Anàlisi de la Mancomunitat de Catalunya

Formació de la Mancomunitat:
El procés d’obtenció d’autogovern fou llarg i difícil; els seus precedents estan en les
actuacions desenvolupades pels ajuntaments i diputacions catalanes, a partir que la Lliga
Regionalista va aconseguir responsabilitats en aquestes institucions.
Els polítics catalans eren conscients que la regeneració de Catalunya començava amb
una millora d’infraestructures, del sistema educatiu...
El 1907, Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va ser elegit
president de la Diputació de Barcelona (les diputacions eren i són organismes de caràcter
administratiu d’àmbit provincial per reforçar l’acció dels municipis). Com a president, va
voler impulsar la llengua i la cultura catalana; creà l’Institut d’Estudis Catalans, i el 1914 la
Biblioteca de l’Institut es va obrir al públic amb el nom de Biblioteca de Catalunya.
L’any 1911, la Diputació de Barcelona, recolzada per les altres diputacions, va promoure
un projecte de Mancomunitat, aprovat el 1912. La Mancomunitat no era una veritable
autonomia política; no li va ser transferida cap competència, tan sols era una federació
de diputacions on Catalunya recuperava la unitat político-administrativa i disposava
d’un poder regional.
Amb el suport de les altres diputacions catalanes, el projecte es va presentar a Madrid,
que, després d’un intens procés negociador, el govern de Canalejas va acceptar la
proposta. El Congrés, amb una majoria liberal, va aprovar, l’octubre de 1912, la Llei de
Mancomunitats. Però l’assassinat de Canalejas va retardar el procés, fins que el govern
de Eduardo Dato va promulgar el decret a finals de 1913.

Obra de la Mancomunitat:
La seva obra fou dificultosa, però va realitzar actuacions encaminades a modernitzar el
país i millorar els serveis públics, ja que no va tenir pressupostos propis fins als anys
1918-1920; aquesta consistí en:
- Creació d’infraestructures de serveis públics i administratius bàsics per potenciar
el desenvolupament econòmic. Pla de millora de la xarxa viària.
- Foment de la llengua, la cultura i l’educació. Creació de biblioteques populars,
escoles experimentals, estudis normals.

També es va impulsar una renovació pedagògica, que va introduir mètodes
de Maria Montessori; també es va crear l’Escola Industrial i l'Escola del Treball,
fomentant així la formació professional...
Protecció i divulgació del patrimoni cultural.
En l’àmbit científic, es fundà l’observatori Fabra, el servei geogràfic de Catalunya,
i l’Acadèmia de Ciències Mèdiques.
- També es va endegar un pla d’acció agrària per millorar les formes de
producció; es van crear escoles i tècnics agraris.
• Estava formada per:
- Assemblea General, Consell Permanent o Govern i el President.
Presidents: Enric Prat de la Riba (1914-17),
Josep Puig i Cadafalch (1923),
Francesc Sala, nomenat per Primo de Rivera (1923-25), període
que estarà molt limitat en la seva obra.

Primo va fer una política anticatalanista, ja que creia que representaven una amenaça contra la unitat espanyola. Va prohibir el català i les sardanes; la cultura catalana en general. El 1924 va canviar el president de la Mancomunitat per Alfons Sala i Argemí, afí a la seva ideologia, i així intentar destruir-la des de dins. Un any després ho va aconseguir, ja que la Mancomunitat va ser desmantellada.

6.1.- L’impacte de la Primera Guerra Mundial: Espanya fou neutral al llarg de la Primera Guerra Mundial; tenia un exèrcit mal preparat i sense interessos a Europa, i la neutralitat era ben vista per la majoria de la població. Tot i això, l’opinió pública es va dividir entre germanòfils i aliadòfils. Els primers provenien de l’àmbit més conservador i els segons, més progressistes. La neutralitat va suposar un estímul per l’economia, amb demanda de productes agraris i industrials, però això va suposar un augment de preus i els beneficis no es van invertir en la millora dels sistemes de producció. S’obriren nous mercats europeus i creix la demanda de productes manufacturats. En el mercat intern, els preus es disparen, produint una autèntica “febre pel negoci” que provocarà: • Baixa la capacitat adquisitiva dels obrers. • Els salaris no pugen al mateix ritme que els preus. Moviment de protesta cada vegada més radicalitzat. El 1917 es produí la Revolució Russa, que provocà un fort impacte en la societat europea: pels obrers era el camí que calia seguir, i entre els burgesos suscitava desconfiança. Amb la fi de la Primera Guerra Mundial, es reconegueren nous estats a Europa i a Catalunya tingué lloc una campanya autonomista i alguns nacionalistes reclamaren la independència (Estat Català).

