Anàlisi d'obres d'art: La nit estelada, El crit i la Torre Eiffel

La nit estelada

Autor: Vincent Van Gogh

Cronologia: 1889

Estil: Postimpressionisme

Tècnica: Oli

Suport: Tela

Mides: 73,7 x 91,1 cm

Tipologia: Obra figurativa

Tema: Recreació d'un paisatge nocturn

Comitent: Iniciativa pròpia

Localització: Museum of Modern Art (MoMA), Nova York

Context històric

Finals del segle XIX, realitzada la Segona Revolució Industrial. Època marcada pels avenços científics i tècnics. L'aparició de la fotografia en blanc i negre va posar en qüestió la funció realista de l'art, i aquest va buscar noves funcions. A França, alguns artistes inicien una revisió de l'Impressionisme, donant lloc a tendències precursores de les avantguardes. Van Gogh entra en contacte amb els impressionistes, però troba el seu propi camí, amb expressivitat i color.

Estil

Anàlisi de l'estil. Postimpressionisme:

És el conjunt d'estils pictòrics sorgits a França a la darrera dècada del segle XIX que va continuar el camí impressionista. No es tractava d'un equip, treballaven en àrees diferents. Mantenien característiques de l'Impressionisme, com colors purs i brillants, pinzellades soltes, però es negaven a representar només els aspectes agradables i la llum. Volien plasmar més emoció i expressivitat. La seva forma, colors i estructura de base de les avantguardes del segle XX.

L'autor:

Van Gogh neix a Holanda. El seu pare era un pastor protestant. De jove va treballar en una galeria d'art, després a Londres i París, on Millet el va impactar. També treballa com a ajudant d'un predicador. Quan vol estudiar teologia el rebutgen i va pel seu compte. Seguint els consells del seu germà, es va dedicar a la pintura. L'any 1880 s'estableix a Brussel·les i va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts. Va utilitzar envasos de Millet i va pintar pagesos i miners, vida quotidiana. La primavera de 1885, una gran obra: Menjant patates. L'any 1886 va a París amb el seu germà. L'influencien l'estampa japonesa i se centra en l'expressionisme del color. El 1888 marxa a França on lloga "la casa groga". Segons Van Gogh, sentia l'atracció per la nit. Generalment pintava a l'aire lliure i era difícil perquè no hi havia molta il·luminació. En una discussió amb Gauguin es va tallar un tros d'orella. El maig del 1889 va patir una greu crisi nerviosa i el van internar en un psiquiàtric. El 27 de juliol de 1890, als 37 anys, es va disparar al pit.

Anàlisi formal

Tècnica:

La tècnica utilitzada és la de l'oli, tècnica pictòrica humida; els colors (pigments) es dissolen en un aglutinant oliós i s'aplica amb pinzell sobre un suport de fusta o tela. El resultat és una obra de colors molt lluents.

Forma:

L'obra combina la forma pictòrica (oberta) amb la dibuixística (tancada), ja que les formes, com els edificis i les muntanyes, estan contornejades per línies gruixudes de colors foscos.

Tipus de línia:

Les línies corbes predominen sobre les rectes. Les úniques línies rectes són les de les teulades de les cases. El cel, dominant per pinzellades gruixudes, serpentejants, formant remolins i les línies ondulants dels xiprers, reprodueixen la inestabilitat de l'estat d'ànim que Van Gogh patia en l'etapa de la mort.

Cromatisme:

Els tons utilitzats són els mateixos que va utilitzar a totes les obres de la primavera de 1889. Els colors no són versemblants des del punt de vista realista. Són colors intensos i expressius: els blaus, grocs i morats més vius omplen el cel, mentre que els més foscos s'apliquen al poble que està sumit en la foscor. Van Gogh contrasta la claredat i el moviment del cel, amb la quietud i la foscor del poble. Són colors que suggereixen emocions, estat d'ànim.

Factura i textura:

Les pinzellades són llargues i gruixudes amb una textura pastosa.

La llum:

L'escena està il·luminada per llums procedents d'elements concrets: algunes finestres de les cases del poble, els estels, la lluna i una claror per damunt de les muntanyes que podria indicar l'inici de l'albada.

Composició:

Aquest paisatge nocturn té dues parts ben diferents; a la part inferior està representada la terra amb el poble, on destaca l'agulla del campanar de l'església i la llum d'algunes finestres.

