Anàlisi d'Obres: Arquitectura, Escultura i Pintura

Anàlisi d'Obres

a) Fitxa tècnica:

• Títol
• Autor
• Cronologia
• Tècnica
• Mides
• Estil
• Tipologia
• Tema
• Localització

b) Context històric i cultural

Arquitectura

c) Anàlisi formal

Planta: tipus (creu llatina, creu grega, basilical,...) parts (nau central, naus laterals,...)

Alçat: elements de sustentació i de cobriment (volta de canó, cúpula,...) elements de suport (columnes, arcs, pilars)

Façana: organització vertical i horitzontal

Material

Ornamentació

d) Anàlisi conceptual

• Funció
• Simbolisme
• Relació arquitectura - urbanisme
• Antecedents
• Influències posteriors

e) Models i influències

Escultura

c) Anàlisi formal

• Formes de representació: embalum rodó i relleu
• Unifacial, multifacial
• Un sol bloc, diversos blocs
• Ritmes (contrapostos, plecs,...)
• Materials
• Cromatisme

d) Anàlisi conceptual

Tema

e) Models i influències

Pintura

c) Anàlisi formal

• Forma tancada, forma oberta
• Composició oberta, composició tancada
• Composició unitaria, composició no unitaria
• Composició superficial, composició profunda
• Composició fosca, composició clara
• Línia de l'horitzó
• Geometria
• Llum
• Cromatisme
• Tècnica

d) Anàlisi conceptual

Tema

e) Models i influències

Villa Capra

Fitxa tècnica

Edifici: Villa Capra (la Rotonda)

Autor: Andrea Pietro della Gondola, Palladio (Pàdua, 1508-Maser, 1580)

Cronologia: 1551-1553

Tipologia: habitatge

Material: pedra, maons, estucat i marbre

Estil: renaixentista / classicista

Localització: Vicenza

Descripció formal

Exteriorment, Villa Capra presenta un perfil idèntic a totes quatre façanes. Cada una d'elles s'articula a partir d'unes pronunciades escalinates que duen a un pòrtic de sis columnes d'ordre jònic, amb el corresponent entaulament i el frontó triangular, rematat amb una estàtua a cada vèrtex.

Al centre de l'edifici s'aixeca una cúpula que cobreix la sala circular central de l'habitatge.

La planta presenta una accentuada sensació de simetria en forma de creu grega. Al centre, la gran sala circular serveix d'eix distribuïdor de les habitacions i les sales que l'envolten.

Entorn i integració urbanística

Situada dalt d'un petit turó enmig del camp, les quatre façanes estan orientades als quatre punts cardinals. Aquesta disposició permet que els propietaris, des de la planta noble, puguin aprofitar al màxim la vista privilegiada de l'entorn.

Funció, contingut i significat

Villa Capra va ser construïda per al poderós clergue Marius Capra Gabrielis, el nom del qual consta escrit als frisos dels quatre pòrtics. La casa és coneguda popularment amb el nom de La Rotonda a causa de la sala circular central, coberta amb la gran cúpula semiesfèrica.

Models i influències

Villa Capra va ser el referent dels habitatges del sud dels Estats Units i de Chiswick House de Lord Burlington.

San Pietro in Montorio

Fitxa tècnica

Edifici: San Pietro in Montorio.

Autor: Donato d'Angelo Bramante (Fermignano, 1444-Roma, 1514).

Cronologia: 1502.

Tipologia: església

Material: marbre i granit.

Estil: renaixentista

Localització: Roma

Descripció formal

El temple es divideix en dos pisos. El primer comença amb una escalinata circular que limita el peristil de setze columnes, d'ordre toscà, sobre les quals s'aixeca un entaulament clàssic format per un arquitrau, un fris decorat amb les imatges dels instruments del martiri de sant Pere i una cornisa.

El pis superior comença amb una balustrada que envolta un cos cilíndric a manera de tambor i contribueix a conferir lleugeresa a tot el conjunt. Aquí se succeeixen una sèrie de finestres obertes, finestres cegues i nínxols en forma de semicúpules coronades amb una petxina.

