Anàlisi Literària: Estellés i Fuster, Obres Clau i Estil

1. «Un entre tants com esperen i callen»

Poema que obre la primera part («Teoria i pràctica de la flor natural») de les tres que formen el Llibre de meravelles.

• Utilització del significat connotatiu de les paraules com *esperar*, *callar*, *treballar*, *gemegar*, *ofegar*, *pregar*, *barallar* i *tallar*, que a més del seu significat denotatiu al diccionari, s’utilitzen per representar determinades actuacions en la situació social i política del poeta i els seus conciutadans.

Tema

L’assumpció del jo romàntic de la seva pertinença a una col·lectivitat. Escriurà des del poble i no únicament per al poble. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent, n’és «un entre tants», frase que es convertirà en un *leitmotiv* al llarg de la secció.

Mètrica

Poema format per 21 versos. Alternen els decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba (4+6) i els tetrasíl·labs, que sempre corresponen a la frase «un entre tants», que també es correspon amb el primer hemistiqui de tots els versos de 10 síl·labes.

Rima

Trobem repeticions constants de la frase «un entre tants». Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima consonant.

Recursos literaris

• Ús de la repetició, per vertebrar i construir sòlidament el poema.
• Anàfora i paral·lelisme sintàctic: «Un entre tants com esperen, treballen / Un entre tants com esperen badallen».
• Repeticions lèxiques de mots clau del poema: *esperar* i *callar*.
• Asíndeton: emprat per trencar la lògica expressiva, agilitzar la dicció poètica i destacar els verbs al final dels versos.

Estil i llengua

Estellés té una manera de dir excepcional, inèdita i molt personal. Pel que fa al llenguatge i l'estil d'aquest poema, observem la utilització d'un lèxic senzill, col·loquial, dialectal, amb frases i oracions curtes i repetitives i amb un discurs comunicatiu i directe. Hi ha la necessitat de contar des de l'anonimat i des de la col·lectivitat, que viu oprimida en un context hostil i de repressió. Es manté el to didàctic, que enllaça amb les reminiscències lul·lianes esmentades anteriorment. El llenguatge poètic ha de ser intel·ligible si pretén arribar a un públic ampli, si realment vol representar la societat en què viu. Les raons d'aquest ús del llenguatge són bàsicament pragmàtiques i sorgeixen de la necessitat de denunciar, mitjançant l'escriptura, tot allò que succeeix.

2. «No escric èglogues»

Ubicació

Segona part del Llibre de meravelles (part central).

Tema

Record de la sensualitat d’una jove i del desig que li provocava. El passat amb la felicitat, real o inventada: «Dolçament les recorde». El que resta en el present és el record, perquè el present ja no és gojós i el jo poètic no troba allò que tant cobejava. El poeta confessa la tendresa i la intensitat d’unes vivències presents en la seva memòria.

Recursos literaris

• El poema s’inicia amb un vers que reflecteix una hipèrbole: «No hi havia a València dues cames com les teves». Vers que es repeteix com una espècie de tornada, aportant una musicalitat reforçada per al·literacions («arreplegava la roba», «les teues cames»).
• Sinècdoque: les «cames» remeten a tota la dona que evoca i recorda.
• Repeticions de paraules: *solemne*, *solemnitat*, *crepuscle*.
• Paral·lelisme sintàctic: «i jo et volia així, i jo ho volia així».
• Anàfora: «Hi ha els homes que carreguen lentament camions. / Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’ament».
• Comparacions per reforçar la descripció de la dona recordada: «Com si anasses per l’aigua», «La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra».
• Metàfora: «teranyines de llàgrimes».
• Sinestèsia: «Dolçament les recorde».
• Interrogacions retòriques: «On ets? On són les teves cames adorables?».
• Personificacions: «els ventruts camions».

Estil i llengua

El llenguatge i l'estil de Vicent Andrés Estellés es caracteritzen per la seva originalitat i personalitat. L'autor utilitza referències als clàssics per enfortir la seva obra i dignificar la literatura en valencià, una llengua que històricament ha mancat de prestigi i reconeixement. Estellés assimila i transforma diverses tendències estètiques en la seva poesia, evitant el lirisme buit i la retòrica supèrflua.

Els seus poemes combinen llenguatge col·loquial propi de l’Horta (*creue*, *nasquí*, *recorde*, *hòmens*, *teues*, *recórrec*, *t’evoque*) amb un llenguatge literari més elevat que aporta força expressiva (*espectre*, *solemne*, *solemnitat*, *tota la majestat amada del crepuscle*). Aquest equilibri reflecteix la quotidianitat i dota els versos d'una contundència que connecta amb la realitat del lector.