A la part superior, el cel amb la lluna i les estrelles que irradien la seva llum amb formes circulants, i aporten dinamisme.

A l'esquerra, uns xiprers en primer terme, uneixen el cel amb la terra i es converteixen en els eixos vertebradors de la composició donant profunditat al quadre que s'esglaona en diferents plans: poble, muntanyes, horitzó, cel i firmament. La verticalitat del xiprer gran i del campanar, contrasta amb les ondulacions del cel i dels astres. L'horitzó, força baix, accentua la importància del cel que esdevé el tema principal. La ciutat, en primer pla, traçada amb línies rectes i figures geomètriques elementals, contrasta amb les dues espirals del cel i els xiprers flamejats, que ens transmeten dinamisme i una inquietant agitació. Van Gogh va pintar aquest paisatge nocturn l'any 1889, al sanatori de Saint-Rémy on va ser ingressat pels seus trastorns psicològics. El seu tancament no li va impedir realitzar algunes de les seves obres més importants, les quals reflecteixen les seves tensions i desequilibris, en definitiva, els seus sentiments i patiments.

Anàlisi conceptual

Contingut i significació

Tema:

El pintor va combinar la realitat amb la imaginació. Aquesta obra no la va pintar a "plein air" sinó que era la panoràmica que podia veure des de la finestra de la seva habitació.

Gènere:

Es tracta d'un paisatge nocturn, però amb una visió de la nit completament subjectiva.

Recepció:

Pintava per la necessitat d'expressar les seves emocions.

Funció de l'obra:

La pintura era una via de salvació personal, però a la pràctica, el seu fracàs com a pintor augmentava la seva angoixa.

Models plàstics:

Antecedents:

Els antecedents de l'obra de Van Gogh hem de buscar-los en la força cromàtica de Delacroix, la preocupació per la representació de la llum i l'ús del color pla, sense ombres i clarobscur de l'Impressionisme i la tradició dels gravats japonesos de contornejar les figures amb una línia negra.

Influències posteriors:

L'ús del color i la pinzellada vigorosa i empastada de Van Gogh, el van convertir en precedent d'artistes que es van caracteritzar per l'ús de colors vius i aleatoris.

El crit

Pintor: Edward Munch (1863-1944)

Estil: Precursor de l'Expressionisme

Cronologia: 1893

Tècnica: Oli, tremp d'ou i pastel

Suport: Cartró

Mides: 91 x 73 cm

Tema: Al·legòric

Localització: Galeria Nacional d'Art de Noruega (Oslo)

Comitent: El propi autor

Context històric i cultural

Edvard Munch va realitzar "El crit" l'any 1893, en ple imperialisme.

Durant aquesta època, Europa va viure tot un seguit d'esdeveniments que acabarien conduint-la al primer conflicte bèl·lic de nivell mundial.

En la segona fase de la Revolució Industrial, la industrialització es va anar estenent pels països occidentals.

El progrés tècnic i l'acumulació de capital en mans burgeses van conduir a l'augment del moviment obrer i a la lluita de classes. Van aparèixer fonts d'energia com l'electricitat i el petroli i es van desenvolupar noves branques de la indústria com la farmacèutica i la química.

La necessitat de disposar de matèries primeres per a les indústries occidentals va dur al repartiment colonial entre països occidentals i a què les grans potències dominessin les àrees menys desenvolupades del planeta.

El sistema d'aliances establert entre els països occidentals i la insatisfacció de països que havien arribat tard a l'ocupació colonial van acabar provocant la Primera Guerra Mundial l'any 1914.

Estil

Característiques generals de l'expressionisme:

Va ser un moviment cultural que va sorgir a finals del segle XIX i que va tenir plasmació en un gran nombre de camps culturals i art, literatura, música, etc.

Va sorgir com a reacció a l'Impressionisme i al Naturalisme i el Positivisme de finals del segle XIX.

Més que un estil amb característiques pròpies comunes va ser un moviment heterogeni, una actitud, i una forma d'entendre l'art que va aglutinar a diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual.

L'Expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat europea prebèl·lica i d'entreguerres. És el reflex de les circumstàncies històriques en què es va desenvolupar i mostra la visió pessimista de la vida, l'angoixa existencial de l'individu, que a la societat moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat.

