Anàlisi Musical Detallada: Schumann, Beethoven, Eberlin, Schubert
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Música
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,62 KB
Anàlisi de "Tierras Lejanas" de Robert Schumann
Forma i Estructura
Aquesta peça presenta petites formes pianístiques AABABA, una estructura de Lied ampliat. La secció A conté 8 compassos i la B, 6.
Timbre
El timbre principal és el del piano.
Ritme
La peça està en compàs binari amb un inici tètico. Un motiu rítmic es repeteix en A, i en B amb les negres. El baix fa corxeres constantment i la veu intermèdia fa tresets, tant en A com en B. La primera repetició del motiu és idèntica, i l'altra, modificada. Els compassos 9 i 10 tenen un motiu que passa a la mà esquerra, i a la mà dreta hi ha progressions, la qual cosa aporta coherència.
Melodia
La melodia és la mateixa fins als compassos 3 i 4. La melodia principal passa d'una veu a l'altra.
Harmonia
La tonalitat és Sol Major (SOLM), amb una modulació en el compàs 12. Hi ha una cinquena del seu to inicial (Mi). Presenta cromatisme al Re que tornarà a afirmar la tonalitat. S'observen salts de 5a descendents i de 4a ascendents. Les progressions de B són característiques; en el c. 5 hi ha un primer grau.
Textura
La textura és acompanyada. Hi ha zones on la part B és més densa, i la mà esquerra, amb els tresets, dona una textura més lleugera. La melodia principal passa de la primera veu a l'altra.
Anàlisi de la Sonata núm. 1, op. 3 de Ludwig van Beethoven
Ritme
La peça té un començament anacrúsic. Conté un motiu amb una part de negres i la segona part amb negres amb punt.
Timbre
El timbre principal és el del piano, instrument que apareix al segle XVIII.
Melodia
La primera part del motiu fa salts de 4a i 3a ascendents, i el motiu final descendeix per graus conjunts. Els compassos 5 i 6 es corresponen amb els compassos 2 i 4.
Forma
La forma és un tema de 8 compassos.
Textura
La textura és de melodia acompanyada.
Dinàmica
El punt culminant es troba en el c. 7 amb un fortissimo, obtenint un ritme més llarg.
Gènere
Música instrumental.
Altres Característiques
Presenta un caràcter alegre.
Anàlisi de la Fughetta de J. E. Eberlin
Forma
El motiu es pot superposar en una línia descendent que produeix retards. Aquesta nova línia resulta molt independent respecte del motiu gràcies a la diferència rítmica. Els retards compleixen una doble funció: afavoreixen la independència i enriqueixen la sonoritat harmònica. Un fragment del motiu origina una progressió melòdica; aquest tipus de progressions produeixen una sensació de moviment. La resposta i el motiu poden superposar-se a mig compàs. La imitació a una distància tan breu produeix l'efecte de concentració característic dels estrets.
Melodia, Harmonia i Textura
La incorporació gradual de les veus alterna motiu i resposta. La distància entre les entrades és sempre la mateixa. Això seria una exposició. En el c. 3 apareix, avançant-se, la nova entrada del motiu abans que conclogui la resposta, i la veritable entrada és al c. 4. El breu diàleg establert entre la resposta i el cap del motiu és el germen de l'estret amb què culmina l'obra.
En els c. 4 i 5 tenim passatges en els quals s'escolten tres veus independents. El motiu està en la veu inferior. La veu superior sembla excessivament dependent del motiu, perquè els seus punts de suport mètric són molt similars. Al c. 5 es presenta la resposta en una veu intermèdia. En el c. 7 hi ha una entrada més del motiu que s'escoltarà com a part de l'exposició.
La textura de les dues zones contribueix a la seva fusió: ja des del final del c. 6 s'escolten només les tres veus inferiors i continuarà durant la zona de transició. Entre les dues veus superiors hi ha una imitació gairebé canònica. Al final del compàs 9 tenim una nova intervenció temàtica amb l'entrada de la resposta a la veu superior; ara la textura és poc contrapuntística. El final de la resposta queda obert en el c. 10 amb anacrusa, i al c. 11 trobem una idea molt reduïda de la idea anterior. El c. 11 es basa en el diàleg de semicorxeres. La textura i la densitat estan en continu canvi.
Anàlisi de "Heidenröslein" de Franz Schubert
Ritme
Tot té la mateixa estructura (corxeres) dels dos primers compassos. El temps fort recau en el Re i dona un sentit anacrúsic al Si. En el primer compàs és estàtic. El piano repeteix a contratemps l'entrada de la melodia. Hi ha un joc tímbric entre el piano i el cant. El piano repeteix el mateix ritme constantment.
Timbre
Música de cambra (piano i veu de contralt). El piano serveix per donar suport harmònic a la melodia. Al final de l'estrofa fa un enllaç pianístic per tornar a la segona estrofa.
Forma, Melodia i Harmonia
És un Lied ampliat. És un primer període, els 4 primers compassos, dividits de 2 en 2. El primer subperíode és una pregunta i el segon és la resposta. Els dos primers compassos tenen una melodia ascendent i els altres, descendents. La tonalitat és Sol Major (SOLM). L'àmbit és d'8a reduïda. S'observen graus conjunts a la mà esquerra del piano, i els intervals també són graus conjunts, a l'uníson.
Altres Característiques
A la partitura s'hi troben 2 calderons als compassos 10 i 11. Un d'ells té un efecte suspensiu. És una cadència perfecta sobre una dominant secundària. Els 4 últims compassos de la melodia són la conclusió de la frase. El piano comenta el final de la melodia. Aquests 2 calderons tenen un efecte especial. El primer, sota la dominant, té un sentit suspensiu. La textura és de melodia acompanyada.
Anàlisi de la Simfonia núm. 4 en Sib M, op. 60 de Beethoven
Timbre
Orquestra clàssica bàsica amb una sola flauta, la resta de la fusta a dos, dues trompes en Sib, dues trompetes, dues timbales i quintet de corda.
Primer Moviment: Adagio - Allegro Vivace
Comença amb una introducció lenta en compàs 4/4, que és la més llarga escrita per Beethoven. Desplega alguns acords, un pianissimo de la corda on els primers violins segueixen els arpegis pizzicato, tot sobre notes sostingudes en la fusta i les trompes. Aquesta doble figura es repeteix, modula per tons tallats fins a un tutti sobre un acord de 7a de dominant, i llavors l'orquestra sona fortissimo.
L'Allegro Vivace en compàs 2/2. El tema principal exposa notes picades en els primers violins i es prolonga en 6a descendents (flauta, oboè i fagot). L'orquestra acompanya i els fagots realitzen un acompanyament staccato. Una sèrie de compassos sincopats ens duran fins al segon tema, B1, prefigurat per les violes i els violoncels i presentat pel fagot, i després per l'oboè i la flauta en diàleg, que prossegueixen la corda a l'uníson.
Després d'un rigorós tutti, apareix una nova frase, B2, dolça, d'extrema lleugeresa, tocada en cànon a 8 pel clarinet i el fagot sols, i repetida per l'orquestra. El desenvolupament comença en Fa menor, amb el motiu inicial de l'obra que, com en l'exposició, es converteix en Re menor, amb una fórmula d'acompanyament d'un nou tema, que anuncien els primers violins amb els violoncels. Cal assenyalar que el segon tema B de l'exposició està exclòs del desenvolupament que durà a la repetició del tema principal, obrint la reexposició. És important destacar l'ús de les timbales finalment. La conclusió es realitza sobre la darrera repetició d'aquest tema, alternant fortissimo i pianissimo, amb el trèmol del timbal als baixos.