Els topònims, habituals en la seva obra, situen les accions en la seva terra, amb referències concretes com *València*, *Serra*, *Gandia* i *Paterna*, subratllant l’arrelament del poeta al seu entorn i la seva cultura.

3. «Demà serà una cançó»

Ubicació

Part central (segona) del Llibre de meravelles, primer subapartat (poemes amb títol i paratext inicial que correspon a citacions d’autors, generalment medievals).

Tema

Record de l’amor, un amor carnal, sexual, que apareix explícitament en el vers tretzè («mentre fèieu l’amor en aquella terrassa»); i també en altres moments del poema. En Estellés, l’amor, de vegades espiritual i de vegades carnal, es presenta de manera planera i terrenal, com en aquest poema. L’amor és la força bàsica que mou les persones i és l’essència del goig, de la passió de viure malgrat les circumstàncies adverses.

Títol

El títol del poema es relaciona amb aquesta mateixa evocació del passat. La seva vida, d'ací a poc («demà»), serà sols una cançó, un poema que la contarà, perquè ja no hi haurà realitat, sols record.

Estil

Pel que fa a l'estil, Estellés va crear una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal amb la combinació de la llengua col·loquial pròpia de la comarca de l'Horta, que incorpora amb molta naturalitat (*teues*, *volta*, *banda*); i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència (*versos solemnes -solemnes?*).

Tot i que en aquest poema trobem un equilibri bastant igualat entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial, podem afirmar que hi predomina el primer. Alguns topònims (*l'Albereda*) i les referències a espais urbans coneguts per ell (*el riu*, *la fira*), ens ajuden a ubicar l'acció explicada en el poema en la seva volguda ciutat de València, òbviament, durant la postguerra.

4. «Els amants»

Ubicació

Part central (segona) del Llibre de meravelles, primer subapartat (poemes amb títol i paratext inicial que correspon a citacions d’autors, generalment medievals).

Tema

L’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps.

Recursos literaris

• Hipèrbole: versos inicial i final.
• Hipèrbaton + antítesi: inici del bloc central del poema («Feroçment ens amaven des del matí a la nit»).
• Estructures paral·lelístiques: «Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses», «Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses».
• Metàfores: ajuden a entendre la dimensió del seu desig. Exemple: «Aquell vent».
• Comparacions: contribueixen a definir i explicar el seu amor, viscut o anhelat: «com un vell huracà», «com un pacífic costum», «com un costum amable».
• Antítesi: «ens ajunta, ens empeny», referma la seva manera brusca i salvatge de concebre l’amor, gairebé per obligació.
• Exclamació retòrica: «Què voleu que hi faça!» confirma la impossibilitat d’estimar diferent.
• Quiasme: conclou el poema amb la presència orgullosa dels amants: «No hi havia a València dos amants com nosaltres / car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs».

Llenguatge i estil

Pel que fa al llenguatge i a l'estil, Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seva poesia vol esdevenir símbol i senya d'identitat del seu poble. En aquest poema trenca radicalment amb la imatge romàntica de l'amor («Ignorem el Petrarca») i empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d'elaboració. El poeta no vol caure mai en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seva poètica és voluntàriament i perfectament intel·ligible, identificable i interpretable.

5. «L’estampeta»

Ubicació

Part central del Llibre de meravelles. Té un títol i un paratext inicial que correspon a una citació d’un autor clàssic; s’inclou en la segona secció.

Tema

Duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i més vulnerables. El poema és un quadre, una estampeta que resumeix els principals factors que caracteritzen la postguerra a València; adopta la forma de crònica, on es relaten els sofriments particulars i col·lectius, imposats pel franquisme.

Recursos literaris

• Repeticions: ajuden a vertebrar el poema. Trobem paraules repetides que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra:
  • Adjectius: *trista* i *amarga*.
  • Substantiu: *vol*.
  • Verb: *vetllar* (reflecteix la vigilància permanent imposada per la censura dictatorial).
• Combinació d’anàfores: «aquelles cames llargues i quasi sense gràcia / aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra».
• Paral·lelismes sintàctics: «De dol sempre, de dol per a tota la vida» —per destacar elements que més preocupen i ocupen el poeta.
• Encavalcament dels sintagmes en versos diferents: desprèn una perspectiva d’allò que vindrà: «de dol vares rebre, / al poble, la primera Comunió», «mentre ella / es menjava un pastís», «La pantalla oferia una Súnion / d’una sal exaltada».
• Metàfores: amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat: «els llocs secrets», «la primera sang».
• Quiasme: «de casa a la feina i de la feina a casa».
• Exclamacions retòriques: «Quina gana de contemplar pel·lícules!».
• Sinècdoque amb què les cames evoquen el cos sencer de la dona adolescent.