Característiques pictòriques de l'expressionisme

L'Expressionisme pictòric va sorgir paral·lelament al Fauvisme francès, i van ser els primers moviments de les anomenades "avantguardes" artístiques.

Les circumstàncies històriques de l'època van provocar el desig de buscar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges artístics. Els colors són generalment vius i les seves temàtiques reflecteixen la soledat i la misèria.

Els pintors expressionistes defensaven la llibertat individual, la primacia de l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament. Defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista; "expressió" enfront de la plasmació de la realitat; la "impressió".

L'autor

Edward Munch pertanyia a una família de classe mitjana noruega. Quan ell era petit van morir la seva mare i una germana de tuberculosi. El seu pare, metge de l'exèrcit, i un germà, van morir quan era jove i una germana seva tenia una malaltia mental.

Tots aquests fets, que es van produir en un temps relativament curt, van fer que Munch tingués una visió tràgica i angoixant de la vida i fos una persona trista, solitària i tancada en si mateixa.

L'any 1879 va iniciar estudis d'enginyeria, però l'any 1880 va decidir deixar aquests estudis per la pintura, inscrivint-se a l'Escola Reial d'Art i Disseny de Christiania (anomenada després Oslo). En aquesta època, va començar a relacionar-se amb un grup d'artistes i escriptors coneguts com «Christiania Bohème», partidaris de l'amor lliure i grans opositors de la mentalitat burgesa de l'època.

L'any 1886 va començar a ser conegut al seu país en presentar el quadre «Nena malalta» a l'Exposició de Tardor.

L'any 1889 va viatjar a París on va poder veure l'obra dels impressionistes i un any més tard va entrar en contacte amb Toulouse-Lautrec i Gauguin.

Entre els anys 1893 i 1895 va viure a Berlín on va estar en contacte amb els pintors expressionistes de «Die Brücke» i entre 1896 i 1897 va tornar a viure a París.

Anàlisi formal

Tècnica i suport

L'artista va utilitzar tres tècniques simultàniament: l'oli (que té com a aglutinant un oli), el tremp (que té com a aglutinant principal el rovell d'ou) i el pastel. La pintura de pastel és una tècnica seca. Està formada per pigment i cola. Els colors són nets i intensos, no s'ha d'assecar i es poden aplicar capes ràpidament.

El suport utilitzat és el cartró.

Forma

Predomina la forma oberta (pictòrica) per damunt de la dibuixística (tancada).

Tipus de línia:

La línia dominant en el quadre és la corba que aporta sensació de dinamisme i neguit.

Cal, però, destacar les línies rectes i diagonals de la barana i de la passarel·la que li donen a la figura una sensació de solitud.

A través d'un dibuix aparentment descurat, Munch allibera les seves pròpies tensions.

Factura i textura:

A partir de pinzellades gruixudes i violentes, l'autor modela els volums i els objectes.

Cromatisme (colors):

Els colors agressius i irreals, i el tipus de pinzellada, reforcen la idea d'angoixa vital.

La gamma cromàtica es redueix pràcticament als colors primaris: blau, groc i vermell.

Criden l'atenció els colors vermells i grocs del cel que, a l'esquerra, amb unes pinzellades de blau, dibuixen un ull i l'onada de blau fosc que envolta una illa groga.

Cal destacar el fort contrast del color groc del rostre del personatge sobre el blau fosc del paisatge.

Els contrastos cromàtics, fets de colors purs, indiquen una forta influència de Gauguin.

La llum:

La llum és aportada pels propis colors, lluminosos i brillants.

Composició

L'eix de la pintura és la figura, en concret el rostre desencaixat. Tot i la mancança de perspectiva, la sensació de profunditat ve donada per la barana del pont que creua de biaix l'escena i la presència de dues siluetes que passegen pel pont, aliens a l'esglai de la figura central.

Les ondulacions del mar i del cel aporten moviment a l'obra i l'expressió del rostre aporta tensió.

Anàlisi conceptual

Contingut i significació

Contingut

El quadre presenta una figura que crida mentre es posa les mans al cap. Darrere d'ella, la barana d'un pont i al fons dues figures passejant.

Una llengua de terra sembla protegir una entrada de mar.

