Anàlisi de la Narrativa de Quim Monzó i la Societat Contemporània

Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Ha treballat com a dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i televisió, traductor i, sobretot, escriptor.

Primers Treballs i Evolució Estilística

Tant la seva primera novel·la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), com Self Service (1977), escrita en col·laboració amb Biel Mesquida, se situen al marge de la seva producció posterior. Aquestes obres remeten a les coordenades estètiques dels autors de la generació dels 70, marcades per un textualisme radical. No obstant això, ja s'hi apunten característiques del seu món: l'esperit crític, l'univers ciutadà, l'atracció per petites històries fragmentades i la poetització de mites de la societat de consum. Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes per una narrativa més directa.

Característiques de la Narrativa de Monzó

Després del primer recull de contes, Uf, va dir ell, es percep una evolució cap a l'elisió d'elements superflus. Els seus contes es basen en una idea inicial i única, a vegades amb una sorpresa final que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda en els primers llibres, i més realista i càustica en els darrers. Els motius centrals van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura.

Temes i Estils

En Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), encara hi ha una atmosfera onírica amb temes com el doble i la rebel·lió dels objectes. En L’illa de Maians (1985), predomina la reflexió sobre el llenguatge i l'acte d'escriure, així com la denúncia de les vanitats del món literari. A partir d'El perquè de tot plegat (1993), els contes tendeixen a agrupar-se al voltant de l'alienació de la vida en parella i la reescriptura irònica d'episodis literaris coneguts. Mil cretins (2007) és una reflexió amarga sobre la vellesa i la decadència física.

Metaficció i Crítica Social

Com remarca Manuel Ollé, Monzó escriu metaficció: ficció sobre la ficció. No només explica històries, sinó que les interroga i analitza. Utilitza ficcions prèvies per invertir-les i pervertir-ne la lògica interna. Amb els reculls de columnes d'opinió, com El dia del senyor (1984), Monzó va iniciar una via paral·lela de reflexió literària a través de la crònica i el reportatge, amb recursos retòrics com la paròdia i la ironia.

La Literatura Periodística de Monzó

La literatura periodística de Monzó és un testimoni del seu temps. Posa la seva capacitat analítica al servei d'una reacció davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics. Temes recurrents són l'espanyolisme, el subnacionalisme català, els fonamentalismes, les trampes del bilingüisme i la publicitat. Tant en la narrativa com en l'articulisme, Monzó analitza les imatges que ens fem de la ciutat, el país, les relacions de parella i nosaltres mateixos. La temàtica central són els tòpics i les mentides que envolten la vida quotidiana.