Estil i llengua

En «L’estampeta», Vicent Andrés Estellés mostra un estil propi, innovador i molt personal. Utilitza un llenguatge senzill i directe, sovint mancat de floritures, amb expressions pròpies del carrer (*«si ho viu no me’n recorde»*, *«En fan dos»*), per reflectir una realitat dura, bruta i desafortunada. Aquest estil serveix per a testimoniar una època de repressió i hipocresia, i es caracteritza per un to col·loquial i prosaic (*«l’home palpava un cos adolescent»*, *«no s’havia apuntat mai a cap partit»*, *«Quina gana de contemplar pel·lícules!»*).

Malgrat l’ús d’un llenguatge col·loquial i dialectal, Estellés el combina amb una mètrica culta i amb nombrosos recursos expressius que aporten solemnitat i força als seus versos. Aquesta combinació reflecteix la seva voluntat de documentar les realitats del seu temps, creant una poesia arrelada al món que compartia amb els seus conciutadans. Els topònims (*València*, *Bétera*) i els noms de cinemes concrets (*el Coli*, *el Metropol*, *el Tyris*, *el Goya*) ancoren el poema en un context real i reconeixible, reforçant-ne l’autenticitat i la connexió amb la vida quotidiana.

6. «Cant de Vicent»

Ubicació

Segona part del Llibre de meravelles; tercera secció. Inclou títol i paratext.

Tema

Impossibilitat de fer un cant a València, la seva ciutat. El cant a la ciutat acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia al títol del poema. El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat.

Llengua i estil

Estellés té una manera de dir excepcional, insòlita i molt personal. Empra els clàssics per reforçar la seva obra, per a dignificar la literatura escrita en valencià, una literatura sense autoestima i desproveïda de l’aurèola mítica de les grans literatures europees. La seva obra abasta les tendències estètiques que coneix, les assumeix, les interioritza i les adequa al seu poema. En aquest cas, potser, es va veure influït pel *Canto General* de Neruda. Estellés no cau en el lirisme immotivat ni en la retòrica buida; combina la llengua col·loquial i marcadament dialectal (*pense*, *teua*, *poal*, *xiquets*) i la llengua literària, que aporta solemnitat i expressivitat als versos. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants deriva la seva manera particular de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seva comarca són una mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de *Pelayo* o *Gil i Morte*, les *Torres de Serrans*, aquella lleteria de *Sant Vicent de Fora*, comparteixen presència amb els pobles de l’Horta, com *Alboraia*, *Benimaclet* o *Burjassot*, on va nàixer.

Recursos literaris

• Repeticions: ajuden a vertebrar el poema.
  • Paraules repetides (mots clau): *València*.
  • *Temies* i *sense*, repetits en diversos versos de la part inicial, en forma d’anàfora, concentren la nostra mirada en la por i el respecte d’escriure un cant a la ciutat.
  • Anàfora + paral·lelisme: «La volies cantar sense solemnitat, / sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, / sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil.», «tan íntima i calenta, / tan crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?».
• Encavalcaments: ajuden a crear expectativa i destacar elements.
  • «en el moment de la Resurrecció / de la Carn», «en estrenar la vida / definitivament», «s’escolta la campana / veïna de l’església», «El treball, el tenaç / amor a les paraules», «Perquè evoque la meua / València».
• Comparacions: «Lentament el miraves créixer com un crepuscle».
• Antítesi: «aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I el tema de València tornava, i se’n anava».
• Exclamacions retòriques per a evocar la ciutat: «Ah, València, València meua!», «Ah, tu, València meua!».
• Metonímia: «El naixement d’un fill. El poal ple de sang».
• Anadiplosi: «deixa l’èmfasi. / L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes».

Contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l'expressivitat dels mots i fan palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat la seva aparent senzillesa.

7. «Temps»

Ubicació

Part central del Llibre de meravelles; tercer subapartat.

Tema

Contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta.

Estil

Estellés va crear una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal amb la combinació de la llengua col·loquial pròpia de la comarca de l'Horta, que incorpora en aquest poema amb molta naturalitat (*agrunsa*, *t'esgarraves*, *baixeta*, *mori*), i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència (*trontollava*, *nit endins*, *es planyen lentament*).

Llengua

Trobem una barreja entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial, amb un predomini del segon, ja que el poeta hi vol destacar la manera habitual de viure de la gent, i la seva llengua també ho evidencia. Els topònims emmarquen espacialment l'acció en la seva estimada comarca de l'Horta: *Paterna*, el camí de *Godella*, l'*Alqueria del Pi*, la séquia de *Tormos*, la séquia de *Montcada*, *Benifaraig*, *Carpesa*, *Poble Nou*, *Borbotó*.

