Anàlisi Llibre Meravelles Vicent Andrés Estellés: Context, Gènere i Poemes Clau

Context i Característiques de Llibre de Meravelles

Trajectòria de l'Autor i Característiques de l'Obra

Llibre de meravelles s'inscriu en l'etapa de maduresa de Vicent Andrés Estellés, escrita entre 1957 i 1968, tot i que no es publica fins als anys 70. Aquesta obra reflecteix l'estil propi i consolidat del poeta: llenguatge col·loquial, temàtica quotidiana, to elegíac i ús del vers llarg. S'hi combinen influències clàssiques (Ovidi, Horaci, March) amb referents contemporanis (Cummings, Larkin). Durant els anys 60, malgrat publicar poc, treballa en profunditat l'obra i diversifica els formats. Aquest llibre marca una etapa clau abans de la gran producció dels anys 70.

Context Històric i Cultural de l'Escriptura

L'obra se situa en el context de la dictadura franquista (1939-1975), marcada per la repressió política, cultural i lingüística, especialment durant la postguerra dels anys 40. Als anys 50, s'inicia una obertura econòmica amb el Pla d'Estabilització i els acords amb els EUA. Als anys 60, hi ha un cert desenvolupament econòmic i una resistència cultural clandestina. La poesia catalana es manté viva tant a l'exili com a l'interior. En aquest context apareixen autors com Vicent Andrés Estellés, vinculat al grup de l'editorial Torre al País Valencià.

Característiques Generals del Gènere Poètic

La poesia dels anys 50, en què s'inscriu Llibre de meravelles, es caracteritza per una renovació formal i temàtica. Els poetes d'aquesta generació, com Estellés, aposten per un estil col·loquial i proper, incorporant expressions vulgars i quotidianes. Defugen el garcilacisme oficial i el dramatisme del postsimbolisme, tot mostrant la realitat social amb un to neorealista. Reflecteixen una consciència ètica i civil davant la repressió de la postguerra. Combinen formes clàssiques amb noves propostes, i moltes obres es publiquen anys després d'haver estat escrites.

Models i Corrents Poètics en el Context de l'Obra

En el context de Llibre de meravelles, trobem altres corrents poètics com el postsimbolisme i l'avantguardisme. El postsimbolisme, representat per Carles Riba, aposta per l'hermetisme, el rigor formal i el llenguatge codificat, molt diferent del to col·loquial i directe d'Estellés. L'avantguardisme, amb autors com Palau i Fabre o J.V. Foix, busca la innovació formal i la ruptura artística. En contrast, Estellés s'inscriu en el realisme social, amb un jo líric proper al poble, temes quotidians, llenguatge planer i una clara voluntat de denúncia i compromís col·lectiu.

Evolució del Gènere Poètic en el Context de l'Obra

Després del període de màxim compromís del realisme social, la poesia catalana evoluciona cap a formes més experimentals i simbòliques. A partir dels anys 70, s'imposa una lírica més hermètica, amb intertextualitat, influència de l'avantguardisme i llibertat expressiva. Es revalora la dimensió estètica i es defuig la poesia de denúncia. El jo líric ja no es presenta com a portaveu col·lectiu, sinó com una veu individual i creativa. El llenguatge guanya en complexitat i la poesia busca afinitat amb els corrents europeus i internacionals.

Subgènere i Característiques de Llibre de Meravelles

Aquest fragment destaca com Estellés revoluciona la lírica dels anys 50 amb un llenguatge senzill, col·loquial i comunicatiu, allunyat del lirisme abstracte anterior. La seva poesia s'arrela en la quotidianitat i en les vivències personals i col·lectives de la postguerra, amb una actitud crítica i compromesa que el vincula al realisme compromès o neorealisme. Estellés esdevé un cronista de la realitat i del desig, capaç de transformar el caos de l'època en un testimoni poètic intens i humà, proper al món narratiu i realista de Balzac.

1a PART: Anàlisi de Poemes Seleccionats

Un entre tants

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: La Terra, la Lluna, l'Epístola de Sant Pau.
   • Objectes: Rosa de Jericó. Persones: Sant Ramon Nonat.

