Anàlisi de les Lleis Fonamentals del Franquisme: Drets i Referèndums

Canvis Legislatius: Anàlisi de les Lleis Fonamentals

D'aquesta manera, per exemple, com es veu en els dos primers articles, es reconeix el dret d'expressió i associació únicament "dins del que estableix per llei". Això remet l'aplicació pràctica d'aquest dret a les regles d'una norma de menor nivell. S'admet l'expressió d'idees, però només "dins dels principis que regeixen a l'Estat".

Finalment, l'article 33 del Fur estableix de manera contundent: "L'exercici d'aquests drets no pot atemptar contra la unitat espiritual, nacional i social d'Espanya", amb la qual cosa la pràctica de les llibertats atorgades només serà admissible dins el marge que imposi el franquisme segons el seu propi criteri.

D. Llei de Referèndum Nacional (1945)

La Llei de Referèndum Nacional és la 4a Llei Fonamental. Va ser aprovada el 22 d’octubre de 1945, el mateix any que "El Fuero de los Españoles", i pretenia mostrar que a Espanya estava reconegut el sufragi universal. La "democràcia" orgànica i corporativa que establia el Fur no podia ser equiparada en cap cas amb les constitucions liberals i burgeses occidentals, però calia dissimular el fort buit del dret al vot individual.

Així, la Llei del Referèndum establia que els espanyols majors de 21 anys podien ser consultats individualment en forma de plebiscit nacional, sempre per decisió de Franco i per sotmetre'ls qüestions d'Estat.

Referèndums com a Camuflatge del Dret a Vot

La Llei del Referèndum Nacional de 1945 estableix la possibilitat de sotmetre a referèndum alguna llei creada per Franco i les Corts. S'estableix l'ús del referèndum per a temes importants com a medi per camuflar la inexistència del dret a vot en l'Estat.

Dos exemples de referèndums durant l'etapa franquista foren:

• El referèndum sobre la Llei de Successió del Cap d'Estat.
• El referèndum sobre la Llei Orgànica de l'Estat.

En ambdós, el "Sí" guanya amb un 93,5% i un 95% respectivament, fet que donà als referèndums una dubtosa legalitat.

E. Llei de Successió en la Prefectura de l'Estat (1947)

Després de deu anys de vida del règim, els seus ideòlegs van pensar que havia arribat el moment d'establir un sistema de successió a la direcció de l'Estat. El projecte d'aquesta Llei va ser impulsat pel Govern a les Corts el 28 de març de 1947, esdevenint la cinquena Llei Fonamental del Regne. Va tenir un procés d'elaboració curt i va entrar en vigor el 1947.

El Regne sense Rei

Cal apuntar que, malgrat que Espanya es proclamava com el Regne d'Espanya, no tenia rei; el Cap d'Estat era Franco.

L'objectiu principal de la llei era establir com continuaria el franquisme sense la figura de Franco. Pretenia definir com s'anomenaria un successor. A Franco se'l confirmava com a Cap de l'Estat "vitalici" i se li reservava el dret de nomenar successor (amb la necessària aprovació de les Corts Espanyoles).

El Consell del Regne

Com podeu veure, els articles d'aquesta llei parlen d'idees com la confessionalitat de l'Estat, la regulació de la successió del càrrec del Cap d'Estat (possible gràcies a la creació del Consell del Regne), i els seus integrants i la seva utilitat al que tornaven a anomenar Regne d'Espanya. Va ser la primera llei en considerar el grup de lleis fonamentals.

Cal destacar que el Consell del Regne va ser un òrgan corporatiu que va perviure fins a l'any 78 amb l'aprovació de la Constitució. Com ja deveu saber, era qui proposava al Cap d'Estat tres noms perquè aquest escollís un Cap de Govern.