Figures retòriques

• Hipèrbole: per palesar la presència constant i inevitable de la mort: «les llargues / campanes del meu poble que no s’acaben mai».
• Encavalcaments: emprats pel poeta per a destacar elements que considera fonamentals, com en els dos versos anteriors o en un altre: «aquell diumenge / va començar la guerra», «les ràfegues / d’una música».
• Repeticions de mots clau com *amarga*, *profunda* o *mort*, ajuden a prioritzar conceptes que Estellés destaca en cada part del text.

8. «Ací»

Ubicació

Part central del Llibre de meravelles; cinquè subapartat, on trobem records feliços que contrasten amb l’obscuritat que provoca la guerra i la postguerra. No obstant això, l’amor es manté com l’element clau que ajuda a superar les misèries morals i físiques.

Tema

És l'evocació d'Ausiàs March, gran referent de la nostra cultura, a partir d'una passejada per la ciutat de València amb la seva parella: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March». El seu passeig per la ciutat, per *Beniarjó* o per *Gandia* va paral·lel al record del nostre gran poeta i d'algunes de les vivències, històriques o hipotètiques, que marcaren la seva vida.

Llengua i estil

Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Combina la llengua col·loquial de la comarca de l'Horta, incorporada amb molta naturalitat, i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència. Hi ha un predomini de la primera, com es pot comprovar en l'adverbi que dona títol a la composició. L'ús de verbs en passat simple remarca a més aquesta voluntat del poeta de Burjassot: *«estigué»*, *«nasqué»*, *«seguírem»*. La presència constant de topònims situa espacialment l'acció i la connecta amb les referències històriques que desenvolupa en el poema: carrer de *Cabillers*, la plaça de l'*Almoina*, el carrer de la *Mar*, el de les *Avellanes*, l'*Horta de València*, la *Seu*, *Beniarjó*, *Gandia*. Fins i tot ens descriu un quadre que podem trobar a la Seu i ens relata com un sagristà els va explicar com referen el cos d'Ausiàs per a col·locar-lo a la sepultura. La referència a la vida privada de March (*«l'esclava de cinc mesos, amb el fill bord creixent-li»*) ajuda encara més a apropar-nos la figura del poeta. Ausiàs era, una mica, com som nosaltres, perquè no s'entén la seva poesia sense entendre el seu vincle amb la seva terra (*ací*) i amb la seva gent. Tot i el seu orgull (*«Jo soc Aquest que em dic...»*), Ausiàs era, és, un dels nostres.

Figures retòriques

• Polisíndeton: accelera d’alguna manera el relat: «I seguirem després... I altre dia tornàrem, I hem tornat molts de dies».
• Anàfora: li permet destacar l’adverbi *ací* que dona títol al poema: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March / Ací, de cos present, estigué Ausiàs March».
• Les repeticions de mots o estructures li permeten prioritzar o destacar idees que desitja que el lector dels seus poemes recordi permanentment.
• Els encavalcaments són usats amb profusió també en el text: «Penses els darrers anys / d'Ausiàs March», «hem vist la sepultura / d'Ausiàs», «Un sagristà / de la Seu», «pensarem / Ausiàs March allí».

9. «Per exemple»

Ubicació

Part central del Llibre de meravelles.

Tema

Caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç, de cauteles i fam, sols l'amor apareix com a element transgressor (*«Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor»*), que ajudava a superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d'una realitat oficial que la dictadura intentava imposar.

Llengua i estil

Estellés té una manera de dir diferent i personalíssima. Escriu en un valencià alhora culte i creïble. Combina la llengua col·loquial i dialectal de la comarca de l'Horta (*redimí*, *botàrem*, *hòmens*, *ballàrem*, *fou*, *a voltes*) amb una mètrica clarament culta i amb un ús abundant de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. En «Per exemple», fa servir un llenguatge mancat de floritura, amb expressions poc habituals en el món poètic, per a reproduir una realitat salvatge, bruta i inhumana. El seu testimoniatge d'una època d'enganys i de coaccions demana una llengua amb un marcat to col·loquial i a vegades prosaic. Estellés no vol caure en cap lirisme, per al qual no veu raó, ni en cap retòrica buida. Aconsegueix reflectir de manera fidel la seva realitat més immediata, amb voluntat de crònica, i denuncia el que observa i també els que permeten, mitjançant «pactes clandestins i conformitats cruels», aquesta situació d'ignomínia i misèria permanent.

Estellés tracta de crear un llenguatge poètic intel·ligible, a l'abast d'un lector ampli.

