Anàlisi de l'Obra de Calders, Guimerà, Espriu i Anglada

Calders ML: intenta metaforitzar la realitat a través de la fantasia, l’humor, l’absurd o el somni, donant-li altres sentits possibles. Aquesta recreació no consisteix només en invertir l’ordre dels valors de la realitat, sinó a intervenir-la amb elements del fantàstic, introduint-los amb la seva lògica i versemblança particular. Tot això és seguit de l'objectiu de Calders d'especular sobre la condició humana, així l'autor presenta uns personatges a l'hora quotidians i que s'enfronten a imprevistos o a l'atzar. L'univers literari de Calders, anomenat realisme màgic, fa referència a l'ús de la ironia de l'autor com a element compensador de la inversemblança de les seves històries, amb el propòsit de mantenir-nos en una distància prudent de les històries i retornar-nos una imatge estilitzada dels comportaments absurds de les nostres vides. Calders: és l'escriptor català contemporani més conegut i reconegut popularment, sobretot per la seva faceta de contista com a CDLO, tot i que també va escriure diverses novel·les i articles periodístics durant el seu exili.

Guimerà: els inicis (1879/1890) venen marcats per la tragèdia romàntica de tema històric, amb l'edat mitjana com a font d'inspiració. Són obres escrites en vers que manifesten alguns defectes formals força evidents (Gala Plàcida, Judit d'Hebron, El fill del rei, Mar i cel, Rei i monjo i La boja). L’èxit marcarà el període (1890/1900) amb el pas parcial dels elements romàntics als realistes i amb les incursions en altres gèneres com la comèdia rural o el monòleg romàntic (La sala d’espera, La baldiri, Terra baixa, La filla del mar, La farsa, En pólvora, J de Natzaret...). El període de desorientació (1901/1911) és un moment en què Guimerà intenta adaptar-se als nous corrents dramàtics, sense massa encert (La pecadora, Aigua que corre, Camí del sol, Sol, solet, La aranya, Reina vella/jove). Entre (1917/1926) va reprendre la producció sense massa èxit amb (Jesús que torna, L'ànima és meva, Joan d'Allà, Alta banca, Pel dret diví).

Espriu: les obres són tragèdies que reflecteixen la guerra que perd tot. El seu món literari: la seva obra és de gran densitat i de diversos gèneres i registres sorprenents. Demostra un bon coneixement del nou i antic test. Paral·litza el poble d'Israel amb el català. Les seves obres es nodreixen del seu món familiar o del seu record i de relats bíblics o de tradició clàssica. Aquests dos mons haurien d'expressar un amb registre popular i l'altre amb un registre alt. Prosa narrativa: comença la seva obra literària escrivint en prosa. Entre 1929-1937 apareixen les primeres obres de la major part de la seva obra narrativa. Antígona: tragèdia desenvolupada per la mort d'una noia que es nega a admetre que hi ha vencedors i vençuts després d'una guerra. Uns han de ser honorats i els altres esborrats de la memòria com a traïdors.

Anglada: Mar: és el marc de la novel·la que ens apropa de Catalunya a Grècia. És la llibertat i el recorregut de la mar Negra on Aram aprèn a submergir-se. Roses: vinculades a la mar, Marik recorda del jardí de Trèbisonda. Les roses que són d'ella que intenta robar-les a Marsella com era la poesia de Vahe. Tot un món de bellesa, felicitat i harmonia.

Torres: poesia indestriable per les circumstàncies personals i col·lectives que l'envolten, l'alliberament per la seva malaltia va ser un factor decisiu per contribuir a reflectir en l'escriptura poètica. Característiques: metàfores ampliades que prenen el valor de símbol i són la base al·legòrica de la poesia, pel que fa al lèxic és un estil allunyat del col·loquial. Preferència pels temes interiors com la mort. Mètrica alexandrina, musicalitat adequada.

Creont: és l'únic personatge que té un retrat físic que apareix a l'obra (obès, no atract) viurà obsessionat per mantenir en silenci el lliure. Vensut Eteocles: és el mitjà del qual se serveix Creont per aconseguir els seus propòsits, com una criatura encegada pel poder. Eumolp: esclau geperut, introdueix l'element grotesc en la tragèdia d'Espriu, acompanya a Antígona al sacrifici. Ismene: incorporat per Espriu a la darrera versió de la tragèdia, és un personatge situat al marge del temps en què transcorre l'obra, es fa evident pel to de les seves paraules. Eurídice: no tindrà destí tràgic, es va perfilant com un personatge neci. Astimedusa: representa la visió optimista. Euriganèia: suposa la fatalitat i el pessimisme, dominada per un dolor fort que li esvaira la memòria.