Anàlisi d'Obres d'Art: Context, Estil i Significat

Títol: El profeta Pablo Gargallo

Cronologia: 1933 (guix), 1936 (bronze) Tipologia: escultura exempta Mides: 235 x 65 cm Materials: bronze Estil: cubista Tema: religiós Localització: Museu Reina Sofía, Madrid i Museu Gargallo (Saragossa)

Context Històric:

Segona República espanyola. Moment de forts conflictes socials i polítics.

Segon gran desenvolupament urbà de Barcelona després de l’Exposició Universal de l’any 1929. Període d’entreguerres a nivell europeu.

Nazisme a Alemanya, feixisme a Itàlia i stalinisme a la URSS.

Superació del crac de la Borsa de Nova York de l’any 1929.

Racionalisme arquitectònic versus monumentalisme propagandístic.

Culturalment: Generació del 27: Lorca, Machado, Alberti, Buñuel.

Estil, Descripció Formal i Tècnica

El profeta, considerada l'obra principal de l'escultor aragonès, representa una figura humana feta a base de planxes de metall retallades, estructurades al voltant d'un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra.

A partir d'aquest eix, s'endevinen les diferents parts del cos, elaborades totes per mitjà de lleugeres planxes metàl·liques que es desenvolupen en el buit, de manera que l'aire passa a ser una part intrínseca de l'escultura. Aquest buit permet un joc molt interessant de formes còncaves i convexes, una combinació d'espais buits i plens que aporta a l'escultura una gran expressivitat i causa un fort impacte emocional.

En aquesta mateixa línia, la presència de les diferents planxes dentades que donen forma als cabells i a les robes confereix tensió al conjunt i un gran dinamisme formal.

Finalment, també és interessant destacar com el joc de corbes i contracorbes de les planxes de metall accentua encara més els contrastos de llum i ombra, i forma allò que l'escultor va anomenar volum virtual, és a dir, que pot ser envoltat per l'espectador.

Composició

L'obra s'estructura al voltant d'un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. D'aquest eix surten les altres parts del cos, formant línies corbes còncaves i convexes que creen jocs de llums (clarobscurs). L'obra presenta una marcada verticalitat, resultat de la línia recta vertical que forma l'eix central, i accentuada per les dues rectes lleugerament inclinades (diagonals) que formen el bastó que du a la mà i la cama dreta. Aquestes rectes contrasten amb les línies corbes que formen l'espatlla, els braços i la pell de xai que el cobreix. Composició, doncs, equilibrada, entre línies rectes i corbes, entre zones còncaves i convexes.

Funció, Contingut i Significat

La mística figura del profeta és representada per Gargallo amb tota la força, derivada d'una expressivitat gestual extraordinària. La figura, coberta amb una pell, aixeca enlaire amb fermesa el braç dret, mentre que a la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La seva actitud de repte convida a seguir-lo a causa de la intensa força que desprèn, tant físicament com espiritualment.

Més que un tema religiós, la imatge representa la força de la paraula, el magisteri de la veritat com a camí a seguir. Un camí que, de manera poderosa, el personatge assenyala amb l'energia del seu gest.

Aquesta és l'escultura més gran de Gargallo, i alhora, també la més coneguda. L'autor, però, mai no la va poder veure fosa en bronze per manca de recursos.

Títol: La persistència de la memòria

Autor: Salvador Dalí Cronologia: 1931 Tècnica i suport: Oli sobre tela Dimensions: 24 x 33 cm Estil: surrealista Tema: oníric Localització: MoMA (Nova York)

Context Històric:

La persistència de la memòria es troba en un període històric marcat per la crisi. És el període d’entreguerres, a Europa encara hi ha seqüeles de la Gran Guerra, i el Crac del 29 d’Estats Units s’estengué ràpidament pel nostre continent, tot empitjorant la situació. Fruit d’aquesta crisi global, els feixismes europeus comencen a ser escoltats i a alçar-se. L’inconformisme social genera tot un nou corrent artístic avantguardista, del qual en sortiren molts estils trencadors respecte a l’art del passat. Espanya es troba sota el període de la Segona República, on també hi ha una gran tensió entre dretes i esquerres.

Estil, Descripció Formal i Tècniques

Dalí pinta un paisatge atemporal i solitari amb una platja i uns penya-segats de fons. A l'esquerra de la composició, i en primer pla, apareix un tros de pedra rectangular sobre el qual es disposen dos rellotges: un de metàl·lic, sobre el qual hi ha un munt de formigues; i un altre que, doblegat al marge de la roca i amb una mosca sobre el vidre, ofereix una inusual consistència tova.

Sobre la mateixa roca hi ha també una soca d'olivera completament seca, d'una branca de la qual penja un rellotge tou. Darrere seu, una plataforma, potser de fusta, pintada de color blau, es connecta amb el fons marí. Finalment, al centre de la composició, un tercer rellotge tou s'emmotlla a un estrany rostre humà que sembla estar dormint.

El sentit irreal de la tela és reproduït pel pintor amb un dibuix molt meticulós de precisió sorprenent, gairebé fotogràfica, visible tant en la composició general dels elements, com en els detalls, en els quals és evident la predilecció per la línia. La llum és projectada a través d'un focus no visible, situat fora de la tela, a la part superior dreta.

Els colors, aplicats per mitjà d'una pinzellada plana i precisa, tenen una gran brillantor. Cromàticament, hi predominen les tonalitats ocres i blaves.

Funció, Contingut i Significat

La persistència de la memòria evoca l'etern problema del pas del temps utilitzant una escena completament irracional, procedent del món inconscient dels somnis. En aquest sentit, cal fixar-se en el rostre del centre de la pintura, una aproximació del perfil del mateix Dalí dormint, iconografia que ja havia utilitzat l'artista en altres quadres de la mateixa època, com El gran masturbador. Igualment, també apareixen altres elements iconogràfics recurrents en l'obra daliniana, com ara les formigues i les mosques, animals que alguns crítics han associat a la descomposició, estat que té una clara relació amb el pas inexorable del temps.

No obstant, els rellotges són els veritables protagonistes de l'obra, i els que millor representen l'angoixa de controlar el temps. En relació amb aquest concepte hi ha la memòria, és a dir, la capacitat que permet a l'home fer que allò passat encara visqui: els records. Això pot ser el que representen els rellotges tous, mentre que el rellotge