Recursos literaris

• Destaquen les repeticions: ajuden a estructurar el poema i a realçar aquells elements que més interessen al poeta.
  • Repeteix paraules (*cauteles*, *guerra*, *postguerra*).
  • Enllaça adjectius (*era sorda*, *era amarga i feroç*).
  • O adverbis (*feroçment*, *brutalment*).
• Empra el paral·lelisme sintàctic: «per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres», «No demanava coleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor».
• L'anàfora combinada amb el polisíndeton proporciona una vivacitat molt particular als seus poemes: «I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida», «i encara ens mirem amb les mans buides a voltes, / i ara sentim l'espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou».
• La metonímia: ajuda a descriure les misèries i les mancances de la postguerra: «demanava pa, medicines i amor», és a dir, vèncer la fam, tenir salut i poder estimar lliurement.
• La metàfora: «sobre els ulls caigueren teranyines de dol».
• La interrogació retòrica: «Qui sap, al remat?».
• Les referències al sexe, més o menys dissimulades: «plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang», «S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles», «Un bult d'amor naixia, tenaç, a l'entrecuix», focalitzen l'expressió en l'atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforcen la tensió emotiva i omplen els versos d'evocacions i de suggeriments.

10. «Propietats de la pena»

Ubicació

Tercera i última part del Llibre de meravelles.

Tema

L'atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del jo poètic, aquest s'adreça a un *tu* que protagonitza tot el poema (*assumiràs*, *Tu seràs*, *patiràs*, *et seguirà*, *diràs*) i que identifiquem clarament amb l'autor. Caldrà assumir la responsabilitat de la defensa, de la lluita per a salvar els vençuts i fer servir les eines pròpies del poeta en funció dels interessos de la col·lectivitat, el poble, tal com s'indica en el títol.

Llenguatge i estil

Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seva poesia vol ser tan propera al poble com sigui possible. Empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d'elaboració. El poeta no vol caure mai en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seva poètica és voluntàriament i perfectament intel·ligible, identificable i interpretable. A les raons pràctiques, hem d'afegir el compromís social i la necessitat de denunciar la realitat repressiva i de persecució sistemàtica d'un poble i, òbviament, de la seva llengua.

Figures retòriques

• Polisíndeton: dota d'un ritme frenètic la seva dicció poètica: «i serà / i seràs / i patiràs, i esperaràs / i aniràs».
• Anàfora: la repetició de la conjunció *i* a l'inici dels versos dos al quatre.
• Torna a repetir-se una estructura semblant en els versos onze i dotze, per a remarcar la necessitat i l'obligació del poeta de mantenir-se «despert».
• Encavalcaments: ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja: «potser / se'n riguen», «caminant / entre una amarga polseguera», i a remarcar aquelles idees que vol que pervisquin en els lectors o oïdors de la seva poesia, com per exemple: «et pariren per a vetllar / en la llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la postguerra, accentua el dramatisme d'aquesta època de renúncies, de mort i de fam.
• La sinestèsia del penúltim vers (*«del teu silenci estricte»*) reforça la idea del sentiment d'orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a representant del seu poble.

«Cadira»

Tema

Encara que inicialment el tema principal del text sigui la cadira i la seva tímida evolució, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, una concepció de la vida lliure de patiment.

Estil i llengua

Cadira, en tant que text assagístic, mostra un punt de vista personal i pretén persuadir el lector, per això presenta una sèrie de característiques de llenguatge i d'estil:

El text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de l'oralitat (*«culs plans»*, *«es tracta de l'ou de Colom»*).

Modalització

Es tracta d'un text molt modalitzat, en el qual apareixen molts díctics que denoten la presència de l'autor: en primera persona del singular, *«torno a dir-ho»* (l. 27), *«si se'm permet el mot»* (l. 28); però també en primera persona del plural, *«Ens hi ratificaríem»* (l. 2), *«podem creure»* (l. 19), *«els nostres avantpassats»*. L'ús d'aquests díctics ens indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències directes al lector: *«La conclusió que s'imposa, ja l'endevinarà el lector»*. Mentre l'informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l'assumpte en qüestió, alhora que s'esforça a convèncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.

Altres elements que mostren la modalització del text són l'ús de verbs performatius (*creure*, *dir*), de demostratius (*aquestes latituds*) i de substantius valoratius (*turment*, *desgràcia*, *fantasia*, *sumptuositat*, *virtut*, *exigència*, *sacrifici*). A més, també hi ha adverbis de manera (*afectuosament* i *discretament*) i quantificadors (*moltíssimes*, *massa*, *més*...).

«Covardia»

L'objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l'autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s'associa a aquest tipus de text. Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és alhora col·loquial i culte, amb oracions que barregen expressions informals (*«no hi ha manera humana»*) i formals (*«fixar un límit moral»*).

