Anàlisi d'Obres d'Art: Del Neoclassicisme al Romanticisme

Eros i Psique (F. 65)

Antonio Canova

Fitxa Tècnica

• Autor: Antonio Canova
• Cronologia: 1787-1793
• Estil: Neoclassicista
• Material: Marbre
• Mides: 1,55 x 1,68 m
• Localització: Musée du Louvre (París)

Biografia de l'Autor

Antonio Canova, escultor de gran èxit del Neoclassicisme. Inicia la seva carrera com a picapedrer i es dedica plenament a l'escultura després de traslladar-se a Venècia el 1768. Influenciat per l'escultura clàssica antiga, estableix un estil clarament influenciat per aquesta a Roma. Treballa per a figures notables com Napoleó i Caterina la Gran de Rússia. Organitza un gran taller i actua com a delegat del papa per recuperar obres d'art saquejades per Napoleó. Retirat a Possagno, construeix un museu dedicat a la seva figura.

Descripció Formal

L'obra representa l'ideal de bellesa masculí i femení de l'època amb una composició que forma una aspa amb els cossos juvenils d'Eros i Psique. Les ales del déu grec passen pel rostre dels llavis dels dos amants. Psique abraça el cap del seu estimat, i els braços d'Eros envolten i agafen el cap i el cos de la seva estimada. L'autor, Canova, busca que l'espectador centri la mirada i l'atenció en aquest punt focal.

Temàtica

Reflecteix el final de la història mitològica narrada per l'escriptor grec Apuleu al llibre "L'ase d'or". Eros s'enamora de Psique, filla d'un rei d'Àsia, i per seduir-la, construeixen un palau on es troben cada nit sense que Psique conegui la seva identitat. Psique, encuriosida, intenta veure el rostre d'Eros, provocant que aquest fugi. La resta de la història inclou proves imposades per Venus i el despertar de Psique amb el bes d'Eros.

Característiques Destacades

A diferència de la fredor neoclàssica, l'autor aconsegueix una obra plena de tendresa amb un tractament acurat del material. Canova transforma la duresa del marbre en una textura suau i delicada, aconseguint una intensa sensació de realisme anatòmic. Tot i la pretensió de fidelitat als models de l'escultura grega, l'obra no està policromada, ja que durant el Neoclassicisme es considerava erròniament que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.

Models i Influències

Referent en el món clàssic, estudiat a través de l'estatuària italiana i en reacció estètica contra els excessos del rococó. Exerceix gran influència sobre el moviment neoclàssic i anticipa conceptes de l'escultura moderna. Seguit a Espanya per alguns alumnes de l'Acadèmia de Roma, com Damià Campeny i Antoni Solà.

La Llibertat Guiant el Poble (F. 67)

Eugène Delacroix

Fitxa Tècnica

• Autor: Eugène Delacroix
• Cronologia: 1830
• Estil: Romàntic
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 2,60 x 3,25 m
• Localització: Musée du Louvre (París)

Biografia de l'Autor

Eugène Delacroix, pintor romàntic destacat, deixeble de Géricault, centrà la seva formació en la còpia de mestres com Rubens i l'escola veneciana. Viatjà a Anglaterra el 1825, on va quedar impressionat per la pintura anglesa de Gainsborough. Viatjà al Marroc el 1832, descobrint la llum i el color dels paisatges i adquirint imatgeria visual rica i variada. Rebé encàrrecs oficials per pintar i decorar edificis públics, convertint-se en el pintor de murals més conegut de França. Influències de Rubens, Miquel Àngel, Caravaggio i l'escola veneciana, així com de Goya i Géricault. Exponent màxim de l'art romàntic francès, va influir en altres artistes com Renoir, Seurat i Van Gogh.

Descripció Formal

Composició estructurada com un triangle amb la bandera tricolor francesa al vèrtex superior i cossos morts a la base. Figura femenina com a eix central, distribuint els altres personatges. Gran mobilitat i dinamisme, amb l'ús de línies corbes i elevació de la figura principal. Fons difuminat amb siluetes d'edificis de París i les dues torres de Notre-Dame. Predominància cromàtica de tonalitats fosques i ocres, amb accents de blanc, vermell i blau de la bandera tricolor. Ús de la llum i del color per crear dinamisme intern i reforçar l'abrandament del quadre.