2. Temàtica

   «Un entre tants com esperen i callen». El tema del poema és l'assumpció del jo poètic de la seva pertinença a una col·lectivitat. Escriurà des del poble, i no únicament per al poble, com faran altres poetes del corrent realista. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent, n'és part indestriable, n'és «un entre tants». Aquesta frase, òbviament associada a una idea que té el poeta sobre ell mateix, es convertirà en un leitmotiv al llarg de la secció, ja que la recupera en altres tres poemes.

3. Mètrica

   «Un entre tants com esperen i callen». El poema té 21 versos que alternen decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (4+6) i tetrasíl·labs. Aquests últims repeteixen sempre la frase «un entre tants», també present com a primer hemistiqui dels decasíl·labs.

4. Figures Retòriques

   «Un entre tants com esperen i callen». Els recursos literaris usats estan centrats en l'abús de la repetició, sobre la mètrica i l'estructura. Li serveixen per a vertebrar i construir sòlidament el poema. L'anàfora i el paral·lelisme sintàctic («Un entre tants com esperen, treballen/ Un entre tants com esperen badallen») són els més presents, sense oblidar les repeticions lèxiques dels mots clau del poema: esperar i callar.

   L'asíndeton també s'emprarà per a trencar la lògica expressiva, per a agilitzar la dicció poètica i per a destacar els verbs que finalitzen molts dels versos («esperen, barallen»).

Demà serà una cançó

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: l'Albereda, València.
   • Esdeveniments: la Nit de Sant Josep.

2. Temàtica

   «Demà serà una cançó». El tema del poema és el record de l'amor, un amor carnal, sexual, que apareix explícitament en el vers tretzè: «mentre féieu l'amor en aquella terrassa»; i «la carn fresca i suau/ per on les teves mans i els teus besos anaven».

   En Estellés l'amor, unes vegades espiritual, altres carnal, es presenta sempre de manera terrenal, com quan explica les trobades amb la persona estimada al cinema, a l'Albereda o al riu. Per al poeta, l'amor és la força bàsica que mou les persones i és l'essència del goig, de la passió de viure malgrat les circumstàncies adverses.

3. Mètrica

   «Demà serà una cançó» està format per vint versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers prové de la literatura culta i ja va ser usat profusament en l'època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

4. Figures Retòriques

   «Demà serà una cançó». Estellés va crear una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal amb la combinació de la llengua col·loquial, que incorpora amb molta naturalitat («teves», «volta», «banda»); i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència. Trobem un equilibri bastant igualat entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial; podem afirmar que hi predomina el primer. Algun topònim («l'Albereda») i les referències a espais urbans («el riu», «la fira»), ens ajuden a ubicar l'acció explicada en el poema en la seva volguda ciutat de València, durant la postguerra.

Els amants

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: València.
   • Persones: López-Picó, Petrarca, Bécquer, Carles Riba.
   • Llibres: Rimas, Estances.

2. Temàtica

   El tema del poema és l'amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. El missatge del poeta és directe i vitalista. «Els amants» que donen títol al poema sempre s'han estimat «bruscament». Ara no ho poden fer tan sovint, «no estan en l'edat», però a vegades torna «l'enyorança amarga de la terra» i el rampell amorós ressorgeix i el retorna a l'èxtasi. L'amor educat, romàntic, protocol·lari, si es vol, no està fet per a aquests dos grans amadors.

3. Mètrica

   Està format per vint-i-cinc versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d'aquest llibre i en altres poemes. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d'altres territoris des de l'època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre ells, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

4. Figures Retòriques

   Estellés fa servir un llenguatge propi, dialectal i planer, però treballat, amb l'objectiu de representar la identitat del seu poble. Fuig del lirisme buit i rebutja la visió romàntica de l'amor, amb exemples com «Ignorem el Petrarca». Utilitza recursos com la hipèrbole inicial i final, l'hipèrbaton amb antítesi, estructures paral·lelístiques, metàfores i comparacions per descriure l'amor intens i salvatge.

   També inclou l'exclamació retòrica «Què voleu que hi faça!» i un quiasme final que reafirma amb orgull la singularitat dels amants.

L'estampeta

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: València, Bétera.
   • Persones: Garcilaso de la Vega, Goya.
   • Objectes: Súnion, Metropol, Tyris.