Introducció al tema

El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà Fuster els seus pensaments. Fuster utilitza noms simples a manera d'entrada, en aquest cas, *«Covardia»*, però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones.

Tema

Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui la covardia, Fuster reflexiona al capdavall sobre la por en general, sobre la condició humana, sobre la concepció que tenim de nosaltres mateixos i de la resta de la humanitat i sobre la relativitat de les coses. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la humanitat.

Modalització

El text *«Covardia»* té com a finalitat comunicativa exposar el punt de vista de l'autor sobre aquest concepte i persuadir el lector de la seva relativitat. Es tracta d'un text molt modalitzat que utilitza la primera persona del plural de manera inclusiva (*«Si volem —i ho hauríem de voler—»*, *«no ens hem pas d'enganyar»*) per implicar el lector en la reflexió, característica pròpia de l'assaig i dels textos persuasius.

El text inclou nombrosos elements valoratius que expliciten la posició de l'autor, allunyant-lo de la objectivitat pròpia d'un text purament explicatiu. Això es manifesta amb l'ús de verbs performatius (*voler*, *saber*, *censurar*, *condemnar*), una interrogació retòrica (*«Qui és el que no ha tingut mai por?»*), aclariments entre guions (*«i ho hauríem de voler»*), verbs que expressen opinió personal (*sé*) i la cursiva per ressaltar valors connotatius (com en *«valentia»*).

A més, Fuster arriba a alliçonar el lector mitjançant l'ús de l'imperatiu (*«no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió»*), reforçant així el seu posicionament i el caràcter persuasiu del text.

«Escepticisme»

El títol del text és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà la seva argumentació. Per a fer-ho, Fuster utilitza substantius clau, en aquest cas, *«Escepticisme»*.

Tema

El tema del text és l'escepticisme, i la seva tesi, la defensa de l'escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de molts aspectes vitals diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que l'utilitza per a reflexionar sobre la humanitat i sobre la concepció que podem tenir de nosaltres mateixos o dels altres. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor, que sempre reivindica el pensament lliure i el dubte metòdic.

Llenguatge i estil

El text *«Escepticisme»* és un assaig que combina un punt de vista personal amb una intenció persuasiva. Escrit en un registre estàndard amb elements d’oralitat, alterna oracions simples i compostes senzilles (*«Heus ací»*, *«El dit d'una altra manera»*), implicant el lector en la reflexió. Es tracta d’un text clarament modalitzat; tot i que només usa la primera persona al començament (*«M’agradaria d’escriure»*), empra altres recursos per connectar amb el públic i persuadir-lo sobre els beneficis de l’escepticisme.

Fuster articula els aspectes positius de l’escepticisme amb una exposició ordenada, tot i que el text no busca objectivitat. Adopta la tercera persona i el verb *ser* per imitar definicions formals i afegir credibilitat: *«L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria»*, *«L’escèptic no serà mai un assassí»*. També utilitza verbs performatius (*dubtar*, *voler*), adjectius valoratius (*raonable*, *sensible*) i aclariments entre guions per reforçar el seu missatge i facilitar la comprensió (*«Els escèptics són sempre —i per definició— persones raonables»*).

La cursiva s’empra per destacar els sis aspectes de l’escepticisme que l’autor vol valorar, mentre que l’alternança de conceptes oposats (*«fanatització i badoqueria»*, *«no serà un assassí, però tampoc un heroi»*) subratlla la ironia present en el text. A través d’aquests recursos, Fuster consolida el caràcter modalitzat i persuasiu del seu assaig.

«Gent»

Llengua i estil

El text pertany a l'àmbit literari, a la literatura d'idees o assaig, gènere escrit en prosa, que exclou la ficció i on hi predomina la tipologia textual argumentativa i expositiva a partir de l'enunciació inicial de la tesi.

L'objectiu del text és mostrar la personalitat de l'autor i el seu punt de vista sobre la realitat, el qual ho fa amb unes característiques formals que recorden una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s'associa a aquest tipus de text.

Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte (*«Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes, muntades sobre la inèrcia o l'apassionament, la gernació que brama a l'estadi, passeja o s'entafora al cinema, les turbes exaltades i el plàcid seguici d'un enterrament, són, per a nosaltres, "la gent"»*).

Tema

El títol del text és temàtic, però no ens avança cap a on dirigirà les seves reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d'entrada, en aquest cas, *«Gent»*, però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones. L’autor explica la incapacitat d'ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...] m'he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d'encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d'aquestes paraules».

Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui el concepte de gent, Fuster reflexiona sobre l'ús lingüístic de la paraula i la possibilitat —o no— de parlar de la col·lectivitat de la qual formem part excloent-nos-en.

Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la idea de col·lectivitat i individualitat.

Modalització

El text *«Gent»* pertany a l’assaig, gènere en què la perspectiva de l’autor és central. És un text molt modalitzat amb díctics en primera persona del plural (*«diem»*, *«volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos»*, *«ens resistim a veure’ns»*), que transmeten l’opinió de l’autor i involucren els lectors en les seves reflexions. També s’utilitza esporàdicament la primera persona del singular per referir-se a la idea d’individu (*«Jo dic "la gent" i designo els altres»*, *«la gent són els altres, i no jo»*).

La modalització es reforça amb verbs performatius (*admetre*, *afirmar*), adjectius qualificatius (*confús*, *justes*, *amorfes*, *exaltades*) i substantius valoratius (*inèrcia*, *apassionament*, *il·lusió*). A més, els aclariments entre guions (*«o quasi mai»*, *«i cadascú de nosaltres»*) evidencien el posicionament personal de l’autor.

«Lectura»

Llengua i estil

Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostren fragments com aquests: *«El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d'indiscutible envergadura»*, *«Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori "ars longa, vita brevis"»*.

Tema

Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui la lectura, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser. De fet, l'escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la relació entre l'hàbit lector i la condició humana.

Recursos estilístics

El text *«Lectura»* és un assaig amb una perspectiva personal de l’autor, altament modalitzat. S’hi utilitzen díctics en primera persona del singular (*«Jo no hi entenc»*, *«jo no li'n trobaria»*) i del plural (*«Potser ens trobem»*, *«tots distingim»*), mostrant la implicació de Fuster i el seu esforç per connectar amb el públic, informar-lo, persuadir-lo i convidar-lo a reflexionar.

La modalització es reforça amb nombrosos substantius valoratius (*neurosi*, *problema*, *tragèdia*), adjectius (*inamistosa*, *anacrònic*, *trivial*) i adverbis (*impunement*, *clarament*), així com quantificadors (*menys*, *molt*, *més*). També s’inclouen recursos retòrics que subratllen el caràcter literari del text: metàfores com *«el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies»* (comparant la vida amb un remolí) i comparacions com *«la lectura literària... com una pausa confortadora»* (associant la lectura amb un descans en la rutina).

A més, hi apareixen interrogacions retòriques (*«Qui no ha conegut infinits exemplars...?»*, *«Quants literats... no s'han esvaït en l'oblit...?»*) i oracions dubitatives (*«Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps...»*), que accentuen el caràcter subjectiu i reflexiu del text. Així, Fuster combina reflexió, estil literari i argumentació persuasiva per exposar la seva visió sobre la lectura.

«Rellotge»

Llengua i estil

Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostra un fragment com aquest: *«El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica, de sentit lúgubre i admonitori, destinada a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això»*.

Tema

Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui el rellotge com a objecte, Fuster reflexiona sobre com l'evolució d'aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea abstracta a una idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s'observa la seva obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la consciència temporal de l'ésser humà.

Recursos estilístics

«Rellotge» s'adscriu a l'assaig, on la perspectiva de l'autor té una importància central, per això, es tracta d'un text molt modalitzat, en què apareixen diversos díctics que denoten la presència de l'autor: en primera persona del singular, *«De vegades penso»* (l. 1), *«Sospito que tot devia ser ja una mica distint»* (l. 20); en primera persona del plural, *«Ara tenim comptadors»* (l. 22), *«ens han explicat»* (l. 31), *«no ens n'adonem»* (l. 35), etc.

L'ús d'aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l'informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l'assumpte, alhora que s'esforça a convèncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.

Altres elements són l'ús de substantius valoratius (*revolució*, *exemplaritat*, *duresa*, *impacte*, *incomprensible*, *advertència*, *fatalitat*, *mort*), i també d'adjectius (*lenta*, *lúgubre*, *implacable*, *altisonant*, *obscur*...) que, com diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també trobem adverbis de manera (*subtilment*, *paradoxalment*...) i quantificadors (*menys*, *massa*, *més*...).

També trobem diversos recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. En la línia 4 trobem una antítesi: *«conseqüències subtilment acusades»*, on amb l'ús de termes oposats, Fuster relativitza les seves idees. En la línia 19 hi ha una metàfora: *«escandir les rutines de la gent»*, ja que *escandir* és un verb que s'usa exclusivament per a poesia i que significa 'mesurar un vers'; Fuster compara la poesia i la quotidianitat. En la línia 30 trobem una prosopopeia: *«esfera impassible»*, ja que l'autor atribueix a l'esfera del rellotge una qualitat pròpia dels éssers humans. Detectem una altra metàfora en la línia 38: *«el temps s'escola»*, on Fuster parla del temps com un líquid que es filtra i desapareix. Finalment, en la línia 42, localitzem la metàfora següent: *«El temps, llavors, era un magma obscur, insondable, de fluència apagada»*. En aquest cas, l'autor compara el temps amb un *«magma»*, una mescla confusa que no es pot mesurar, inescrutable.