Sobre aquests elements s'aixeca una cúpula de mitja esfera els nervis de la qual conflueixen en una llanterna acabada amb una creu.

A l'interior hi ha una única cel·la de planta circular amb pilastres adossades a la paret. Al costat oposat a l'entrada principal hi ha un petit altar de només 4,5 m de diàmetre.

Entorn i integració urbanística

En un primer moment, Bramante va plantejar emmarcar l'obra en un pati circular. Això no es va fer i el templet va quedar atrapat a l'interior del claustre rectangular del monestir de San Pietro, que actualment ocupa l'Academia de Bellas Artes de España a Roma.

Funció, contingut i significat

El temple, que va ser finançat pels reis Catòlics, es va edificar per commemorar el martiri de Sant Pere al lloc que la tradició situa on l'apòstol va morir crucificat.

Models i influències

San Pietro in Montorio es va convertir en un model per imitar durant tot el Cinquecento i va ser un referent del quadre Les Esposalles de la Mare de Déu de Rafael.

David

Fitxa tècnica

Títol: David

Autor: Donato di Niccolò di Betto Bardi, Donatello (Florència, 1386-1466)

Cronologia: 1444-1446

Tipologia: escultura exempta

Material: bronze

Mides: 1,58 m (alt)

Estil: renaixentista

Tema: bíblic

Localització: Museo Nazionale del Bargello (Florència)

Descripció formal

Donatello va representar un jove nu, dret, amb els cabells llargs, amb barret i duent unes botes fins als genolls.

A la mà esquerra, David hi du una pedra amb la qual ha fet caure el seu enemic i, amb la dreta, aguanta una espasa amb la qual li ha tallat el cap.

La cama dreta aguanta fermament el pes del cos erecte i l'esquerra descansa damunt el cap de Goliat, el capitost dels filisteus.

La seva nuesa permet apreciar amb més claredat el suau modelat del cos i el joc de corbes compositives que li dibuixen l'anatomia.

L'actitud de repòs d'aquesta escultura és magníficament corresposta amb la cara, que transmet una sensació de serenitat gràcies a les estudiades proporcions de les faccions.

La sinuositat dels contorns delicats es reforça amb la perfecció anatòmica de la musculatura, que imprimeix al personatge una sexualitat ambigua.

Vasari va comentar, referint-se al David de Donatello, que "aquest cos és tan natural, ple de vida i delicat, que als artistes els sembla que deu haver estat modelat sobre el cos d'una persona viva".

Temàtica

Segons la Bíblia, el jove pastor de Betlem, David, es va oferir al rei d'Israel, Saül, per acceptar el desafiament del gegant filisteu Goliat, que volia decidir en una lluita personal el vencedor de la guerra que mantenien aquests dos pobles.

Amb una simple fona, David va aconseguir vèncer el seu adversari.

Probablement, en la recreació de Donatello hi ha present la interpretació teològica que considera l'enfrontament de David amb Goliat una prefiguració de la victòria de Jesús sobre Satanàs, del bé sobre el mal.

Històricament, l'elm (amb visera i ales de Goliat) s'ha interpretat com una al·lusió als ducs de Milà, que en aquesta època amenaçaven Florència, representada per David, (el·ludint a Cosme el Vell de Medici), que du al cap el barret típic dels pagesos florentins.

La nuesa mateixa de l'heroi es pot interpretar com una referència a l'origen clàssic de Florència.

D'altra banda, no hi ha unanimitat en la lectura iconogràfica d'aquesta obra, i alguns crítics argumenten que no es tracta de la victòria del rei David, sinó de la representació del déu pagà Mercuri amb el cap del gegant Argos.

Models i influències

Praxíteles: Apol·lo Sauròcton (segle IV a.C.).