2. Temàtica

   El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana. La composició adopta la forma de crònica, on es relaten els sofriments particulars («el dol sobre el teu cos») i col·lectius («Trista, trista València, quina amarga postguerra!») imposats pel franquisme.

3. Mètrica

   Ús dels versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

4. Figures Retòriques

   Estellés empra un llenguatge col·loquial, planer i dialectal, sovint dur, per reflectir la realitat tràgica de la postguerra i connectar amb el poble. Aquest estil, lluny del lirisme decoratiu, es combina amb mètrica culta i nombrosos recursos literaris per dotar el poema d'expressivitat i solemnitat. Destaquen les repeticions, anàfores i paral·lelismes que reforcen idees clau com el dol o la vigilància. També utilitza encavalcaments, metàfores amb referències sexuals, quiasmes, sinècdoques i exclamacions retòriques per crear un llenguatge poètic ric i profund, malgrat la seva aparent senzillesa.

No escric èglogues

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: València, l'Albereda, Gandia, Paterna, Serra.
   • Persones: Francisco de la Torre, Ausiàs March.

2. Temàtica

   El tema del poema és el record de la sensualitat d'una jove i del desig que li provocava. El passat s'identifica amb la felicitat, real o inventada, «Dolçament les recorde». El que resta en el present és el record, «jo t'evoque dreta sobre les teves cames», perquè el present ja no és gojós, «Inútilment recórrec València», i el jo poètic no troba allò que tant cobejava. El poeta confessa la tendresa i la intensitat d'unes vivències presents en la seva memòria.

3. Mètrica

   Ús dels versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els quaranta-cinc versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

4. Figures Retòriques

   Aquest poema d'Estellés es construeix a partir de repeticions constants que reforcen el record i l'admiració per la dona evocada. La hipèrbole inicial, que esdevé una tornada, aporta intensitat i musicalitat, reforçada per l'al·literació i la sinècdoque. L'ús d'anàfores i paral·lelismes consolida l'estructura, mentre que comparacions, metàfores, sinestèsies i personificacions intensifiquen l'expressivitat. Les preguntes retòriques accentuen el to nostàlgic i el desig. Tot plegat reflecteix el domini d'Estellés dels recursos poètics, que aconsegueix una gran profunditat emocional amb un llenguatge aparentment senzill.

Temps

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: Paterna, Godella, l'Alqueria del Pi, Tormos, Montcada, Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó.
   • Persones: Jaume Bru. Objectes religiosos: La Bíblia, un Parenostre, Déu.

2. Temàtica

   «Temps». El tema del poema és el contrast entre l'existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda servirà a l'autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta.

3. Mètrica

   «Temps» està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Els versos són blancs, això és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

4. Figures Retòriques

   «Temps». Hi comentarem la hipèrbole que li serveix per a palesar la presència constant i inevitable de la mort: «les llargues/ campanes del meu poble que no s'acaben mai». Els encavalcaments són emprats pel poeta per a destacar elements que considera fonamentals, com en els dos versos anteriors o en altres: «aquell diumenge/ va començar la guerra», «les ràfegues/ d'una música»... Les repeticions de mots clau com amarga, profunda o mort ajuden a prioritzar conceptes que Estellés destaca en cada part del text.

Per exemple

1. Elements de la Realitat

   • Esdeveniments: postguerra.

2. Temàtica

   «Per exemple». El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i ferotge, de cauteles i fam, només l'amor apareix com a element transgressor («Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor»), que ajudava a superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d'una realitat oficial que la dictadura intentava imposar.

3. Mètrica

   «Per exemple». Ús dels versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els trenta-dos versos que constitueixen el poema són blancs, ja que no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

4. Figures Retòriques

   «Per exemple». En aquest poema, Estellés utilitza amb mestria diversos recursos retòrics per transmetre l'ambient asfixiant de la postguerra. Les repeticions, tant de paraules com d'adverbis i adjectius, estructuren el poema i en ressalten els temes centrals. Els paral·lelismes i les anàfores combinades amb polisíndeton aporten ritme i intensitat expressiva. Mitjançant metonímies i metàfores, descriu les carències materials i emocionals de l'època. Les referències sexuals, sovint dissimulades, i les interrogacions retòriques accentuen la càrrega emotiva del text i la seva voluntat testimonial.