Temàtica

Al·legoria dels fets revolucionaris de juliol de 1830 que posaren fi al regnat dels Borbons a França. Representació de classes i categories socials diferents que van participar en els fets. Personificació de la llibertat com una figura femenina mig nua i armada, amb la bandera tricolor, que guia el poble. Fons amb siluetes d'edificis de París i les dues torres de Notre-Dame per contextualitzar els esdeveniments. Transformació en al·legoria amb l'objectiu de remarcar l'esperit combatiu i de rebel·lia del poble francès.

Característiques Destacades

Composició en forma de triangle amb gran equilibri. Ús d'una figura femenina com a element central i simbòlic. Mobilitat i dinamisme de l'escena. Ús de la llum i del color per expressar dramatisme i destacar elements específics. Enfocament propagandístic inicial que amb el temps es va convertir en commemoratiu.

Models i Influències

Francisco Goya - "El 3 de maig de 1808": Goya ja havia abordat la denúncia de la guerra i de l'invasor francès en aquesta sèrie de gravats. Les obres mostren les brutalitats de la guerra i l'ocupació francesa, destacant la cruesa dels fets. Herència de la tradició barroca: Goya recull l'esperit cruent de la tradició barroca, especialment en la representació dels martiris de sants. Utilitza un clarobscur dramàtic, reminiscència de la pintura espanyola i italiana del segle XVII. Conversió de l'heroisme neoclàssic a icona romàntica: Transforma la imatge heroica pròpia del Neoclassicisme (com es veu a "El jurament dels Horacis" de David) en una icona romàntica que simbolitza la lluita per la llibertat. L'obra reflecteix l'esperit de rebel·lia i resistència del poble davant de l'ocupació francesa. Influència en altres artistes: "El 3 de maig de 1808" va influir notablement en altres artistes destacats. Manet: La seva obra "L'afusellament de Maximilià" (1863) mostra la clara influència de l'estil i la temàtica de Goya. Picasso: La matança de Corea i altres obres, incloent la cèlebre "Guernica", demostren l'impacte de Goya en la denúncia dels horrors de la guerra. Continuïtat com a icona denunciadora: La influència d'"El 3 de maig de 1808" es veu en altres obres que, com la "Guernica" de Picasso, continuen amb la tradició de denunciar els efectes devastadors de la guerra.

El 3 de maig de 1808 (F. 68)

Francisco Goya

Fitxa Tècnica

• Autor: Francisco Goya
• Cronologia: 1814
• Estil: Neoclàssic - Romàntic
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 2,68 x 3,47 m
• Localització: Museo del Prado (Madrid)

Biografia de l'Autor

Francisco Goya, pintor i gravador, és un dels creadors més importants de tots els temps. Formació a Itàlia, estudis dels mestres italians, i adquisició de l'estètica neoclàssica. Frescos a la basílica del Pilar de Saragossa, després traslladat a Madrid amb la tutela de Francisco Bayeu. Retratista destacat a la cort, pintor de cambra nomenat pel rei Carles IV. Discurs a favor de la originalitat i en contra de les regles neoclàssiques i academicistes. Posició àmplia durant la Guerra dels Francesos (1808-1814), posterior pèrdua de privilegis. Exili a Bordeus l'any 1824, on va morir decebut per la situació política d'Espanya.

Descripció Formal

Composició articulada en dos grups: persones a l'esquerra (executats) i soldats a la dreta (francesos). Ús de la llum que il·lumina les persones i deixa els soldats a la penombra, reforçant la diferenciació. Enfocament en l'home amb els braços oberts, que es converteix en el focus de l'obra. Expressivitat dels personatges amb escorços violents, mostrant emocions com la por, horror, resignació i heroisme. Soldats francesos representats com a autòmats sense humanitat. Paleta cromàtica reduïda (ocre, negre, blanc, groc i vermell) amb pinzellades obertes que potencien el dramatisme.

Temàtica

Representació del 3 de maig de 1808, sis anys després dels fets, quan es va produir una repressió brutal dels madrilenys pels francesos. S'articula com a parella amb "El 2 de maig" o "La càrrega dels mamelucs". Personificació de l'home amb els braços oberts que recorda la crucifixió de Jesús i simbolitza l'Església. Utilització de la camisa blanca com a focus de llum. La manca de rostre als soldats deshumanitza l'acte i els converteix en màquines de matar.