El cel encès, ens indica possiblement que es tracta del preludi del crepuscle.

Significat

El dibuix, el color, la composició… tots els elements estan subordinats al missatge de l'obra; l'exteriorització dels sentiments de Munch.

"El Crit", però, no sols és la plasmació dels sentiments de l'artista sinó que ha esdevingut el símbol, de l'angoixa existencial de l'home contemporani.

Gènere:

Al·legòric. Exteriorització dels sentiments de l'artista.

Funció de l'obra

Amb aquesta obra Munch només buscava una cosa: expressar els seus sentiments, el seu món interior ple d'angoixa i sofriment.

Models plàstics

Antecedents

“El crit” presenta influències del Goya de les Pintures Negres, del traç sinuós de Toulouse-Lautrec i a nivell tècnic de Paul Gauguin i Van Gogh. És curiós el paral·lelisme amb Van Gogh pel que fa a la seva estada en un psiquiàtric, però Munch va aconseguir superar aquest fet.

Influències

Munch és una de les figures principals de l'expressionisme nòrdic i va influir especialment en els artistes escandinaus i alemanys.

Altres solucions coetànies

Al mateix temps que Munch pintava “El Crit”, Cézanne pintava “Els jugadors de cartes”. Cézanne és un postimpressionista i Munch és precursor de l'expressionisme.

Torre Eiffel

Arquitectes: Gustave Eiffel (1832-1923)

Estil: Modernisme - Arquitectura del ferro

Cronologia: Iniciació 1887, inauguració 1889

Tipologia: Monument commemoratiu

Localització: Jardins del Camp de Mart - París

Materials utilitzats: Ciment per a la base i peces de ferro per a l'estructura

Sistema constructiu: Sistema amb nous materials industrials

Dimensions: 304 m d'alçada (324 amb l'antena), 124,90 m d'alçada a la base

Comitent: Govern francès, per a l'Exposició Universal de París de 1889

Context històric i cultural

El darrer terç del segle XIX als països occidentals, especialment els europeus, va ser una època de consolidació de la revolució industrial i del capitalisme, però també del socialisme i de les lluites obreres.

Els països, especialment els europeus, pugnaven per demostrar la seva superioritat i l'any 1851 es va celebrar a Londres la primera "Gran Exhibició dels Treballs de la Indústria de Totes les Nacions", amb l'objectiu de donar a conèixer els progressos tècnics produïts per la Revolució Industrial. De seguida, els governs van veure el gran poder de propaganda política que suposava aquest tipus d'esdeveniment, especialment per al país amfitrió.

França ja havia acollit les "Exposicions Universals" de 1855, 1867 i 1878. Des de l'any 1875, la Tercera República Francesa intentava consolidar-se ampliant el seu imperi colonial, però la inestabilitat política feia que els partits polítics se succeïssin en el govern.

L'any 1889 s'havia de celebrar el centenari de la Revolució Francesa i al govern se li va acudir que una Exposició Universal podia ser una manera perfecta per posar a França com a centre del món.

L'autor

Gustave Eiffel va ser un enginyer i arquitecte que es va especialitzar en la construcció d'estructures de ferro.

L'any 1867 va fundar la consultora Eiffel et Cie, amb l'objectiu de produir els seus projectes.

Eiffel va ser pioner a l'hora de considerar el factor aerodinàmic i va utilitzar els seus coneixements per desenvolupar arriscades construccions metàl·liques, com el pont sobre el riu Duero, l'Estàtua de la Llibertat o la Torre Eiffel.

Anàlisi formal

Entorn i integració urbanística

Està ubicada al costat del riu Sena, als parcs dels Camps de Mart, on l'any 1889 es va celebrar l'Exposició Universal.

Elements de suport i estructura

La seva forma és piramidal i està dividida en quatre parts separades per tres plataformes:

La primera part de l'estructura és la base, formada per quatre grans pilars inclinats que descansen damunt gats hidràulics i que estan units entre ells, per mitjà de quatre arcs.

Aquesta estructura arquejada recorda els ponts de ferro d'Eiffel i té una ornamentació que contribueix a enfortir l'estructura.

Aquest primer bloc arriba a fer una alçada de 57 metres on es troba la primera plataforma a la qual es pot accedir per una escala i dos ascensors.