Ací

1. Elements de la Realitat

   • Persones: Ausiàs March, Sant Vicent, Jacomart, Tirant lo Blanc.
   • Llocs: Carrer de Cabillers, Plaça de l'Almoina, l'Horta de València, Carrer de la Mar, la Seu, Carrer de les Avellanes, Beniarjó, Gandia.

2. Temàtica

   «Ací». El tema del poema és l'evocació d'Ausiàs March, un dels grans referents de la nostra cultura, a partir d'una passejada per la ciutat de València amb la seva parella:

   «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El seu passeig per la ciutat, per Beniarjó o per Gandia va paral·lel al record del nostre gran poeta i d'algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren la seva vida.

3. Mètrica

   «Ací» està format per trenta-vuit versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en molts dels poemes d'aquest llibre i en altres. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d'altres territoris des de l'època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides.

4. Figures Retòriques

   «Ací». Estellés utilitza nombroses figures retòriques per transformar la llengua col·loquial en una expressió literària profunda. El polisíndeton, molt present en la seva obra, agilitza el ritme del poema. L'anàfora destaca l'adverbi «ací», clau en el títol i significat del text. També empra repeticions per remarcar idees importants i facilitar-ne el record. A més, fa ús continuat d'encavalcaments, que fragmenten el vers i intensifiquen l'expressivitat: «Penses els darrers anys/ d'Ausiàs March», «Un sagristà/ de la Seu», entre d'altres.

Cant de Vicent

1. Elements de la Realitat

   • Llocs: València, Mediterrani, Torres de Serrans, Alboraia, Burjassot.
   • Esdeveniments: Resurrecció de la carn.
   • Carrers: Pelayo, Gil i Morte.
   • Persones: Sant Vicent.

2. Temàtica

   «Cant de Vicent». El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seva ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent com a seva, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.

3. Mètrica

   «Cant de Vicent». Ús dels versos alexandrins d'art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en moltes de les composicions d'aquest llibre i en altres seus. Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs.

4. Figures Retòriques

   «Cant de Vicent». Estellés combina llengua col·loquial i literària per evitar el lirisme buit i acostar-se a la realitat quotidiana. Inclou topònims de València i l'Horta per arrelar el poema al seu entorn. Domina recursos com les repeticions, especialment del mot «València», i l'anàfora amb paral·lelisme per reforçar idees clau. Empra encavalcaments per crear expectativa i remarcar conceptes. També utilitza comparacions, antítesis, exclamacions, metonímies i anadiplosi per augmentar l'expressivitat. Tot plegat mostra la riquesa formal i temàtica d'una poesia aparentment senzilla, però profundament elaborada.

3a PART: Anàlisi de Poemes Seleccionats

Assumiràs

1. Elements de la Realitat

   • Persones: Déu.

2. Temàtica

   «Assumiràs la veu d'un poble». El tema del poema és l'atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s'adreça a un tu que protagonitza tot el poema («assumiràs», «Tu seràs», «patiràs», «et seguirà», «diràs») i que identifiquem clarament amb l'autor. Caldrà assumir la responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos de la col·lectivitat, el poble, tal com indica en el títol.

3. Mètrica

   «Assumiràs la veu d'un poble». El poema està format per quaranta-tres versos octosíl·labs. Aquests versos se solien emprar en la poesia narrativa, i en l'edat mitjana eren la base per a les noves rimades i la codolada. En la resta del poemari l'autor sol optar per altres tipus de versos, molt generalment l'alexandrí, de dotze síl·labes. No hi ha rima entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Es denominen versos blancs.

4. Figures Retòriques

   «Assumiràs la veu d'un poble». En aquest poema, Estellés empra diversos recursos literaris per intensificar el missatge. Destaca la repetició d'estructures paral·lelístiques amb verbs en futur i segona persona. L'ús del pronom personal i possessiu reforça la presència del jo poètic desdoblat en un tu. S'hi troben figures com el polisíndeton i l'anàfora, que aporten ritme i èmfasi, i els encavalcaments, que destaquen idees clau.

   També utilitza metàfores potents com la de la postguerra i una sinestèsia final que simbolitza l'orgull i la responsabilitat del poeta envers el seu poble.