Característiques Destacades

Composició amb dos grups que destaquen la diferència entre els executats i els soldats francesos. Ús de la llum per crear dramatisme i enfocar l'atenció en l'home amb els braços oberts. Expressivitat dels personatges amb escorços violents i detallades descripcions d'actituds. Utilització d'elements simbòlics com la crucifixió, la camisa blanca i la paleta cromàtica reduïda. Influència barroca i dramàtica, amb un enfocament iconoclasta romàntic.

Models i Influències

Referència de la cruesa dels martiris de sants pròpia de la tradició barroca. Ús dramàtic del clarobscur de la pintura espanyola i italiana del segle XVII. Icona romàntica que influeix en obres posteriors com "L'afusellament de Maximilià" de Manet i "La matança de Corea" de Picasso.

Obres Relacionades

• "El 2 de maig" o "La càrrega dels mamelucs".
• Sèrie de gravats "Els desastres de la guerra" (1810-1812).

Neoclassicisme

Va sorgir al segle XIX com a reacció contra els excessos del Barroc i Rococó. Es basava en la imitació aparent dels models grecs i romans. Volia abandonar la imaginació, prioritzant la raó i l'equilibri de les formes clàssiques. No era una simple imitació sinó una adaptació del model clàssic al segle XIX. L'academicisme va ser un aspecte fonamental, amb l'ajust a normes establertes per les acadèmies.

Arquitectura Neoclàssica

Va rebutjar l'ornamentació i va cercar versions simplificades dels models grecs, etruscos, romans i egipcis. Accentuació de la construcció d'edificis de caràcter públic i espais urbans. L'arquitectura civil va guanyar importància, especialment a França i als Estats Units. Exemples notables inclouen la Madeleine de Pierre Vignon a París i l'edifici del Capitoli a Washington.

Escultura Neoclàssica

Canvi de l'escultura barroca a l'escultura neoclàssica amb un enfocament en l'equilibri i la proporcionalitat. Inspiració en models de l'antiguitat clàssica, amb preferència per la temàtica mitològica. Materials comuns van ser el marbre i el bronze. Gèneres freqüents van ser el retrat, monuments públics i monuments funeraris.

Pintura Neoclàssica

Aplicació estricta de la perspectiva lineal, predomini del dibuix sobre el color. Preferència per temes clàssics, històrics i mitològics amb continguts ideològics i moralitzadors. Destacats pintors neoclàssics inclouen Anton Raphael Mengs, Jean-Auguste-Dominique Ingres, i Jacques-Louis David. Francisco Goya a Espanya va combinar elements clàssics i romàntics, amb una crítica social manifesta en algunes de les seves obres.

Francisco Goya

Representa un canvi entre un classicisme personal i un romanticisme crític. Moviment entre l'art italià del Barroc tardà i un academicisme personal. Destaca com a gran retratista amb obres com "La Família de Carles IV". Manifesta una visió crítica del fanatisme religiós i la superstició a través de la sèrie de gravats "Els capritxos". Fa una crítica contundent contra la injustícia i la perversitat dels invasors francesos amb obres com "La càrrega dels mamelucs" i "Els afusellaments de la Moncloa" (conegudes com "El dos de maig" i "El tres de maig"). Tot i ser poc inclinat a la temàtica religiosa, destaquen obres com "Crist a la creu" i la sèrie sobre la vida de Sant Francesc de Borja a la catedral de València. Producció tardana inclou pintures expressionistes i litografies innovadores com "La lletera de Bordeus". Considerat un precursor del Romanticisme i de moviments artístics posteriors com l'Impressionisme.

Romanticisme

Moviment cultural i artístic que va sorgir a Europa a principis del segle XIX. Contraposició al neoclassicisme, amb un enfocament en l'expressió lliure, la individualitat i la llibertat creativa. Influències ideològiques vinculades a pensadors del segle XVIII com Rousseau i la filosofia alemanya. Interès en explorar temes com l'exotisme, conflictes bèl·lics, anàlisi psicològica i nacionalisme.

Pintura Romàntica

Gran diversitat estilística amb dues tendències principals: barroca (predomini del color) i classicista (predomini del dibuix). Temes destacades inclouen gènere històric, paisatges amb natura realista i ruïnes medievals. Importants pintors romàntics francesos: Delacroix, Géricault, Ingres. Alemanya va veure els "natzarens" amb un enfocament esteticoreligiós. A Anglaterra, destaquen William Turner, John Constable i el moviment Prerafaelita amb artistes com Dante Gabriel Rossetti.