El rapte de les sabines

Fitxa tècnica

Títol: El rapte de les sabines

Autor: Jean Boulogne, Giambologna (Douai, 1529-Florència, 1608)

Cronologia: 1581-1583

Tipologia: escultura exempta

Mides: 4,10 m (alt)

Material: marbre

Estil: manierista

Tema: llegendari / al·legòric

Localització: Loggia dei Lanzi, Piazza della Signoria (Florència)

Descripció formal

Aquest grup escultòric s'organitza entorn de la figura principal d'un home jove que agafa molt fort amb els braços una dona; als seus peus, ajupit, hi ha un home madur amb barba. El dinamisme i l'expressivitat són les dues principals característiques formals d'aquest grup escultòric, un dels millors exemples del període manierista.

Les tres figures es relacionen formalment entre elles per la unió dels cossos, però alhora existeix també un joc dinàmic de mirades que permet a l'espectador anar seguint tot el desenvolupament de l'acció.

També s'ha de destacar l'ús de l'estructura serpentinata, un recurs escultòric que consisteix a reproduir el gir en espiral ascendent de les figures. Aquesta tècnica fa que l'escultura no tingui un punt de vista únic, sinó múltiple, de manera que obliga l'espectador a moure's al voltant de l'obra per poder contemplar tota l'acció.

Finalment, s'ha d'assenyalar l'excel·lent treball anatòmic amb què es recreen els cossos en tensió, i també la magnífica captació psicològica de lluita i patiment dels personatges (pathos), que es reflecteix en les expressions facials. En aquest sentit, cal destacar-ne les cares, especialment les de la figura femenina i de l'home madur.

Temàtica

L'obra fa referència a una llegenda de la primitiva història de Roma que narra Plutarc a les Vides (segle I d.C.) i també Titus Livi a la Història de Roma (59 a.C.–17 d.C.).

En aquests escrits s'explica que Ròmul, fundador de la ciutat de Roma, va convidar a una festa els habitants de les poblacions veïnes, entre els quals hi havia els sabins. Havien convingut que, quan veiessin que ell feia un senyal, els romans raptarien les dones sabines solteres. Segons Plutarc, només una de les dones que havien raptat era casada i no van cometre el rapte per llibertinatge, sinó per crear una aliança forta i segura amb els veïns gràcies al vincle matrimonial.

En aquesta escena, Ròmul rapta una sabina davant l'espòs, vençut als seus peus. L'obra sintetitza la narració en només tres figures, contràriament a les pintures d'aquest tema amb un gran nombre de persones, però aconsegueix transmetre l'esperit dramàtic del rapte.

Models i influències

Bernini: El rapte de Prosèrpina (1621-1622).

El naixement de Venus

Fitxa tècnica

Títol: El naixement de Venus.

Autor: Sandro Botticelli (Florència, 1445-1510).

Cronologia: 1485

Tècnica: tremp sobre tela.

Mides: 1,73 x 2,78 m.

Estil: renaixentista

Tema: mitològic

Localització: Galleria degli Uffizi (Florència).

Descripció formal

Al centre de la pintura de Botticelli hi dibuixa la imatge espiritual i bella de la deessa Venus nua sobre una petxina marina. La seva concepció anatòmica revela un grau alt d'idealització, tant en les diferents parts –coll massa llarg o espatlles massa estretes i caigudes–, com en la posició d'equilibri clàssic en contrapposto.

La figura esvelta de Venus s'estableix com a eix simètric del triangle compositiu imaginari que es forma a partir de les dues diagonals creades pels altres personatges i que té el vèrtex superior al cap de la deessa. Els altres personatges, situats als extrems, dirigeixen les seves accions directament a Venus, i així compensen l'espai escènic i alhora li donen un ritme dinàmic contraposat a la serenitat del personatge central. Tota l'escena està emmarcada en un paisatge de naturalesa solitària i ideal, d'acord amb la bellesa harmoniosa de la deessa.

El dibuix lineal dels contorns, tant en les figures com en el paisatge, no només ajuda a distingir amb nitidesa la figura del fons, sinó que n'estilitza i suavitza la forma. Amb el mateix objectiu és tractada la llum, uniforme en gairebé tota la superfície –sense clarobscurs–, i els colors, dominats per una paleta clara i sense estridències.