6.2.- La Crisi de 1917: • Entre les classes socials es produí un descontentament per la pujada dels preus. Els sindicats CNT i UGT van començar a impulsar mobilitzacions i es va convocar la primera vaga general a tot Espanya contra la carestia de vida, el desembre de 1916. La participació va resultar un èxit. Pànic entre els sectors moderats de la burgesia industrial. • En el context d’una situació social inestable i un govern feble, alguns sectors de l’oficialitat militar també demanaren millores. • El 1917 confluïren tres revoltes simultànies que afectaren l’estabilitat política del sistema: l’obrera, la militar i la política. • Obrera: 1917, una nova vaga general en defensa dels llocs de treball i salaris dels obrers. On va tenir més incidència fou a Catalunya i Madrid; i les principals zones industrials i mineres quedaren aïllades per efecte dels vaguistes. El Govern ordenà repressió militar. • Militar: a les casernes, mal ambient degut a la política de nomenaments, que era arbitrària i que afavoria els militars anomenats africanistes (van al Marroc). Eren els militars que promocionaven per mèrits de guerra enfront dels oficials que ho feien per antiguitat.

El 1916 es va constituir una mena de sindicat anomenat Juntes Militars de Defensa, que posava de manifest l’autonomia de l’exèrcit respecte al poder civil i el desig de major protagonisme dels militars en el país, que denunciaven les dificultats econòmiques del cos i demanaven més transparència i professionalitat de l’exèrcit. • Política: el 1916, el govern estava en mans d’un gabinet liberal presidit per Romanones, que va decidir clausurar les Corts davant l’acusació de corrupció política. El 1917, Dato va tornar a ser cap de govern i declarà l’Estat d’Excepció, malgrat que una representació de diputats demanessin la reobertura de la cambra. Es mantenen les vies de reivindicacions regionalistes d’una major autonomia. La insatisfacció política dels homes de la Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, es converteix en un moviment reivindicatiu d’una força insospitada i es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans (5 de juliol del 1917) que va exigir la formació d’un govern provisional que convoqués unes Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat. Volia acabar amb el sistema de torn de partits dinàstics i iniciar una regeneració per via monàrquica; en canvi, les forces d’esquerra pretenien fer una revolució contra l’Estat oligàrquic. L’Assemblea va convocar una reunió de tots els diputats i senadors espanyols, però de 760 citats només assistiren 70, i la reunió fou dissolta per la Guàrdia Civil. Aquest moviment parlamentari va desaparèixer sense aconseguir cap reforma. No tingué suport de les forces monàrquiques i també hi hagué discrepàncies entre els catalanistes conservadors i els grups d’esquerra. Hi havia por a una revolució social intentada amb la vaga general d’agost.

6.3.- Vaga general revolucionària: • El 1917, els sindicats CNT i UGT van signar un manifest conjunt per instar el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus i, al mes d’agost, arran d’un conflicte ferroviari a València, la UGT va fer una crida a la vaga general que es va estendre per tot el país i va adquirir un caràcter polític perquè les forces obreres reclamaven: - la fi de la monarquia. - la formació d’un govern provisional que convoqués Corts Constituents. - el pas a una república. • La vaga va tenir una incidència molt desigual, perquè no va comptar amb el suport del camp i només va tenir incidència a Madrid, Barcelona, País Basc i Astúries, on es va paralitzar la vida ciutadana. Com a resposta, el govern va declarar la llei marcial (es suspenen les llibertats individuals, toc de queda, no dret de reunió...) i al cap de tres dies va enviar l’exèrcit per sufocar els aldarulls. El balanç fou de més de setanta morts, dos centenars de ferits i dos mil detinguts, entre ells els membres del comitè de Madrid format per Largo Caballero i Julián Besteiro. La vaga va fracassar, però va radicalitzar l’oposició obrera i la contundència de la repressió va afeblir encara més el règim.

a) Font primària (contemporània als fets), consistent en un document públic de caràcter jurídic-polític, el decret de la creació de la Mancomunitat de Catalunya del 9 de gener de 1914. b) Segona etapa de la Restauració (1898 - 1931): ...les conseqüències de la crisi del 1898, tant a nivell polític com militar i social, amb classes obreres en auge. Això farà que l’etapa acabi amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el fi del sistema monàrquic (1931). c) Unió de les quatre diputacions catalanes que el decret institueix per conformar la Mancomunitat, l'assumpció dels serveis i funcions d'elles, així com el traspàs de la construcció de carreteres provincials. Quant al govern, es creen una presidència, una assemblea deliberant i un consell permanent.