Anàlisi Lingüística: Signes, Variacions i Normativa

Anàlisi de la Història i el Discurs

Anàlisi de la Història

• Argument: Explicar els fets breument.
• Tema: Explicar el significat del text.
• Actants: Elements que estructuren i fan avançar la història.
• Espai i Temps de la Història: Explicar els llocs dels fets i la durada.
• Personatges: Explicar característiques, descripció i acció de cada personatge.

Anàlisi del Discurs

• Veu Narrativa: Explicar qui i com conta els fets.
• Plantejament Narratiu: Explicar els diàlegs, descripcions, etc.
• Característiques de la Llengua: Explicar l'estil i el nivell d'ús.
• Temps del Discurs: És diferent al temps de la història. S'expliquen les figures retòriques i el tipus de temps.

Variacions Lingüístiques

Són fets universals, àgils i mutables que sotmeten les llengües a canvis. La variació lingüística és el diferent ús d'una mateixa llengua entre sectors de població diferents. És objecte d'estudi de la sociolingüística. Les varietats lingüístiques es contraposen a l'estàndard de la llengua.

Varietats Geogràfiques

Els canvis d'aquest tipus pertanyen a la variació diatòpica i consisteixen en què existeixen variants en la forma de parlar una mateixa llengua degudes a la distància geogràfica que separa els parlants. A aquests canvis de tipus geogràfic se'ls anomena dialectes i, al seu estudi, dialectologia. Els dialectes són, doncs, la forma particular amb la qual una comunitat parla una determinada llengua.

Els dialectes no presenten límits geogràfics precisos, sinó que s'ha vist que aquests són borrosos i graduals. Els dialectes són la manera de parlar una llengua en una zona geogràfica determinada. Tenen una distribució per tot el territori on es parla una llengua i permet identificar l'origen de cada parlant. Qualsevol llengua és la suma o conjunt de dialectes. Existeixen tipus de dialectes: els constitutius (aquells que estan presents en la creació d'una llengua) i els consecutius (originats després de la formació de la llengua).

Varietats Temporals

Són les variacions en el temps. També s'anomena diacrònica.

Varietats Socials

A aquest tipus de variacions se'ls anomena també diastràtiques i comprenen tots els canvis del llenguatge produïts per l'ambient en què es mou el parlant. Dins d'aquest àmbit, interessa sobretot l'estudi dels sociolectes, els quals es deuen a factors com la classe social, l'educació, la professió, l'edat, la procedència ètnica, etc. En certs països on hi ha una jerarquia social molt clara, el sociolecte de la persona és el que defineix a quina classe social pertany. Això suposa, per descomptat, una barrera per a la integració social.

Varietats Situacionals

Conegudes també com variacions diafàsica, aquest tipus de variants involucra canvis en el llenguatge a partir de la situació en què es troba el parlant. El grau de formalitat s'entén com l'estricta observança de les regles, normes i costums en la comunicació lingüística.

Signe i Signe Lingüístic

El Signe

Un signe és una realitat que fa referència a una altra realitat, que té un significat més enllà d'ella mateixa. És la unitat mínima d'estudi de la semiòtica. El tipus de signe més important és el signe lingüístic, però pot ser visual, auditiu o físic. Hi ha tres tipus de signes:

• Icones: El signe imita la realitat referida, per exemple un dibuix realista.
• Índex o Indici: L'índex té una relació directa i real amb allò que indica (el fum és índex de foc).
• Símbols: No hi ha una relació evident entre signe i significat.

El Signe Lingüístic

Un signe lingüístic és una realitat perceptible per un o diversos sentits humans que remet a una altra realitat que no està present. Consta d'un significant, un significat i un referent, produint-se una relació inseparable entre ells denominada significació. El signe lingüístic és una classe especial d'associació i la més important en la comunicació humana. El signe lingüístic és arbitrari, inseparable i lineal.

Norma Lingüística i Normativa

Norma Lingüística

La Norma Lingüística és el conjunt de prescripcions gramaticals i coincideix amb l'ús generalment acceptat d'una llengua estàndard o varietat lingüística estandarditzada. La norma està constituïda per les estructures fixades social o tradicionalment en una comunitat de parla concreta, i són d'ús general dins d'aquesta comunitat lingüística. La norma lingüística és tot allò que es té en compte per passar del codi (llengua) a l'acte de comunicació (parla). És l'hàbit o costum lingüístic de determinats sectors de parlants, de zones o de situacions comunicatives.

Normativa Lingüística

La normativa lingüística és el conjunt de normes que regeixen la lingüística, entenent-la com tot allò relatiu al llenguatge, a les llengües i a la lingüística. La normativa és el conjunt de regles per a parlar i escriure en connexió. Intenta mantenir la coherència del codi. La normativització és el procés sociocultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s'adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d'aquella.

Llengua i Llenguatge

Llengua o Idioma

Una llengua o idioma és un sistema de comunicació (verbal o senyal) propi d'una comunitat humana. No és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, la capacitat humana general. La llengua és un codi de comunicació oral i abstracte, organitzat a partir del signe lingüístic de manera lineal. És una entitat abstracta.

Llenguatge

El llenguatge és la facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Per això, el llenguatge suposa un aspecte individual i un aspecte social. El llenguatge és una capacitat específica de la racionalitat humana per comunicar-se mitjançant signes lingüístics. Per tant, el llenguatge és la capacitat de l'ésser humà de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Una llengua o idioma és una representació particular d'aquesta capacitat.