Temàtica

En la mitologia clàssica hi ha dues versions sobre el naixement de Venus (Afrodita), la deessa de l'amor. Segons Hesíode, va néixer de l'escuma del mar, en el qual havien caigut els genitals d'Urà, castrat pel seu fill Cronos. En una segona versió, explicada per Homer, Venus va néixer al mar i és filla de Júpiter (Zeus) i Dione, deessa de la terra.

No obstant això, el que Botticelli representa en el seu llenç no és –com suggereix el títol– el naixement de Venus, sinó la seva arribada a les costes de Citera després d'haver nascut al mar, tal com narra Homer en un dels seus relats.

La deessa està acompanyada per les alenades de Zèfir, el vent de l'oest, i d'Aura, deessa de la brisa, i és rebuda a terra per una de les Hores (estacions de l'any), que, per les flors del vestit, és identificada amb la Primavera, l'estació de l'amor. Les roses també s'identifiquen amb l'amor, i la petxina en què és transportada la deessa, amb la fecunditat.

Més enllà de la lectura iconogràfica, és possible una interpretació neoplatònica, corrent filosòfic molt lligat a l'entorn cortesà del pintor, segons la qual aquest llenç representaria la unitat entre la bellesa, l'amor i la veritat, qualitats que s'encarnen en la figura de Venus. Cal assenyalar que, des de la Roma clàssica, aquesta és la primera representació d'una figura femenina nua.

Models i influències

John Everett Millais: Ofèlia (1851-1852).

L'Escola d'Atenes

Fitxa tècnica

Títol: L'Escola d'Atenes

Autor: Rafael d'Urbino (Urbino, 1483-Roma, 1520)

Cronologia: 1510-1511

Tècnica: pintura al fresc

Estil: renaixentista

Tema: filosòfic

Localització: Sala de la Signatura (Ciutat del Vaticà)

Descripció formal

A l'interior d'un temple d'inspiració romana –segurament adaptant els projectes de Bramante per a la basílica de Sant Pere–, Rafael disposa geomètricament diversos grups de personatges, de manera que deixa buit un espai central, on situa els dos personatges principals: Plató i Aristòtil. Aquests es converteixen en el punt de fuga de la perspectiva lineal –reforçada per l'arquitectura bramantina– a partir de la qual s'ordena tota la composició.

Tot i aquest equilibri formal, l'obra es destaca pel gran dinamisme, aconseguit gràcies a la perfecta representació dels gestos, les expressions i els moviments de les figures.

Tècnicament, s'ha de destacar la varietat cromàtica utilitzada i l'excel·lència del dibuix amb què el pintor perfila tots i cada un dels detalls.

Temàtica

El quadre integra les figures dels representants més destacats de les arts liberals, de la filosofia i de les ciències. Tots els personatges se situen al voltant dels dos grans filòsofs de l'Antiguitat clàssica: Plató –amb la cara de Leonardo da Vinci i túnica vermella– i Aristòtil, amb túnica blava.

A l'obra, també hi ha representats molts més filòsofs i savis, entre els quals trobem simbolitzades les set arts liberals: la gramàtica, la retòrica, la dialèctica, la geometria, l'aritmètica, l'astronomia i la música.

Hi destaquen Sòcrates, situat d'esquena, a la dreta de Plató, amb un vestit verd; Pitàgores, assegut a l'extrem inferior esquerre, amb un llibre i una túnica rosada; Heràclit –amb els trets facials de Miquel Àngel–, assegut i pensatiu, a la part baixa de l'escala; Euclides, amb un compàs a la mà a l'angle inferior dret; Zoroastre i Ptolemeu, amb l'esfera celeste i el globus terraqüi, respectivament, drets darrere d'Euclides.

Rafael hi surt, autoretratat amb una gorra negra, dirigint la mirada a l'espectador, en el grup situat a la dreta, a la part inferior de la composició. Al costat oposat, i en la mateixa horitzontal, un altre personatge mira directament l'espectador: és Hipàtia d'Alexandria.

Models i influències

Ingres: Apoteosi d'Homer (1827).