclàssics ni romàntics. Línies paral·leles en ziga-zaga dalt i baix.

Moviment:

Contrapposto en diversos personatges, però no s'aprecia gaire moviment en els personatges.

Estil:

El seu objectiu en les seves obres era mostrar la realitat tal com és, sense ser un art fotogràfic, i això ho aconseguí amb influència de Monet i la seva recerca de la realitat mitjançant estudis sobre la llum.

Interpretació i significat:

El tema de la mort és comú en la història de l'art. Courbet ens presenta en la seva obra com la mort de tot home, sense herois, ni protagonistes, sinó una comunitat com actors de la història. No hi ha un més enllà, simplement la idea que l'home sobreviu en la memòria dels que deixa darrere seu. Fa una crítica a la burgesia i una investigació profunda de la realitat.

Llibertat guiant el poble

Catalogació

Autor: Eugène Delacroix (París 1798-1863)

Cronologia: 1830.

Comitent: No se sap qui és, però el quadre se l'hi va quedar el rei perquè era molt revolucionari.

Destinatari: Està adreçat al públic.

Dades externes

Tècnica:

Oli

Suport:

Llenç

Materials:

Oli de llinosa.

Eines:

Pinzells de diferents pèls.

Dimensions: 259 x 325 cm

Lloc: París

Tipologia: Figuratiu.

Cromatisme: Policroma.

Autor: Eugène Delacroix

Pintor més destacat del moviment romàntic (gran figura del romanticisme pictòric francès), va rebre formació neoclàssica, però el seu estil es veu influenciat pel color i l'opulència de mestres anteriors. La seva tècnica és de grans contrastos de color (que aplicava amb petits cops de pinzell creant un efecte de vibració). Va influir als impressionistes. També tenia talent com a literari, en els quals manifestava i expressava les seves opinions sobre art, política i vida.

Anàlisi formal

L'element central de la imatge és la Llibertat, l'al·legoria a la llibertat representada com una dona, amb el pit nu, sostenint amb el braç dret una bandera francesa i els 3 components de la república. I en el braç esquerre sosté un fusell. A la part esquerra del quadre apareix una massa de gent a l'horitzó, darrere la dona, donant profunditat a l'escena. I davant d'aquesta massa de gent, un grup d'homes, destacant dos en concret. Aquests dos porten uns fusells. Un d'ells representa la burgesia i porta un barret de copa (podria ser l'autorretrat de Delacroix) i al seu costat, un membre de la menestralia amb un sabre. La llum és més fosca que la il·luminació de la dona per donar-li protagonisme a aquesta. Mentre a la part dreta, entre la pólvora i el fum, al fons, es veu l'església de Notre-Dame amb una il·luminació més clara que a la banda contrària. I a la part inferior del quadre, sota la dona, les destrosses de la revolució amb gent morta, però amb honor d'haver lluitat. Damunt de la gent morta, al costat de la dona, un nen dempeus amb una arma a cada mà, representa la joventut.

Estudi de la figura:

El quadre conté elements realistes, com els fusells de l'època o fins i tot el barret frigi, símbol dels revolucionaris.

Expressió:

Expressió als rostres molt realistes, expressions de victòria i alhora, en altres, de patiment.

Anatomia:

Anatomia també molt realista, ja que, malgrat l'abillament no permeti veure els cossos, els colors i les ombres, com les cames nues d'un dels morts, el pit nu de la dona amb la posició dels braços representen victòria, i el conjunt de moviment en el cos mostren un gran realisme. El cos de la dona està posicionat en diagonal, aguantant tot el pes del seu cos sobre la cama esquerra. En el seu moment, el nu de la dona es va considerar vulgar, ja que la dona té pèl a l'aixella, i per això l'anomenaven la verdulera. Malgrat això, l'autor vol demostrar una clara influència de l'escultura clàssica grega.

Vestit:

Vestimenta bruta i estripada pel lloc on es troben i la pobresa del moment. Plecs angulosos i ondulats, amb moviment en la roba de la dona.

Proporcions i escales:

Proporcions reals respecte al voltant de la dona, i la dona amb dimensions més grans per donar-li importància.

Predomini de la línia:

Corba.

Perspectiva:

Punts de fuga cap a l'horitzó, amb recursos que suggereixen profunditat a partir dels colors més freds del fons i del davant. Sobretot la dona, amb els colors més vius i les dimensions dels personatges, creen també la perspectiva i profunditat.

Colors:

Dominen els colors foscos i ocres, però alhora utilitza colors vius per a reflectir el dinamisme i l'emoció en l'escena.

Llum:

Irreal, destaca amb llum els punts importants de forma teatral (recordant el barroc).

Composició:

Piramidal, amb un eix central horitzontal on es veuen situades les parts de l'obra (des de la massa de gent fins a l'església de Notre-Dame).

Tipus:

Asimètrica. La part esquerra pesa més. Oberta, perquè dóna al públic sensació de poder accedir i amb diferents plans de profunditat.

Contingut, significat i funció:

Primera composició política moderna. Delacroix pinta aquest quadre i diu: "Ja que no he lluitat per la pàtria, com a mínim pintaré per ella". La figura femenina que fa onejar la bandera tricolor simbolitza la Llibertat i França. I com una deessa guia els ciutadans cap a la victòria i la llibertat. En un primer moment, la intenció era propagandística, però amb el temps va anar adquirint un sentit més commemoratiu.