«Ser»

El text *«Ser»* s’emmarca dins del gènere literari i, específicament, de l’assaig, amb un enfocament argumentatiu disfressat de definició de diccionari. És un aforisme, breu i provocador, que ofereix la interpretació personal de Fuster sobre el verb *ser*, reflexionant sobre la dificultat de reconèixer la pròpia essència i la percepció de nosaltres mateixos i dels altres. El text apel·la a la reflexió i el debat intel·lectual amb el lector, destacant la dificultat d’acceptar-nos en un món canviant.

Tot i la brevetat, el text té una estructura clara amb oracions subordinades que transmeten missatges complexos però comprensibles. El registre és estàndard, àgil i punyent, amb un to confidencial que evita l’ús explícit de la primera persona, generant una falsa objectivitat. La modalització es manifesta en un lèxic concís i valoratiu, amb l’ús destacat de verbs com *ser* i *imaginar* i l’explotació de recursos com la paradoxa i la ironia, buscant sorprendre el lector.

El text combina reflexió i estil literari amb una eficàcia comunicativa que depèn de referències compartides amb el lector, oferint un saber universal que garanteix el plaer del reconeixement. Fuster no dona consells, sinó que evidencia les dificultats de l’acceptació personal, convidant a una introspecció que transcendeix el text. Aquesta entrada de *Diccionari per a ociosos* il·lustra la capacitat de Fuster per condensar el pensament amb saviesa i sentit comú, expressant idees amb una contundència lúcida que fomenta el debat intel·lectual. L’autor, influent i polifacètic, és reconegut com el més important assagista valencià del segle XX.

«Xenofòbia»

Llengua i estil

Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostra l'ús de paraules com *prosàpia*, *oprobiós*, *cohonestat*, etc., o l'ús de referents com *Nicolas Chauvin*, de qui deriva el terme *xovinisme*, molt relacionat amb el concepte de xenofòbia.

Tema

Per tant, encara que inicialment el tema principal del text sigui la xenofòbia, Fuster parla de la idea de patriotisme i del paper de l'educació en la propagació de l'odi a l'estranger. L'escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable que va viure dues guerres mundials, és a dir, dos conflictes de magnitud internacional que van enfrontar diverses pàtries. Si s'observa la seva obra en conjunt, es pot fer un seguiment de l'actitud vital de l'autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia... En aquest cas, Fuster analitza la relació entre els pobles i critica certes formes de patriotisme que es basen en l'odi a l'estranger.

L'argumentació segueix una estructura inductiva. Partint de les idees de xenofòbia i patriotisme, s'arriba a la tesi que la xenofòbia, en el seu sentit estricte, ha perdut perillositat i ha donat lloc a nous tipus de xenofòbia, com ara el classisme. No obstant això, l'odi a l'estranger no desapareixerà mai.

Recursos estilístics

«Xenofòbia» s'adscriu a l'assaig, on la perspectiva de l'autor té una importància central. Es tracta d'un text molt modalitzat; apareixen díctics que denoten la presència de l'autor: en primera persona del singular, *«Ho dubto»* (l. 13), *«Personalment opino»* (l. 18); en primera persona del plural, *«en fem un enemic»* (l. 10), *«se'ns presenta»* (l. 12).

L'ús d'aquests díctics ens indica que l’autor no perd de vista el seu públic, i mentre l'informa, l’enuncia amb veracitat el seu punt de vista sobre l'assumpte, i s'esforça a convèncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.

Altres elements modalitzadors són l'ús d'un gran nombre de substantius valoratius (*estranger*, *foraster*, *abusos*, *patriotisme*, *enemic*, *odi*, *virtut*...), i també d'adjectius (*sublims*, *preciosos*, *remuneradors*, *perillós*, *tràgic*...).

Trobem recursos estilístics que confirmen el caràcter literari del text. En les primeres línies, localitzem els epítets *«grans bestieses»*, *«crims salvatges»* i *«sacrificis sagrats»*; Fuster intensifica més les qualitats que ja queden especificades en els noms, que els són inherents. En la línia 13 descobrim una metàfora: *«esmussar la xenofòbia»*. *Esmussar* és un verb que significa 'fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d'una eina, d'una arma'. Amb l'ús d'aquest verb, Fuster compara la xenofòbia amb una arma de tall.