Anàlisi de Número I (1948) de Jackson Pollock: Action Painting

Número I (1948): Anàlisi de l'Obra de Jackson Pollock

Fitxa Tècnica

• Artista: Jackson Pollock
• Any: 1948
• Estil: Expressionisme Abstracte
• Tècnica: Oli, esmalt i pintura d'alumini sobre tela
• Localització: Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (MOCA)

Context Històric i Evolució de l'Expressionisme

El final de la Segona Guerra Mundial donà pas a la Guerra Freda, al món bipolar dirigit per EE. UU. i la URSS. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa, com a nucli cultural occidental, perdé el seu protagonisme, sent substituïda pels Estats Units, que havia acollit molts intel·lectuals europeus.

L'estil expressionista evolucionà al llarg del segle XX. De fet, un precedent de l'expressionisme del segle XX foren les Pintures Negres de Goya. Munch, amb El Crit, inicià l'estil que es caracteritza per l'expressió de les emocions i sentiments.

L'Expressionisme Abstracte: De Kandinsky a Pollock

Progressivament l'expressionisme deixà de ser figuratiu. Kandinsky fou el pintor i teòric de l'Expressionisme Abstracte. La seva obra, inicialment figurativa, acabà esdevenint un conjunt de ratlles verticals, horitzontals i corbes amb l'alternança de colors càlids i freds. Kandinsky mantingué que l'artista “pur” pretén expressar només sentiments “íntims i essencials” i ignora allò superficial i fortuït. Les seves obres més importants en què defensà les seves teories sobre la composició pictòrica abstracta són De l'espiritual en l'art (1912) i Punt i línia sobre el pla (publicat el 1923 a la Bauhaus).

Jackson Pollock i l'Expressionisme Abstracte Americà

Pollock fou la figura més destacada de l'Expressionisme Abstracte Americà. Els seus inicis pictòrics, però, van ser figuratius. Fou influït pels pintors muralistes mexicans (Orozco, Rivera i Siqueiros) i també pel Surrealisme. A partir del 1945 pintava d'una manera completament abstracta, i l'estil de **"degoteig i esquitx"** (*drip painting*) que el va fer famós sorgí amb una certa brusquedat l'any 1947.

Cap als anys seixanta era considerat com l'artista més rellevant del moviment més important de la pintura nord-americana del segle XX.

La seva desgraciada vida personal –era alcohòlic– i la seva mort prematura en un accident de cotxe contribuïren a crear-ne l'aureola llegendària.

Característiques Estilístiques i Compositives

Aquesta obra resulta innovadora des del punt de vista compositiu perquè l'artista ocupa deliberadament tota la superfície pictòrica. Densos entramats lineals, formats pel regalim de diferents colors, s'estenen per tota la superfície de la tela. No hi ha cap centre d'atenció principal i l'espectador no té cap punt de referència des del qual començar a analitzar l'obra, fet que representa una ruptura de la idea tradicional de composició basada en la relació entre les parts.

Tampoc el color segueix les lleis tradicionals. L'única guia és el desig de pintar en estat pur. La sensació de profunditat que pot suggerir no és producte de cap tipus de perspectiva cromàtica, sinó fruit de la superposició de capes de pintura. Els colors dominants són els ocres, els negres i el blanc.

Tècnica i Iconografia: L'Action Painting

En comptes de fer servir el cavallet tradicional, Pollock subjectava la tela a terra o a la paret i hi abocava la pintura o la deixava degotar de la llauna. En comptes d'utilitzar pinzells, manipulava la pintura amb "pals, aixades i ganivets" (segons les seves pròpies paraules) i a vegades obtenia un empastament gruixut a partir d'una barreja de "sorra, vidres trencats o qualsevol altre material estrany".

Aquest vessant d'***Action Painting*** tenia en comú amb les teories surrealistes de l'automatisme el fet que tant els artistes com els crítics consideraven que donava lloc a l'expressió dels estats d'ànim inconscients de l'artista.

La concepció de la pintura de Pollock no tenia cap relació amb la forma o la grandària de la tela; de fet, un cop acabada l'obra, a vegades l'escurçava o la tallava per adaptar-la a la imatge. Pollock també va introduir una nova forma d'espai pictòric: els signes cal·ligràfics, pintats o gargotejats.

Donar a l'obra un número com a títol en reforça el caràcter abstracte i fa que l'espectador hagi d'enfrontar-se a la pintura sense cap dada que pugui condicionar la seva mirada o limitar l'amplitud del significat emocional.