Damunt de la primera plataforma s'aixequen quatre potes amb una pronunciada inclinació cap endins que accentua la sensació de verticalitat, fins a una alçada de 115 metres, on hi ha la segona plataforma a la qual es pot accedir en ascensor.

A partir de la segona plataforma, la curvatura iniciada al pis inferior fa que els pilars es trobin i que arribin fins a un mirador envoltat de vidres, situat a 274 metres, amb capacitat per a 800 persones i al qual actualment s'accedeix tan sols en ascensor.

Repartits entre les diferents plataformes, hi ha diversos restaurants, magatzems, botigues i fins i tot un museu i una pista de gel.

Anàlisi conceptual

Contingut i significació

Contingut

L'estructura de la Torre Eiffel, va ser elegida per ser l'emblema de l'Exposició Universal de París de 1889.

En aquell moment no va tenir gaire acceptació, i un gran nombre de polítics, d'intel·lectuals i artistes la van rebutjar.

Significat

Gràcies a la seva esveltesa i al nou material utilitzat, la torre Eiffel va esdevenir un símbol de modernitat, un monument al progrés de la tècnica; el triomf de la ciència i l'enginyeria sobre l'arquitectura i l'art.

Encàrrec i recepció:

En motiu del centenari de la Revolució Francesa, el govern francès va organitzar a París l'Exposició Universal de 1889.

Per tal de triar construccions representatives de la seva època, es va convocar un concurs al qual es va presentar, entre d'altres, Eiffel.

L'any 1887 Eiffel va signar el contracte amb el govern francès. Segons el contracte, Eiffel podia beneficiar-se dels diners generats per les visites durant vint anys. Després, la Torre passaria a ser propietat de la ciutat.

Funció de l'obra

Propagandística

La Torre Eiffel va ser construïda en el moment en què la França burgesa i republicana es disposava a commemorar el centenari de la Revolució.

L'exposició, símbol del capitalisme, de la modernitat i la promoció del creixement econòmic de l'estat francès va rebre 236 milions de visitants.

Científica

En el contracte signat per Eiffel s'especificava que a cada pis s'havia de reservar una sala especial per a experiments científics i/o militars.

Inicialment va ser utilitzada per a realitzar proves de l'exèrcit amb antenes de comunicació.

Des d'ella l'any 1916 es va realitzar la primera comunicació transoceànica.

Actualment, a més de ser l'edificació més visitada de França, l'última plataforma allotja una estació meteorològica i una estació de control aeri i també fa funcions de comunicacions radiofòniques i televisives.

Models plàstics

Antecedents

El precedent més significatiu en la construcció del ferro va ser el Crystal Palace dissenyat per Joseph Paxton per a l'Exposició Universal de Londres de l'any 1851. L'originalitat de l'obra va radicar en què està feta tota de ferro i vidre i tots els seus elements van ser fabricats en sèrie.

Pel que fa a la construcció d'una gran torre de ferro, el primer projecte que es coneix va ser el de la “Torre del Centenari” projectada pels enginyers Clark i Reeves per a l'Exposició Universal de 1876 a Filadèlfia, però mai es va arribar a construir.

Influències

La Torre Eiffel va ser l'estructura més alta del món fins a l'any 1930, en què es va construir l'edifici Chrysler, a Nova York. Per tant, podem considerar que els avenços científics i tècnics que van permetre la seva construcció, van servir d'influència a les grans construccions en alçada realitzades posteriorment.

Explicacions

L'any 1884, dos enginyers de l'empresa Eiffel van començar a estudiar un projecte de torre metàl·lica de 300 metres.

Tot i que en un principi Eiffel no estava interessat en el projecte, va autoritzar als seus enginyers a continuar amb ell i que l'arquitecte en cap de la seva empresa s'incorporés al projecte, remodelant-lo en profunditat.

La nova proposta va entusiasmar a Gustave Eiffel fins al punt que va demanar una patent per poder edificar la torre i va comprar els drets als seus enginyers, motiu pel qual la torre porta només el nom de Eiffel.

El gran paper de Gustave Eiffel no va ser tant la concepció del monument, sinó l'energia que va posar per donar a conèixer el seu projecte als governants i als responsables i per poder construir-la i fins i tot va finançar amb els seus propis diners alguns dels experiments científics que s'hi van realitzar.